CENTENARIS 2024

.

PRINCIPALS CENTENARIS QUE SE CELEBRARAN DURANT L’ANY 2024

per Jaume Nolla

.

PRIMER CENTENARI (1924)

.

MÓN

  • De la celebració dels primers Jocs Olímpics d’Hivern a Chamonix, França. Hi van participar 16 països i un total de 281 esportistes homes i 13 dones. El país que va aconseguir més medalles fou la URSS (195). En jocs olímpics anteriors, a Londres el 1908 i a Anvers (Flandes) el 1920, ja s’hi havia practicat algun esport que després passaria a formar part de les competicions d’hivern. (del 25/01 al 4/02/1924)
  • Del canvi de nom de la ciutat russa de Petrograd per Leningrad, en honor al primer president de la URSS que feia poc havia traspassat. Val a dir que la ciutat ha tornat al seu nom original que era el de Sant Petersburg. En nom neix a partir de l’església dedicada a sant Pere, el juny del 1703, que es va construir en una fortalesa/castell (d’aquí el nom alemany de burg) alçada just un mes abans. Existeix una carta, datada 4 mesos més tard, del tsar Pere el Gran, en la qual ja l’anomena Sant Petersburg. En els anys de la primera guerra mundial, tot allò que tenia ressons alemanys fou suprimit i, des d’aleshores se la va rebatejar com a Petrograd, tot i que tothom l’anomenava Piter, el nom popular, fins i tot en temps de la Unió Soviètica. (26/01/1924)
  • De l’estrena de Rhapsody in Blue de George Gershwin per a piano i banda de jazz. La peça va ser enllestida un mes abans i s’hi combinen fragments orquestrals considerats “clàssics” amb efectes d’influència jazzística. La obra es va estrenar a la sala de concerts de l’edifici Aeolian Hall de Nova York, propietat de l’empresa del mateix nom fabricants de pianos i altres instruments musicals. La peça ha esdevingut tot un clàssic en la música dels EEUU i d’arreu del món. (12/02/1924)
  • Sarcòfag TutankhamonDe l’obertura a Luxor del sarcòfag de Tutankhamon (descobert dins de la tomba l’any anterior). La majoria dels diaris de l’època destacaven ―més que l’aspecte de la màscara i el ceptre d’or i de la mòmia que s’hi va trobar― la venjança del Faraó a causa d’haver-ne profanat la tomba amb les morts seguides de Lord Carnarvon, patrocinador de la recerca, del milionari nord-americà George Jay Gould, de sir Douglas Reid, qui va radiografiar el fèretre abans d’obrir-lo, d’Arthur Mace, qui va donar el darrer cop a la paret abans d’entrar a la tomba (que va morir sense cap causa aparent) i de la sobtada i violenta epidèmia de pesta que es va declarar a la regió després de la profanació. Encara afegien les cròniques que seguia la mala salut del descobridor de la tomba, l’egiptòleg Howard Carter. (13/02/1924)
  • De la primera hemodiàlisi practicada a un ésser humà per Georg Hass a la Universitat de Giessen (Alemanya). Tot i que va caldre esperar fins al 1944 per començar a tenir resultats exitosos. (28/02/1924)
  • De la proclamació de la Segona República de Grècia, que destaca per ser un període molt inestable després de la guerra contra Turquia i de la divisió dels grecs entre partidaris d’una república i els que volien la monarquia. Aquesta Segona república duraria fins al cop d’estat del 30 de novembre del 1935, el qual tornaria a instaurar una monarquia. (25/03/1924)
  • De la fundació de “Unión Patriótica”, patit polític espanyol creat pel dictador Miguel Primo de Rivera com a partit únic del seu règim totalitari, en substitució de la resta de partits polítics que ell mateix havia prohibit. (14/04/1924)
  • De la fundació dels estudis cinematogràfics de la “Metro-Goldwyn-Mayer Pictures”, fusió de tres productores diverses de Los Angeles: “Metro Pictures Corporation”, fundada el 1915 per Richard A. Rowland; Louis B. Mayer (que hi va treballar) l’any 1918 va crear la seva pròpia companyia “Louis B. Mayer Pictures”; “Goldwyn Pictures”, fundada el 1917, que ja tenia el famós logotip del lleó. El 1924, l’empresari Marcus Loew va comprar Louis B. Mayer Pictures i es va associar amb Louis B. Mayer tot fent una fusió amb Metro Pictures Corporation, creant els coneguts estudis Metro-Goldwyn-Mayer. Actualment es propietat d’una empresa que pertany a Amazon. (17/04/1924)
  • TelefonicaDe la creació durant el mandat de Primo de Rivera, de la “Compañía Telefónica Nacional de España”, que amb els anys passaria dir-se Telefónica i actualment Movistar. De bon començament, als inicis de la telefonia amb fils, hi havia diverses empreses que gestionaven els primers telèfons a tot l’estat espanyol. El 1890 es va fundar a Barcelona el que probablement fou la primera companyia com a tal, la “Sociedad General de Teléfonos”. El 1894 es funda la Compañía Peninsular de Teléfonos i ben aviat altres empreses fan servir aquesta nova tecnologia estenent línies arreu. El 1895 ja hi havia una línia que unia Barcelona amb Madrid, passant por Saragossa. En el mateix estil del TGV. Fins i tot hi havia companyies locals que només existien per a una ciutat sola, cosa que també passava en d’altres països. En llocs com als EEUU, cada companyia es va mantenir i es va crear una competència, mentre que a Espanya, la situació de diverses companyies els va semblar caòtica i a cop de decret, tot es va unir (alhora que aquesta nova companyia única va requisar totes les línies ja construïdes). (19/04/1924)
  • De la fundació a Vallecas (aleshores municipi independent) del club de futbol Rayo Vallecano. Va néixer a casa del guàrdia civil Julián Huerta Priego, el qual en fou el primer president. El nom original era “Agrupación Deportiva El Rayo”, i el seu primer equipament era totalment blanc amb les mitgetes negres amb doblec blanc. (29/05/1924)
  • De la celebració dels Jocs Olímpics de la VIII Olimpíada a París. Hi van participar 44 països en 17 esports olímpics, 2.956 atletes homes i 136 dones. Van ser els darrers Jocs organitzats pel Baró Pierre de Coubertain. En aquesta edició es va establir la distància de la cursa de la Marató en 42,195 quilòmetres; hi va participar el nedador nord-americà Johnny Weissmuller, el qual, anys després es faria famós per les seves interpretacions de Tarzan a la pantalla gran; s’hi va fer servir també per primer cop el lema CITIUS ALTIUS FORTIUS (El més ràpid, el més alt i el més fort). (4/05-27/08/1924)
  • De l’entrada en vigor del pla Dowes de reparació de guerra segons establia el Pacte de Versalles, just després de la primera guerra mundial. (1/09/1924)
  • Manifest SurrealistaDe la publicació del conegut com a Primer Manifest del Surrealisme (Manifeste du surréalisme), per part del poeta i escriptor André Breton. Només més endavant s’hi va afegir l’apel·latiu de “primer”, donat que cinc anys més tard en va fer el segon. Tot i que es considera històricament el primer i el que va tenir més ressò, en realitat, 15 dies abans se’n va publicar un, amb el mateix títol, escrit pel poeta franco-alemany Ivan (Isaac) Goll, en francès, a la revista Surrealism. (15/10/1924)
  • Del descobriment d’Andròmeda entesa com a galàxia per part de l’astrònom nord-americà Edwin Hubble. Fins aleshores era considerada una nebulosa. Això va dur gran controvèrsia a la comunitat científica i fins al 1929 no es va acceptar que des d’aleshores ençà seria considerada una galàxia. Andròmeda ja era coneguda com una constel·lació al segle II essent anomenada en els seus escrits per l’astròleg/astrònom Claudi Ptolemeu. (23/11/1924)

.

