La sàlvia és una planta remeiera de gran tradició
.
En el primer article d’aquesta nova sèrie dels Remeis de l’Ermità que, en bona part, la vull dedicar a les tradicions remeieres rurals, conventuals i monàstiques de Catalunya, vaig tractar a propòsit del marduix (o moraduix) conreat pels framenors caputxins. Avui em plau de presentar una de les principals herbes remeieres de la tradició mediterrània: la sàlvia (llat., Salvia officinalis). Aquesta planta té una gran importància en la medicina popular, i àdhuc científica, car és una herba remeiera qualificada d’oficinal.
Planta oficinal
Les plantes oficinals són aquelles que entren en els preparats farmacèutics; podríem dir que són com si fossin les herbes santes dels apotecaris atesa llur eficàcia. Els antics caputxins tingueren un coneixement força precís a propòsit dels principis actius tant de les herbes santes i aromàtiques així com, també, de les herbes oficinals particularment sobre la sàlvia, la calèndula, la fumària, la morella i el romaní.
Sàlvia romana. Norbert Foto
Els caputxins fra Salvador de Barcelona (†1773) –que era l’herbolari del convent barceloní de Santa Madrona situat on actualment hi ha la plaça Reial– i el prestigiós infermer fra Jacint de Sarrià (†1778), conegueren i aplicaren amb notable eficàcia les herbes santes i també les plantes oficinals. Per exemple, aquests frares usaven la sàlvia per a desinfectar i cicatritzar les ferides (prioritàriament les bucals i les nafres de les cames) i, fins i tot, en posaven dins dels guisats per a perfumar la carn de bou amb brots de sàlvia que havien collit florida a les hortes conventuals entre el maig i juliol, i que havien assecat a l’ombra per a ser usada, quan convingués, en algunes receptes de la cuina caputxina.
La sàlvia és una planta que fa unes flors blavoses i d’olor discreta disposades en forma d’espiga. Aquestes flors, escaldades, solien ser utilitzades per a perfumar les aigües destinades a la confecció de col·lutoris per a la vista i, sobretot eren usades per a la preparació de bàlsams per a desinfectar i cicatritzar les ferides.
La tradició popular de casa nostra s’ha referit, en algunes de les seves dites i refranys, a les grans propietats curatives de la sàlvia. Per exemple, es deia a la ruralia de Catalunya:
“La sàlvia ho cura tot” i, també, “La sàlvia ho salva tot”.
En els convents s’afirmava a guisa d’apotegma que
“El qui té sàlvia en lo seu hort, un gran remei té molt a prop”.
El mes vinent, si Déu vol, tractaré d’una altra herba oficinal molt popular: el romaní que és considerat –junt amb la sàlvia i amb el timó o farigola– la principal herba remeiera d’Occident.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins i autor de Tornar als remeis de sempre
.
👉🏼 Pots escoltar l’article amb la veu de l’autor aquí
.
© Norbert Foto