CATALUNYA

  • Del decret de canvi general i dissolució de totes les diputacions d’Espanya, tret les de les tres províncies basques i Navarra. Això afecta a la Mancomunitat de Catalunya, la qual a través d’una paròdia d’eleccions, els presidents de les quatre diputacions trien l’empresari i advocat terrassenc Alfons Sala i Argemí, diputat liberal a favor del proteccionisme, declarat anticatalà i contrari a la Mancomunitat que fou triat (sota empara del dictador Primo de Rivera) per iniciar el desmantellament de l’entitat. (13/01/1924)
  • De l’entrada en vigor d’una reial “Orden” del govern de Primo de Rivera per a que tanquessin escoles o suspenguessin tots els mestres que ensenyessin en català. Sembla ser que la primera ordre, activada el 19 d’octubre del 1923, no rutllava i els mestres habitualment parlaven en català a classe. Aquesta nova reial ordre anava acompanyada d’un reguitzell d’inspectors ensinistrats ad hoc. (12/02/1924)
  • De l’estrena de Rusalka d’Antonín Dvořák al Liceu de Barcelona. Rusalka és una nimfa (una dona d’aigua del folklore txec) de la qual encara avui, una de les àries (“La Cançó de la Lluna”) sol ser interpretada arreu del món. Antonín Dvořák és un exemple de la música nacionalista romàntica de Txèquia i en l’estrena a casa nostra d’aquesta llegenda dramàtica es va fer únicament amb cantants, músics i decorats portats expressament del país del compositor. (21/02/1924)
  • Dels concerts que el compositor Igor Stravinsky va fer a Barcelona al Gran Teatre del Liceu i a l’Ateneu Barcelonès. Precisament fou a l’Ateneu on li van oferir una audició de sardanes i, segons els presents, expliquen que ho va trobar esplèndid i es va entusiasmar en sentir la música i conèixer-ne els instruments, fins al punt que després de sentir Juny de Juli Garreta, tot just en acabar la peça, Stravinsky va exclamar: “Més Garreta!” Fou el 21 de març, el mateix dia que viatjava de retorn a París i va demanar que li enviessin partitures de sardanes per a poder estudiar-les detingudament. (13-21/03/1924)
  • D’una gran nevada a Barcelona que va deixar diversos morts i la ciutat incomunicada durant tres dies. Va cobrir mig metre la part baixa de la ciutat i pels voltants d’un metre a la part alta. La nevada va impedir el pas de carros, vehicles i tramvies. Les persones s’havien de desplaçar a peu i es va tallar el subministrament elèctric per por que el pes de la neu no trenqués el cablejat i provoqués més danys. Una persona va morir al mateix dia a causa del pes de la neu en una claraboia que va cedir al seu damunt i, en els dies següents, van morir altres persones per atropellaments i caigudes. (27/02/1924)
  • De la inauguració del monument a mossèn Cinto Verdaguer d’estil noucentista projectat per l’arquitecte Josep Maria Pericas, amb una columna de pedra de Montjuïc de 20 metres d’alçada, coronada amb una estàtua realista de bronze del poeta, obra de l’escultor Joan Borrell i Nicolau; la figura va amb el cap cot i un paper a la mà. El monument se situa a la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, a la triple cruïlla del passeig de Sant Joan amb l’avinguda Diagonal i el carrer Mallorca.

La columna està encerclada per una balustrada circular. Als tres panys de la barana hi regeixen tres figures al·legòriques en pedra que representen la poesia èpica (una dona cobrint-se amb un escut); la poesia popular (una dona abocant aigua d’una petita gerra); i la poesia mística (una dona tocant una lira), obra també de Joan Borrell i Nicolau. També s’hi poden veure altres relleus sobre l’obra verdagueriana i tot el conjunt està guarnit amb alts xiprers que intensifiquen el sentit espiritual del monument.

Després de la mort de Mossèn Cinto Verdaguer, el 10 de juny de 1902, la Diputació de Barcelona proposà l’erecció d’un monument al poeta, per subscripció pública, per enaltir la seva figura. El 20 de novembre de 1902 es decideix erigir un monument en honor seu. Després de diverses vicissituds entre la recaptació de fons, la seva gestió, la tria de l’emplaçament i el concurs públic, allò que s’havia d’inaugurar el 1910, va haver d’esperar encara 14 anys més. Hi assistiren a la inauguració el general/dictador Primo de Rivera i el president col·laboracionista de la Mancomunitat Alfons Sala i Agemí. (14/05/1924)

  • De l’aparició del primer número de la revista quinzenal La Gaseta de les Arts dirigida per Joaquim Folch i Torres. Tot i que se n’havia fet un número zero el mes de març el primer número és del mes de maig i exposa la seva voluntat de difondre les arts plàstiques, l’arqueologia i la història de l’art. Profusament il·lustrat i amb moltes fotografies, el primer número inclou un article especial sobre Josep Llimona i un reportatge sobre el llegat d’Emili Cabot al Museu de Barcelona. Va sobreviure fins al gener del 1930. (15/05/1924)
  • De la fundació de la llibreria Catalònia de Barcelona per Josep López Llausàs, Manuel Borràs i Josep Maria Cruzet amb la finalitat de fer atractiu el llibre i apropar-lo al lector. És per això que, a més de la llibreria, el mateix nom tenia una editorial i una distribuïdora per tenir cura del producte. La primera llibreria era al número 17 de la Plaça de Catalunya; set anys després es va instal·lar al número 3 de la Ronda de Sant Pere. Durant la dictadura franquista va haver de canviar de nom pel de “Casa del Libro”. L’any 2013 va haver de tancar per la manca de vendes, esdevenint un local comercial impersonal dedicat als turistes, fenòmen que ha destruït la capital des d’un punt de vista cultural de gran importància que tenia el seu centre. (??/05/1924)
  • De l’aparició del primer número de la Revista de Catalunya fundada per Antoni Rovira i Virgili; tractava especialment temes d’història, política i cultura; era un mensual en format de llibre de més de 100 pàgines (si fa no fa com ara) i només hi escrivien col·laboradors de prestigi i de provada categoria intel·lectual. A part del seu director, en els primers anys hi abunden noms reconeguts com ara: Ferran Soldevila, Josep Pla, Carles Rahola, Ferran Valls i Taberner, Prudenci Bertrana o Tomàs Garcés. La Revista té una vida plena de viscissituds amb aparicions i interrupcions, encara més durant l’exili, fins que el 1986 reprèn una segona etapa continuada fins als nostres dies. (08//1924)
  • De la fundació de l’Editorial Barcino de la mà del filòleg Josep M. de Casacuberta i Roger amb la intenció de divulgar els clàssics de la literatura catalana. L’editorial va començar amb la col·lecció “Els nostres clàssics”. La primera obra publicada va ser Lo Somni de Bernat Metge amb un tiratge de 2.000 exemplars malgrat les restriccions que hi havia envers al català en plena dictadura de Primo de Rivera. Val a dir que l’edició es va exhaurir en quinze dies. L’editorial es va caracteritzar per la rigorosa revisió de tots els textos publicats. (25/09/1924)
  • De la fundació de la Mútua Escolar Blanquerna per iniciativa del pedagog renovador, historiador i lingüista Alexandre Galí. Aquesta Mútua apareix arran del tancament de l’escola Montesori de Barcelona per ordres de Primo de Rivera. Aquesta institució va significar, per als que la van gaudir (nens i nenes estudiaven junts fins als 11 anys), un intent de crear una classe dirigent en el sentit més profund de la paraula. Tot inculcant a la mainada un sentit de responsabilitat, de llibertat, de feina ben feta i de risc ben entès. Una manera pedagògica de fer que encara avui no s’ha pogut repetir. Pau Casals hi havia anat sovint a fer concerts. Alguns alumnes destacats que havien estudiat en aquesta institució són Jordi Pujol i Soley, Frederic Rahola, Antoni M. Badia i Margarit, Salvador Millet i Bell i Alexandre Cirici i Pellicer. La dictadura franquista va cloure aquest intent de renovació pedagògica. (4/09/1924)
  • De la detenció de l’arquitecte Antoni Gaudí per voler assistir a la missa en record dels màrtirs catalans de l’11 de setembre del 1714 a l’església dels sants Just i Pastor de Barcelona. Des de feia temps, cada 11 de setembre, la missa d’aquesta església tenia un fort component patriòtic i polític, cosa que Gaudí sabia i hi anava expressament, ja que ell solia anar a missa a Sant Joan, al barri de Gràcia.

En arribar a la porta de l’església, la policia no li permeté l’entrada i, en preguntar-li el nom i la professió, ell contestà en català. Els policies ho consideraren una ofensa i li digueren: “Teniendo una carrera, debe usted saber hablar en español”. Ell respongué: “Bé ens hem entès fins ara, vostè parlant el seu i jo el meu. Podem seguir així”. Demanà poder entrar, però li barren el pas perquè, segons ells, allí s’hi celebrava una reunió de separatistes. Ell insistí que només volia anar a missa i ho continuà dient en català. Els policies s’exasperaren i se l’endugueren detingut a la prefectura de policia.

Quan els fets es van conèixer hi va haver una gran commoció. Algunes persones es van dirigir expressament fins a la prefectura, tot duent-li cistells de fruites que ell va repartir amb els altres presos. Una persona de la Defensa Social, una formació de caire catòlic (altres diuen que foren persones de la Junta de la Sagrada Família), va fer les gestions necessàries per al seu alliberament. Malgrat que el deixaren anar li imposaren una multa de 50 pessetes. La multa la va pagar l’ecònom de la Mercè, ja que ell no duia mai ni un cèntim al damunt. Gaudí també va demanar que paguessin la multa a un senyor andalús que sembla l’havien detingut per una nimietat.

L’anècdota va ser molt comentada per tot Barcelona i va crear un gran corrent de simpatia fins al punt que tot de gent desconeguda saludava l’arquitecte pel carrer. Però en aquell mes, encara li va tocar pagar més multes. El dia 24, festa de la Mercè, mentre es resava el rosari a la processó, Gaudí, amb veu forta, el resava en català i va ser novament multat per fer-ho, sota l’acusació de fer un escàndol a la via pública.

Cal recordar que Gaudí sempre s’havia destacat pel seu catalanisme radical. Quatre anys abans d’aquests fets, durant els Jocs Florals del 2 de maig del 1920, mentre s’hi cantaven els Segadors amb tot de gent cridant “Visques a Catalunya”, la policia va entrar amb males maneres al recinte on es feia la festa poètica per aturar aquella efervescència de catalanitat. Gaudí, que era a prop de la porta, va rebre uns quants cops de porra mentre insultava la policia tot tractant-los de porcs i de miserables. Ell s’hi tornava, però dos capellans que l’acompanyaven, el van estirar tot enduent-se’l de la brega. (11/09/1924)

  • De la publicació de tres obres polítiques de Francesc Cambó que demostren la vitalitat intel·lectual del país en aquest camp. La crise économique anglaise, un recull d’articles publicats primer en català a La Veu de Catalunya i posteriorment revisats i traduïts al francès sobre la crisi econòmica anglesa com a punt de partida per a parlar sobre el lliurecanvisme i el proteccionisme. (4/1924); el segon llibre fou Visions d’Orient parlant de les seves visites recents a Turquia i Grècia, de la dissolució de l’imperi otomà i del nou règim de Mustafà Kemal (Atatürk) (05/1924); i d’un llibre clau: Entorn del feixisme italià en el qual parla de la crisi del sistema liberal italià amb la conseqüent frustració política de la població i el sorgiment i triomf del feixisme, tot fent analogies amb Europa en general. Eren un recull d’articles publicats prèviament a La Veu de Catalunya i tot i que en el pròleg, l’autor advertia que no es busquessin coincidències amb l’Espanya de Primo de Rivera, el llibre fou notablement censurat. Aquesta obra va ser una de les primeres aproximacions europees al fenomen del feixisme italià, totalment nou aleshores, i encara tenint en compte que Cambó va poder parlar breuement aquell mateix any amb Mussolini.  (12/1924)
  • De la prohibició d’interpretar la sardana La Santa Espina arreu del territori, tant si era cantada o només musicalment. El ban fou obra del governador civil de Barcelona, el general Lossada i es va fer donat que, en ser prohibits Els segadors i altres cançons patriòtiques, La Santa Espina va prendre el rol d’himne nacional i molta gent es posava dreta i es treia el barret en senyal de respecte quan l’escoltava. Cal recordar que aquesta sardana forma part de l’obra de teatre musical del mateix títol (1907) amb lletra d’Àngel Guimerà i música d’Enric Morera. (5/09/1924)
  • De la prohibició del català en els noms i els reglaments de qualsevol entitat o associació registrada a la “província” de Barcelona. Els noms i els Reglaments de les entitats noves havien d’ésser forçosament redactades en castellà, i les que ja existien tenien un termini de 15 dies per passar-ho tot al castellà, sinó serien donades de baixa automàticament. (8/09/1924)
  • De la publicació del Ban Oficial del general Carlos de Lossada, governador civil de Barcelona (i president de la Mancomunitat de Catalunya durant pocs dies), pel qual prohibia qualsevol commemoració de l’11 de setembre a la ciutat de Barcelona i tota la “província”, incloses les ofrenes florals al monument a Rafael Casanova. Així mateix va prohibir que les botigues tanquessin aquell dia, sota multa de 1.000 pessetes. Ordenava la clausura del Centre de la Unió Catalanista imposant una multa de 500 pessetes al seu president per incitar la població a celebrar l’11 de setembre. (9/09/1924)
  • De l’aparició de diversos setmanaris humorístics en català dedicats a l’esport. Arran de la sortida al mercat l’any anterior del setmanari XUT! i de l’èxit que va obtenir, van començar a aparèixer al llarg del 1924 tot de setmanaris del mateix estil amb sort diversa. Aparegueren: Orsai (7/02/1924) i La Barrila Deportiva. (16/09/1924)
  • De la Inauguració oficial de Ràdio Barcelona EAJ-1 encara que les proves d’emissió havien començat el 10 d’octubre. La veu de la presentadora Maria Sabaté fou la primera que es va sentir en la que fou la primera emissora oficial de Catalunya i, al seu torn, d’Espanya. Tot seguit es va sentir la veu del batlle de Barcelona, Darius Rumeu i Freixa, baró de Viver amb un discurs inaugural. I tot seguit es va retransmetre mitja hora de música en directe. Els estudis estaven situats a l’Hotel Colón de la Plaça de Catalunya, fins que l’any següent es traslladaren al carrer Casp.

La programació inicial constava d’una conferència agrícola, els diumenges a les sis de la tarda. Es feien retransmissions musicals des de la sala Werner, un programa infantil i per a tots els públics a càrrec del ventríloc i humorista Toresky amb el seu ninot Míliu, que cantava, recitava, explicava contes i acudits, i deixava anar paraules i frases en català (l’únic que ho feia) tot i les prohibicions de la dictadura de Primo de Rivera. El dia 16 de novembre ja es va fer la primera crònica d’esports amb la informació dels partits de futbol de la jornada. Més endavant es van fer retransmissions esportives, el gener de l’any següent la primera retransmissió d’una òpera al Liceu i fins i tot programes on s’ensenyava l’esperanto. (14/11/1924)

  • De l’estrena al Teatre Català (Romea) de Barcelona de Tenoriades, obra còmica breu en un acte de Santiago Rusiñol. L’obra és un esperpent amb jocs de paraules amb italià macarrònic i situat en un lloc anomenat “El molí vermell” del Paral·lel, que no costa gaire d’intuir el local al qual es refereix. Durant tot l’acte sona música de jazz. (28/10/1924)
  • De l’aparició del primer número de la revista artística quinzenal La Mà trencada. Exemple de revista intel·lectual que no va poder tenir continuïtat tot i voler seguir l’estela de La Gaseta de les Arts. Duia a la portada la fotografia d’una escultura d’Enric Casanovas, màxim representant del noucentisme i s’hi feia un homenatge a Salvat-Papasseit arran de la seva mort. Entre altres articles i fotografies s’hi publicava una de les famoses Estances de Carles Riba. Malauradament només es van publicar 6 números, el darrer del qual, del gener de l’any següent duia un dibuix de Picasso a la portada. (6/11/1924)
  • Del famós “Partit de la Xavalla” entre el Barça i l’Espanyol al Camp de les Corts. Va ser un partit corresponent al Campionat de Catalunya en que l’àrbitre va suspendre a la mitja part, a causa d’una pluja de monedes, del més baix valor, per part del públic vers l’àrbitre en el moment que deixava el camp en el descans. L’home es va enfadar o espantar i va suspendre el partit. La causa fou el mal humor del públic per culpa que no havia xiulat cap de les entrades blanc-i-blaves que l’aficionat culer considerava “assassines” (alguna de blaugrana també fou poc exemplar) i, sobretot, per l’expulsió, ―sembla que injustificada― de Josep Samitier, el qual va pagar els plats bruts del ball de bastons que hi havia al camp. El partit es va jugar el gener de l’any següent a porta tancada, amb baralles a l’entrada del camp entre les dues aficions i amb el resultat de 0-1 a favor de l’Espanyol.  (23/11/1924)
  • De la celebració de les Noces d’Argent del F. C. Barcelona. Es van celebrar els dies 7 i 8 de desembre. A part del partit contra el Real Unión Club de Irún, es va fer una gala especial al Teatre Tívoli i un sopar d’Honor al restaurant “La Pàtria”. El discurs de Joan Ventosa i Calvell, polític i economista i aleshores president de la Confederació Esportiva de Catalunya, ja mostraven la identificació que sempre hi ha hagut entre el Barça i Catalunya:

“El F. C. Barcelona, ben sovint, ha sigut, ensems que el representant esportiu, el representant patriòtic de Catalunya. No perquè hagi tingut actuació política, sinó, simplement, perquè en l’esport, com en tot, no és possible formar una entitat forta, duradora, representativa, sense que estigui formada per l’esperit vivificador de la nostra terra”. (7-8/12/1924)

  • De l’aparició del diari La Veu de Sabadell de la mà del periodista i escriptor de la Lliga Regionalista Joan Costa i Deu, el qual també havia treballat a La Veu de Catalunya. Durant la seva vida, fins al setembre del 1929 ―data en la qual va desaparèixer― va viure sempre una competència directa amb el Diari de Sabadell. (1/12/1924)
  • De l’estrena de Sor Beatriz d’Antoni Marquès i Puig al Gran Teatre del Liceu. L’obra és una adaptació lírica en castellà i en dos actes feta per Ventura Gassol de l’obra de l’escriptor belga francòfon Maurice Maeterlinck. Antoni Marquès fou compositor de poques peces, majoritàriament de petit format (música de cambra i cançons, quasi totes en català, tret d’aquesta òpera que per circumstància polítiques va haver de fer-ho en castellà). Fou un gran pianista, alumne de Felip Pedrell i des del 1923 fins a la seva mort fou crític musical del Diari de Barcelona. (20/12/1924)
  • De la inauguració de la primera línia de metro de Barcelona entre Plaça de Catalunya i Lesseps. Fou un acte presidit per l’Infant d’Espanya Ferran de Baviera en representació del rei Alfons XIII, el seu cosí i cunyat. Aquesta primera línia tenia quatre estacions: Catalunya, Aragó (l’actual Passeig de Gràcia), Diagonal i Lesseps. L’estació de Fontana no es va inaugurar fins al 31 de maig de l’any següent. (30/12/1924)Metro
  • De la publicació de dues primeres obres narratives del poeta Carles Riba, el qual, un cop conreada la poesia i l’assaig, oferia dues peces literàries de referència: Les Aventures d’en Perot Marrasquí”, obra escrita per a infants i L’ingenu amor, recull de contes per a tots els públics sobre històries d’amor i sacrifici que han esdevingut exemples de prosa noucentista. (1924)
  • De la publicació del primer poemari de Carles Fages de Climent, Les bruixes de Llers amb il·lustracions del seu amic de tota la vida, Salvador Dalí i pròleg de Ventura Gassol. Fages de Climent, figuerenc que feu carrera a Barcelona com a figura literària, fou dramaturg, escriptor, periodista i poeta premiat en diversos Jocs Florals. Les bruixes de Llers va causar sorpresa pel tema i sobretot pel rigor formal en la mètrica i la rima que va fer servir just en un moment en el qual es volia trencar amb tota formalitat poètica (1924)

.

SEGON CENTENARI (1824)

.

MÓN

.

  • De la gran tragèdia d’El Cairo amb la mort de 4.000 persones a causa d’una explosió en un dipòsit de pólvora i l’incendi incontrolable que se’n va derivar. Els morts es van comptabilitzar primerament pels qui va tocar de ple l’explosió i, després, els que moriren per l’incendi que es va escampar ràpidament. El dipòsit de pólvora era a tocar del palau del governador otomà d’Egipte, Mekhmet Ali. (29/03/1824)
  • De l’estrena de la Novena Simfonia en re menor de Ludwig van Beethoven al teatre de la Cort Imperial de Viena. El seu quart i darrer moviment, va ser molt innovador a causa de la incorporació d’un cor que interpreta una part de l’Oda a l’alegria (o a la Joia) del poeta i dramaturg alemany Friedrich von Schiller. Després de treballar-hi molts anys, el dia de l’estrena Beethoven era ja completament sord i força malalt; malgrat tot va assistir-hi, i va pujar a l’escenari per seguir les pautes musicals tot i que no hi sentia gens. A la fi, el públic l’ovacionava, però ell no ho sentia, per la qual cosa, un dels músics el va fer girar per tal que pogués veure el seu darrer gran èxit. Moriria al cap de tres anys. És una peça que ha esdevingut popular i que, malgrat el pas del temps, manté tot d’elements musicals que segueixen sent motiu d’estudi per als especialistes. Des del 1986, és l’himne de la Unió Europea. (7/05/1824)
  • National GalleryDe la inauguració de la National Gallery de Londres en la casa número 100 del carrer Pall Mall, al barri/municipi de Westminster. Aviat, però, l’afluència de públic va fer adonar que l’espai havia quedat petit i al cap de deu anys es va enllestir la construcció del nou edifici de Trafalgar Square que és la seva actual localització. És la principal pinacoteca de la capital britànica. (10/05/1824)
  • De la legalització de les “Trade Unions” (Sindicats d’obrers) a la Gran Bretanya, després d’anys de repressió. (5/1824)
  • De la fundació a la Gran Bretanya de “The Royal Society for the Prevention of Cruelty to Animals”, essent l’organització protectora d’animals més antiga del món. Operava aleshores a Anglaterra i al País de Gal·les i es va fer a partir de donacions voluntàries, esdevenint, també, el que ara coneixem com a ONG. Encara avui és en funcionament. (16/06/1824)
  • Cementiri MontparnasseDe la inauguració del Cimetière du Montparnasse (Cementiri de Montparnasse) a París. Té aproximadament 20 hectàrees de terreny amb més de 35.000 tombes i obres artístiques i monumentals rellevants. Entre els personatges importants que hi ha enterrats hi trobem: Alfred Dreyfus, Charles Baudelaire, Serge Gainsbourg, Marguerite Duras i Simone de Beauvoir enterrada juntament amb Jean-Paul Sartre. (25/07/1824)
  • De la promulgació de la primera Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic, després que a la fi de l’any anterior se’n signés la primera carta constitutiva com a estat.  (4/10/1924)
  • De la patent del Ciment Portland de la mà de Joseph Aspdin, empresari, fabricant de maons i inventor. El va anomenar Portland a causa de la semblança amb la pedra calcària del mateix nom que es feia servir molt en la construcció d’edificis a la Gran Bretanya. Cal dir que Aspdin no és l’inventor directe del ciment, ja que a començament del segle xix altres persones havien fet alguna cosa semblant que anomenaven ciment britànic. L’any anterior, el 1823, ja era conegut com a ciment Portland en escrits publicats. Aspdin, fou espavilat en registrar-ne la composició i la patent. (21/10/1824)
  • De la batalla d’Ayacucho que va significar la independència de la República del Perú. Va representar el final de les guerres d’independència hispanoamericanes i de les colònies espanyoles en territori de l’Amèrica del sud. (9/12/1824)
  • De la patent d’un dels primers impermeables moderns per part del químic escocès Charles Macintosh. L’invent ja s’havia aconseguit a finals del 1923, i alguns afirmen que és en aquella data que es va fer la patent. L’impermeable “Mackintosh” (la k es va afegir després) estava fet d’un teixit impregnat de cautxú (aleshores anomenat goma de l’Índia) impermeable, però tenia alguns problemes com ara la pudor, la rigidesa i la tendència a deteriorar-se amb la calor. Molts sastres es van negar a fer servir aquest teixit i seguien amb els impermeables que ja existien amb anterioritat, potser no tan útils, però més pràctics. Charles va fer la seva pròpia empresa i finalment va afegir cautxú vulcanitzat el 1843, resolent molts dels problemes que hem esmentat. (1824)
  • Del descobriment del Silici per part del metge, filòsof i un dels pares de la química moderna, el suec Jöns Jacob Berzelius. (1824)

.

CATALUNYA

  • De la pèrdua de la primera independència com a municipi de la Vila de Gràcia a causa de la derogació constitucional de Ferran vii. Aquesta primera independència s’havia aconseguit el 4 de març del 1821 gràcies a la creació dels ajuntaments de les corts de Cadis. Gràcia tornaria ser independent el 1850 fins a la seva annexió definitiva a Barcelona el 1897. (30/011824)
  • De l’aplicació del nou pla d’estudis universitaris anomenat “PLAN CALOMARDE”. Elaborat por Francisco Tadeo de Calomarde, significava el retorn a l’absolutisme de Ferran VII i era de caire estrictament escolàstic; hi havia una estricta censura bibliogràfica, un control gairebé policial dels estudiants i, per descomptat, només es faria servir el castellà en les aules, explicacions i exàmens. Els opositors a Càtedra de Medicina havien de fer una dissertació de mitja hora en llatí i a continuació una classe en castellà. El català, de nou, quedava fora de la Universitat com si no existís. (14/10/1824)
  • De les primeres notícies d’un metge català que va obrir consulta privada a Barcelona: Valentí Borrelló. Fou ajudant major de cirurgia dels exèrcits de França i va obrir consulta a la fonda de les Quatre Nacions (actualment hi ha un hotel amb el mateix nom) a la Rambla. Visitava de 10 a 12 del migdia i era especialista en malalties venèries i cutànies i tractava des de la sífilis a la lepra, segons la publicitat apareguda al Diari de Barcelona. (1824)
  • De la publicació de l’obra Recherches històriques sur la langue catalana de l’agrònom, escriptor i polític rossellonès Francesc Jaume Jaubert de Paçà. Tot i ser escrit en francès és un dels primers elogis sobre el català fet per un prohom de la Catalunya nord, en el qual es fa un recorregut des del català medieval al del Rector de Vallfogona. Els seus viatges sovintejats i la seva feina com a agrònom en el Principat i el País Valencià van mostrar el seu interès per la pròpia llengua; tot i que no en va escriure res, se sap que la parlava fluidament. (1824)
  • De la fundació de la llibreria/impremta Roca de Manresa, la llibreria més antiga de Catalunya i la Península en actiu fins el juny del 2023. L’impressor Pau Roca i Pujol va començar a vendre els llibres que ell mateix confeccionava en un establiment davant de l’església de Sant Miquel. L’any 1863, la llibreria va fer cap a l’actual número 19 del carrer de Sant Miquel, on abans hi havia una apotecaria. L’establiment manresà, en ple casc antic, es feu famós per ser l’escenari de la telenovel·la catalana “Rosa”. (1824)
  • De la fi de la gran sequera que va patir sobretot els dos Vallès i el litoral central de Catalunya entre el 1812 i el 1824. La màxima intensitat va ser en el període 1815-1818. El 1817 hi va haver tan males collites a causa de la manca de pluja que va ser qualificat de “l’any de la fam”. Dels 156 mesos de tot el període, 120 van tenir pluges inferiors a la mitjana. A més cal afegir la devastadora pesta groga del 1821, i l’erupció del volcà Tambora a Indonèsia, l’abril del 1815, que va provocar un núvol de pols arreu del planeta, evitant l’arribada dels raigs del sol i anomenant, l’any següent, el 1816, com l’«any sense estiu», amb unes temperatures inusualment baixes. A finals del 1824, les pluges es van començar a normalitzar. (1824)

.

TERCER CENTENARI (1724)

.

MÓN

  • Felip V abdica de la corona espanyola en favor del seu fill primogènit Lluís I. Sembla que l’abdicació vindria per un moviment polític del rei que esperava poder aconseguir el tron francès (d’on procedia). Tanmateix Lluís va morir de verola l’agost del mateix any, i tot i que Felip V no volia la corona, a la fi va ser convençut per la cort i va tornar al reialme tot perdent la xaveta any rere any, fins a la seva mort. (15/01/1724)
  • De l’estrena a Londres de l’òpera Giulio Cesare in Egitto de Georg Friedrich Händel, un dels més grans èxits del compositor alemany nacionalitzat anglès. Fins al 1964 no es va estrenar al Gran Teatre del Liceu. (10/02/1724)
  • De la coronació com a tsarina de Caterina I de Rússia, un any abans de la mort, sense nomenar successor, del seu marit, el tsar Pere I el Gran. El seu regnat va durar fins a la seva mort el 1727 després que hi hagués grans confrontacions entre tots els sectors socials russos, entre els seus partidaris i els seus detractors. (8/02/1724)
  • De la fundació de l’Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg per part del tsar Pere I el Gran, la qual va fer, entre altres coses ―com la reunió d’una formidable plèiade de matemàtics―, el primer diccionari del Rus. El 1925 va passar a anomenar-se Acadèmia de Ciències de la Unió Soviètica. (22/01/1724)
  • De la primera interpretació pública de l’oratori Passio Secundum Johannem (Passió segons Sant Joan) de Johann Sebastian Bach a l’església de sant Nicolau de Leipzig. (7/04/1724)
  • De l’elecció de Benet XIII (Vincenzo Maria Orsini) com a nou papa de l’església catòlica. Va destacar per la seva lluita contra l’Església d’Utrecht que negava la infalibilitat del pontífex; va accedir que es pogués treballar en algunes festes de precepte a petició de la província eclesiàstica Tarraconenese; va canonitzar a sant Joan de la Creu i a sant Lluís Gonçaga. Es creu que els anomenats “ous benedictine” són en honor seu per invenció del seu cuiner al Vaticà. (19/05/1724)

.

CATALUNYA

  • Del primer estudi lingüístic i literari sobre els trobadors catalans i provençals escrit a Roma pel filòleg i poeta Antonio de Bastero, L’estudi es titulava La Crusca Provenzale i arran d’aquesta obra fou convidat a Barcelona i va ingressar a l’Acadèmia de Bones Lletres (1724)
  • Dels primers abusos dels nous ajuntaments borbònics del país contra els ciutadans que no podien pagar el nou impost del Cadastre. Es notifiquen tota mena de vexacions i fins i tot robatoris als ciutadans que no tenien diners per pagar. Existeix un informe detallat  de l’intendent borbònic Andrés Pérez Bracho d’aquell any explicant les pràctiques abusives i com s’extralimitaven les autoritats locals d’arreu de Catalunya. (1724)
  • Primera notícia de la presència a casa nostra del corn de caça com a instrument en una peça musical. Es tracta d’un villancet datat aquell any del mestre de capella de la Catedral de Tortosa Josep Escorihuela. (1724)

.

QUART CENTENARI (1624)

.

MÓN

  • De l’enviament del primer contingent de 30 famílies de colons holandesos a la coneguda com Nova Holanda: la futura Nova Iork. La Companyia Holandesa de les Índies Occidentals enviava aquests colons a instal·lar-se en el territori. N’hi ha va haver divuit que van viatjar pel riu Hudson i van fundar Fort Orange prop de l’actual Albany. Els colons van ocupar temporalment Noten Eyland (illa dels governadors) al delta de l’Hudson, abans d’establir-se a Manhattan l’any següent i començar la construcció de Nova Iork. (05/1624)
  • Del nomenament com a primer ministre, per part del rei Lluís XIII, del Cardenal Armand Jean du Plessis, més conegut com a cardenal Richelieu. Feia només dos anys que havia arribat a la dignitat de Cardenal, va ostentar aquest càrrec fins a la seva mort el 1642. (13/08/1624)
  • Del primer europeu, el missioner jesuïta portuguès Antonio de Andrade, que va entrar al Tibet i hi va fer estada. Segons sembla ho va fer seguint les petjades d’un altre jesuïta de Vic, Antoni de Montserrat, que hi va arribar uns 40 anys abans i en va descriure la ruta que va seguir posteriorment el portuguès. (8/1624)
  • De la creació de la Companyia Portuguesa de les Índies (Companhia de Navegação e Comércio da India, Mina e Guiné) sota el lideratge de Jorge de Mascarenhas i amb l’objectiu de minvar el poder marítim dels holandesos. L’intent no va tenir gaire èxit per problemes econòmics, va ser fortament criticat i l’any 1632 va acabar desaàreixent. (10/12/1624)

.

CATALUNYA

  • De l’elaboració d’El Gran Memorial o Memorial Secret del Comte-Duc d’Olivares per a Felip IV, pel qual estableix que Catalunya deixi de ser un regne a part i segueixi les lleis de Castella. De facto, és l’escrit que obre la porta a la creació d’Espanya com a estat-nació, tal i com s’entén avui. L’informe era confidencial i estableix uniformitzar totes les lleis existents arreu dels territoris (inclòs Portugal) a “reducir estos reinos (des de Navarra a Catalunya) de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”. La primera plasmació d’aquesta política seria el projecte d’Unió d’Armes, la creació d’un exèrcit únic presentat per Olivares dos anys després i que fracassaria, sobretot perquè acabaria derivant i provocant, entre altres raons, la Guerra dels Segadors i la crisi del 1640 que va fer trontollar la Monarquia Hispànica. (25/12/1624)

.

CINQUÈ CENTENARI (1524)

.

MÓN

  • De la conquesta acarnissada de l’imperi Maia del territori que avui coneixem com a Guatemala per part dels exèrcits espanyols dirigits per Pedro de Alvarado. Aprofitant-se que hi havia dues faccions enfrontades, els “Quitxes” i els “Caqtxitel·les”. Alvarado va fer un pacte amb aquests segons i en un seguit de ràtzies va acabar amb 30.000 guerrers dels primers, conquerint totes les ciutats. A continuació va eliminar l’altra facció, traïnt el seu propi pacte. A la pràctica va fer el que avui es considera un genocidi. (7/1524)
  • De la creació a Madrid per part de Carles v del “Real y Supremo Consejo de Indias” per a l’administració de les terres americanes i les Filipines. Va ser una entitat directament dependent de la monarquia que va durar fins al 1834. Aquest Consell tenia plens poders polítics, militars, econòmics i judicials, designava de ple dret els governadors i els funcionaris d’aquestes “colònies”. (8/1524)
  • El filòsof, lingüista i teòleg neerlandès, Erasme de Rotterdam, publica De libero arbitrio, una de les seves obres més notables. A través d’aquesta rebutja la doctrina luterana de la predestinació. Erasme fa una anàlisi profunda del lliure albir i el tracta del “poder de la voluntat humana que permet que l’home pugui arribar a la salvació o a la condemna eterna. Malgrat el mal que va fer el pecat original, el lliure albir roman en la persona, per la voluntat de Déu, amb la finalitat que pugui triar el Bé o el Mal, amb les conseqüències que comporta cada cosa. Erasme, ho argumenta a través de les escriptures. Tant catòlics com luterans, en vida, van intentar fer-se seu Erasme, el qual no va voler mai prendre partit per cap de les dues posicions. A la fi, després de la seva mort, les seves obres van ser prohibides tant pels uns, com pels altres. (9/1524)

.

CATALUNYA

  • De la fundació de l’hostal de Pinós (Solsonès). Va ser un hostal ben situat entre camins de transhumància i a més, per ser lloc d’acolliment de pelegrins que anaven al santuari de santa Maria de Pinós. Tot i que ha estat tancat en diverses ocasions per diversos motius, en l’actualitat segueix oferint menjars de cuina catalana (no pas estatge), per la qual cosa es considera un dels hostal/restaurants més antics de Catalunya i d’Europa. Tant el restaurant com el santuari es consideren el Centre Geogràfic de Catalunya. (1524)
  • Del permís concedit a la Inquisició de Catalunya i Aragó per part del papa Climent vii per a tenir poder jurisdiccional sobre la sodomia, hi hagués heretgia, o no n’hi hagués. Aquest fet va provocar molts problemes amb la justícia del Principat, donat que la manera d’impartir Justícia a casa nostra resultava molt diferent i pertanyia als bisbes, a les viles reials, a les ciutats o al rei, depenent de cada jurisdicció. Pels voltants del 1.600, a causa de tots els problemes que se’n van derivar, finalment la Inquisició va donar ordre als seus tribunals que deixessin d’intervenir en aquests casos. (24/02/1524)
  • De l’indult que va concedir la virreina i regent del Regne de València Germana de Foix, als peraires (ofici que consistia en llevar les impureses de la llana per a preparar-les per ésser teixides) que havien format part de les revoltes de les Germanies que ja havien estat sufocades, però que encara menestrals i gremis en patien una forta repressió. Malgrat aquest gest magnànim, val a dir que Germana de Foix va exercir una forta repressió a tot el regne i va ordenar 800 execucions abans i després de les Germanies entre els revoltats. Aquesta era una demostració de força i poder de la segona dona de Ferran el catòlic, i en aquell temps esposa de Joan de Branderburg-Ansbach. És un dels exemples antics que a casa nostra, tot i no tenir reines al capdavant dels territoris de la Corona, sovint, tenien el poder i l’exercien. Val a dir que l’indult esmentat, és un dels primers documents oficials redactats en castellà en terres en les quals només es parlava en català. És el moment de l’inici de la castellanització de l’alta noblesa de la nostra terra. (23/12/1524)

.

SISÈ CENTENARI (1424)

.

MÓN

  • De la fi del Concili de Siena convocat pel Papa Martí v, el qual no hi va assistir. A la fi, no hi va haver cap resolució rellevant, va ser una olla de grills amb enfrontaments entre tots, no hi van assistir tots els bisbes i cardenals convocats i es va acabar sense cap acord. No es considera un concili ecumènic per l’església catòlica. (20/02/1424)
  • Del naixement de l’Estat Federal de les Tres Lligues (Libero Stato delle Tre Leghe) format pels territoris de la Lega Caddea, la Lega Grigia i la Lega delle Dieci Giurisdizioni. Fou el primer exemple històric d’una estat federal que es va unir per a defensar-se dels possibles atacs d’Àustria. Posteriorment, amb la fundació de la República Helvètica, s’hi uniria i actualment és el territori del que avui es coneix com a Cantó dels Grisons. (1424)

.

CATALUNYA

  • Del cèlebre torneig que el rei Alfons el Magnànim va celebrar al Born de Barcelona en motiu de la preparació de la seva segona expedició a Nàpols. El Born era un combat que durava uns quants dies i que bàsicament es feia amb llança i escut i amb regles molt estrictes entre dos cavallers de la noblesa del país i de fora. (6/08/1424)
  • De la composició de la primera part del Llibre de la Menescalia del veterinari, escriptor i cavaller Manuel Dies o Dieç, obra de referència de la medicina equina del segle xv i que va ser traduïda a gran part de les llengües europees. (1424)
  • De la redacció del tractat de Dret Constitucional Català Extravagatorium Curiarum de Jaume Callís (1367-1434) vigatà d’origen humil que va esdevenir una gran figura del dret català medieval. Com a assistent de moltes Corts Catalanes va poder ser un recopilador de totes les lleis i acords que sortien entre els parlamentaris i el Rei. Aquestes han pogut ajudar a mostrar la modernitat de les lleis catalanes de fa 600 anys. El tractat no es publicaria fins el 1433 (o aquesta és la notícia més aproximada que tenim), tot i que les edicions que es conserven són posteriors. Callís va ser conseller dels reis Joan I i Martí l’Humà, i dels primers reis de la casa d’Antequera. (1424)

.

SETÈ CENTENARI (1324)

. 

MÓN

  • De la celebració dels primers Jocs Florals de la història a càrrec de la “Sobre         Gaya Companhia dels Set Trobadors” que els havien convocat l’any anterior. El premi que aleshores consistia en una “Violeta de fin aur” fou pel poeta Arnaud Vidal de Castelnòu d’Arri (que fou un dels sets fundadors del Consistori) per una composició dedicada a la Mare de Déu: “Mayres de Dieu, verges pura, / Vas vos me rir de cor pur …”. L’èxit va ser tan gran que, ben aviat hi van afegir altres premis: l’Englantina i el Gauch (boixac) i van aconseguir que les joies fossin pagades pels Capítols de la ciutat. A la vegada, els set trobadors mantenidors del Consistori poètic van encarregar a Guilhèm Molinièr l’elaboració d’un codi poètic per tal de poder judicar adequadament les composicions. És el que després coneixeríem com “Les Leys d’Amors”, promulgat el 1356.

A partir del segle XVI van desaparèixer del tot les composicions en occità i ja només s’hi premien obres en francès. En aquesta època, el Consistori, que ja no té res a veure amb l’antic, esdevé Col·legi i, posteriorment, Acadèmia, ja del tot afrancesada. El 1747 hi arriba a ser premiat Voltaire, que no s’està de menysprear la institució dels Jocs Florals i la llengua d’Oc. No és fins al 1895 i gràcies a l’èxit de Frederic Mistral que no es torna a obrir el certamen a les poesies escrites en occità.

A casa nostra, a partir del 1393, a Barcelona, també se celebrarien per primer cop uns Jocs Florals a proposta del rei Joan I, organitzats per l’anomenat Consistori de la Gaia Ciència a imitació de l’occità. Amb els anys desapareixerien, fins que finalment, es tornarien a refer el 1859 amb l’adveniment de la Renaixença Literària. (3/05/1323)

  • De la publicació del Defensor Pacis (Defensor de la Pau), obra cabdal del filòsof, metge i teòleg Marsili de Pàdua (Marsilio Mainardi o da Padova) dedicada a l’emperador Lluís iv de Baviera, el qual l’acolliria quan les seves obres van ser perseguides per l’església. DEFENSOR PACIS tracta de l’origen de la llei, del concepte de la pau com a base de l’activitat humana i de la partició de l’església i l’estat i el govern que ha de sorgir de la voluntat popular i no pas de les decisions eclesials. Algunes de les seves opinions van ser adoptades posteriorment per Calví i Luter. Aquesta és una obra d’una gran modernitat, la qual cosa li va provocar força problemes amb el papat i va morir a l’exili, a Munic, perseguit per l’església de Roma que el va tractar de “Fill del Diable” per les seves idees. (1324)

.

CATALUNYA

  • De la creació del títol i la jurisdicció senyorial del Comtat de Prades (originalment: comtat de les Muntanyes de Prades) pel rei Jaume ii en favor del seu fill, l’infant Ramon Berenguer, el qual, anys més tard, el va passar al seu germà Pere i d’Empúries. La Jurisdicció comprenia les viles i castells de Prades, Marçà, Falset, Altafalla, Pratdip, Móra d’Ebre i la Baronia d’Entença. El castell d’ús principal del Comtat fou el castell de Falset. El títol ha anat passant per raons de conquesta a famílies espanyoles alienes al territori. (1324)
  • De la fi formal de la Conquesta Catalana de l’illa de Sardenya. La victòria de Lucocisterna l’1 de març del 1324 en la batalla contra els pisans que dominaven gran part de l’illa i la posterior rendició del castell de Càller el juny contra els genovesos (de facto, un armistici amb els pisans) marquen els dos moments de domini català de Sardenya. Malgrat tot, els genovesos no accepten la derrota (que feien i desfeien a bona part de l’illa) ni els pisans s’hi avenen del tot, ni part dels sards no reconeixen aquestes victòries i es revolten constantment i s’inicia una guerra contra la República de Gènova el 1330. Catalunya-Aragó ha d’enviar catalans com a colons per a mirar de dominar les zones claus de Sardenya. Bàsicament a Càller i L’Alguer.  (19/06/1324)

.

VUITÈ CENTENARI  (1224)

.

MÓN

  • De la Fundació de la Universitat de Nàpols, coneguda com Studium per ordre de Frederic ii, duc de Suècia, rei de Sicília, del Sacre Imperi Romanogermànic i rei de Jerusalem (Federico Ruggero di Hohenstaufen). Fou la primera universitat del món laica, fundada fora dels àmbits religiosos habituals. (5/06-07/1224)
  • De l’aparició dels estigmes de sant Francesc d’Assís. Cap a principis d’agost, el pare fundador de l’orde franciscana, va decidir fer un viatge de recerca de solitud i vida eremítica amb altres companys a un lloc aïllat anomenat Muntanya d’Alvèrnia, al nord d’Assís; hi va fer dejuni i pregària constant, i segons els testimonis, se’l va veure en estats d’èxtasi i, per diversos testimonis, es va observar sovint una bola de foc que pujava i baixava del cel. En aquells estats van aparèixer els estigmes (marques sangonoses a les mans, peus i al costat) de la Passió de Jesús; aquestes marques foren vistes per moltes persones, puix no li van desaparèixer fins a la seva mort; el mateix sant digué que els hi provocava un serafí amb sis ales angèliques. És el primer cas històric i constatat en què es van veure aparèixer els estigmes de la Passió de Jesús en una persona. Aquestes marques que, com dèiem, li van durar la resta dels dos anys més que va viure, ell les amagava per vergonya, considerant-se indigne de tenir les mateixes marques de Jesucrist. (14/09/1224)

.

NOVÈ CENTENARI (1124)

.

MÓN

  • De la conquesta de la ciutat de Tir per part dels venecians en una incursió prèvia a la segona croada. (1124)
  • De la tria del Papa Honori II (Lamberto Scannabecchi) com a 163è papa de l’església catòlica. Fou el Papa que va signar la creació de l’Orde del Temple creada per sant Bernat de Claravall i també fou el qui ordenà la croada contra els albigesos. (21/12/1124)

.

PRIMER MIL·LENARI (1024)

.

MÓN

  • De la tria de Joan XIX (de nom: Romà) com a 144è papa de l’església catòlica. Fou un home laic que en un sol dia va rebre tots els ordes sagrats: de capellà a cardenal, amb la finalitat de poder arribar a la Càtedra de sant Pere. Fou molt polèmic perquè va exercir la simonia (la compra de tota mena de beneficis espirituals mitjançant diners) durant el seu mandat. (4/05/1024)
  • De l’aparició del primer bitllet, paper moneda imprès al món (almenys que se’n tinguin notícies fiables). Fou durant la dinastia Song a la província de Si-Xuan a la Xina. Sembla que amb anterioritat ja havien circulats papers que servien com a monedes, però eren més aviat una mena de xecs. El que avui entenem com a bitllet, té mil anys. (1024)

.

VAN NÉIXER

.

1424 Fa 600 anys.

MÓN

CRISTOFORO LANDINO. Filòsof i poeta florentí. Fou un humanista que començà la seva obra en llatí, però poc a poc es va passar a la llengua de Florència, base de l’italià actual. (8/02/1424)

MARGARIDA D’ESCÒCIA I DE BEAUFORT. Princesa d’Escòcia, filla del rei Jaume i d’Escòcia i néta del rei Robert iii d’Escòcia. Es va casar per interessos polítics de les monarquies amb qui seria el futur rei Lluís ix de França. D’aquesta unió, no varen tenir fills pel poc interès del futur rei malgrat la ponderada bellesa de la reina. Destaca la intel·ligència de Margarida (de qui sabem va deixar diversos escrits, però que s’han perdut) i de qui diuen morí a causa d’una forta i llarga depressió. (25/12/1424)

TITO VESPASIANO STROZZI. Poeta humanista italià. Fill de pares florentins. Fou un dels primers poetes humanistes, el fill del qual, Ercole, va publicar la seva obra.  (1424)

CATALUNYA

BLANCA II DE NAVARRA. Infanta de Catalunya-Aragó i de Navarra, filla del rei Joan II i germana del príncep Carles de Viana. Fou reina titular de Navarra durant tres anys, malgrat els esforços de son pare per treure-li els drets legítims al tron. Com son germà, se sospita que un cop detinguda, va ser enverinada. (1461-1464).

.

1524. Fa 500 anys.

MÓN

PLAUTILLA NELLI. Monja dominica i pintora italiana; fou la primera dona pintora renaixentista de Florència. (29/01/1524)

BERNARDO CANIGIANI. Diplomàtic i escriptor italià. Fou un dels cinc membres fundadors de l’“Accademia della Crusca”, la primera acadèmia lingüística del món (fundada el 1583) que va recollir, en aquest cas, els estudiosos de la llengua i “les llengües” italianes. (21/09/1524)

PIERRE DE RONSARD. Poeta francès del renaixement. Era anomenat “El Príncep dels poetes” i va tenir un gran èxit de públic ja en vida. (11/09/1524)

.

1624. Fa 400 anys.

 MÓN

 ARNOLD GEULINCX (PHILARETUS), filòsof metafísic holandès. (31/01/1624)

JANE LEAD. Mística anglesa; Va tenir sovintejades visions i molts seguidors; plegats van crear “The Philadelphian Society”. En la seva obra tracta de la natura de Crist, l’existència de la Sofia (Saviesa) com a ens espiritual, de l’Apocalipsi com a possibilitat d’ascensió al cel i una barreja entre Càbala, cristianisme, Gnosticisme i Alquímia. (3/1624)

GEORGE FOX. Fundador de la Societat Religiosa dels Amics, els membres de la qual són coneguts com a quàquers, que tenen com a credo experimentar Déu sense necessitat de capellans mediadors ni de cap sagrament. (7/1624)

JOHANN ANGELUS SILESIUS (Johann Scheffler). Capellà, metge, místic i poeta alemany. Els seus epigrames han esdevingut peces de culte i va influir a figures tan rellevants com Goethe, Rilke, Schopenhauer, Wittgenstein i Borges. (12/1624)

 CATALUNYA

 FRANCESC MULET. Frare predicador dominic i escriptor satíric valencià, autor entre d’altres obres humorístiques del famós Tractat del Pet i de dues comèdies burlesques en català La infanta Tellina i el rei Mata-ros i Los Amors de Melissendra. Fou el Rector de Vallfogona del Regne de València. (1624)

JOAN GASPAR ROIG i JALPÍ. Frare i historiador i falsificador d’una obra que va passar per certa fins entrat el segle XX. El llibre Els feyts d’armes de Catalunya atribuït a un personatge inventat, un tal Bernat Boades, el qual explica la grandesa militar i política del Principat mitjançant una imitació perfecta del català del 1400. L’obra encara avui, malgrat ser una falsificació, es considera de referència puix parla de primera mà de fets i qüestions cabdals que fins que no hi ha hagut nous descobriments, hom creia que eren documents perduts per sempre. (6/1624).

.

1724. Fa 300 anys.

MÓN

 FRANCES BROOKE. Escriptora canadenca en llengua anglesa. (12/01/1724)

FRIEDRICH VON KNAUS. Rellotger i inventor alemany. Es feu famós per inventar autòmates com ara ànecs de fusta que caminaven sols o “La mà que escriu” que es conserva al museu Galileu de Florència. (7/02/1724)

JANE COLDEN. És la primera dona botànica dels EEUU. (27/03/1724)

IMMANUEL KANT. Filòsof prusià (de llengua alemanya, tot i que el seu lloc de naixement actualment pertany a Rússia) fundador de la filosofia crítica. Va formular la seva teoria de l’imperatiu categòric que estableix que allò que hom aplica a la matèria cal que obligatòriament ho apliqui a la moral de l’existència. (22/04/1724)

GEORGE STUBBS. Famós gravador i pintor britànic conegut per les seves pintures sobre cavalls ja que fou el primer en donar a aquest animal un realisme mai no vist fins a l’època en una tela. De fet, va estar 18 mesos disseccionant cavalls per a conèixer-ne bé l’anatomia. Destaquen les seves 16 pintures diverses mostrant un Cavall atacat per un lleó (les 16 obres es titulen igual) la qual cosa va impactar molt a l’època. Segons l’artista, les obres, encara avui un referent, són una metàfora de la vida humana. (25/08/1724)

JOHN MICHELL. Astrònom, físic i geòleg anglès, un dels pioners de la sismologia. (25/12/172)

CATALUNYA

JOAN ROSELL i ARGELAGÓS. Compositor i Mestre de Capella de les catedrals de Tarragona, de Santa Anna de l’Almudaina de Mallorca i de Toledo. És considerat un  exemple musical del pre-classicisme. (1/04/1724)

.

1824. Fa 200 anys.

MÓN

WILLIAM WILKIE COLLINS. Popular escriptor i dramaturg anglès victorià contemporani i amic personal de Charles Dickens, amb novel·les de fama universal com La Dama Blanca o La pedra lunar. (8/01/1824)

PIERRE JULES CÉSAR JANSSEN. Astrònom francès, descobridor de l’element químic heli. (22/02/1824)

BEDŘICH SMETANA. Compositor txec, fortament lligat a les aspiracions independentistes del seu país. Se’l reconeix com el pare de la música txeca. El seu primer gran èxit fou una de les seves dues primeres òperes estrenades: La núvia venuda. És autor de Música de Cambra, peces simfòniques, per a piano, nou òperes, diverses cançons i peces per a cor i, sobretot, és conegut pel seu poema simfònic Má vlast (La meva pàtria). Als 50 anys esdevingué sord, un cas semblant al que va patir Beethoven. Cap a la fi de la seva vida va anar patint problemes amb la parla, tenia marejos i comportaments estranys i erràtics. Ell mateix va escriure, encara lúcid, que creia que s’anava tornant boig. Va ingressar en un manicomi, on hi moriria. Sembla que la causa fou una sífilis contreta uns anys abans. (2/03/1824)

CHARLES PFIZER (Karl Christian Friedrich Pfizer). Químic germano-americà cofundador amb el seu cosí Charles F. Erhart de la famosa companyia farmacèutica que duu el seu cognom. (22/03/1824)

ALEXANDRE DUMAS (fill). Novel·lista i dramaturg francès al qual se li sol ficar l’afegit de “fill”, per diferenciar-lo de son pare, el també escriptor Alexandre Dumas famós autor d’Els Tres Mosqueters. El nostre Dumas és especialment conegut arreu del món per ser l’autor de la novel·la, de la qual ell mateix en va fer la versió teatral: La Dama de les Camèlies. (27/08/1824)

ANTON BRUCKNER. Compositor austríac. Persona molt religiosa va adoptar gairebé tots els postulats del moviment romàntic en el seu estil musical, tot i que va fer diverses versions de les seves obres, la qual cosa sempre ha creat controvèrsia a l’hora d’interpretar-les. És autor de simfonies, misses, Te Deums, motets i altres obres de difícil catalogació. (4/09/1824)

CATALUNYA

EUSEBI FREIXA I RABASSÓ. Funcionari i escriptor reusenc en llengua castellana de tendències liberals. (28/02/1824)

FRUCTUÓS CANONGE. Mag il·lusionista i prestidigitador. Fill de Montbrió del Camp, la família es va traslladar a Barcelona quan era ben jovenet. Aviat va haver de treballar de cirabotes, manyà i venedor de ferralla. Va començar a fer-se popular fent trucs de màgia als clients mentre els enllustrava les sabates.

            El 1858 va fer el seu primer espectacle d’il·lusionisme al Teatre dels Camps Elisis, al Passeig de Gràcia. Va tenir tant d’èxit que va fer gires per tot el món, sent conegut amb el sobrenom de: “El Merlín español”. Tret que no fos una manera de dir per part d’alguna persona del país, en cap cas se’l va conèixer com “El Merlí català”, tal i com apareix en alguna publicació. Tanmateix és cert que amb prou feines sabia parlar llengües i el castellà el feia anar ple de catalanismes. Va actuar davant monarques com: Isabel II, Amadeu I i Alfons XII, el qual el va condecorar pels seus mèrits.

            A causa del seu estil de vida excessiu i de tarannà generós, tot allò que havia anat guanyant per la seva feina ho va perdre i es va empobrir en quatre dies. Va morir a Barcelona el 1890 en condicions miserables. (27/03/1824)

JOSEP ANSELM CLAVÉ I CAMPS. Polític, compositor, escriptor i fundador del moviment coral a Catalunya. Nascut al barri barceloní de la Ribera, fill d’un comerciant de fustes que li va poder donar una bona educació (tot i que se sol dir que va ser autodidacte pel que fa a la música, cosa que no és del tot certa), va aprendre l’ofici de torner, però ho va haver de deixar a causa de problemes amb la vista. Sí que, per diverses raons va començar a interpretar les seves pròpies composicions als cafès de Barcelona, amb la seva guitarra.

Des de ben jove va tenir una filiació política d’esquerres i republicana. Va relacionar-se amb Narcís Monturiol i Abdó Terrades que, a més de republicans amb idees molt avançades per a l’època, també eren maçons i, tot i la manca de documentació concreta, se sap que va ingressar en aquesta societat.

Va ser empresonat a la fortalesa militar de la Ciutadella a causa de la seva participació en diverses revoltes socials, però no va deixar la seva activitat musical.

Les seves composicions, van tenir molta acceptació, lluny de les típiques cançons de taverna i, amb la finalitat de dur ideals de fer una societat més justa, igualitària, filantròpica i fraternal (ideari maçònic) va aconseguir organitzar per primer cop a l’estat una societat coral amb persones que no havien tingut mai la possibilitat d’aprendre música i poesia; ell volia acostar la cultura a totes les capes socials, sobretot a la classe treballadora sense gaire potencial econòmic. La primera entitat coral es deia La Fraternidad, i es va crear el 2 de febrer de 1850. Molts van imitar l’exemple d’aquesta coral arreu de Catalunya i en pocs anys ja hi havia tot un corpus de cantaires que van ajudar a escampar la cultura musical arreu del país.

El 1853 Clavé va decidir llogar els Jardins de la Nimfa del Passeig de Gràcia, per a realitzar-hi espectacles de manera regular. Després es van traslladar als Camps Elisis (també al mateix passeig barceloní).

El 1855 Clavé va ser detingut per activitats i escrits polítics que no agradaven a les autoritats i va ser deportat a les Illes Balears. Al seu retorn, el 1857 va organitzar uns espectacles als Jardins d’Euterpe, i la societat La Fraternidad passaria a anomenar-se “Societat Coral Euterpe”. Els espectacles i els balls associats de caire popular que es van fer als Jardins d’Euterpe amb Clavé al capdavant, van tenir un gran èxit, i s’hi feien concerts en diferents sessions al llarg del dia.

Clavé editava un programa d’activitats anomenat Eco de Euterpe, un butlletí on hi apareixien el programa d’actes i fragments literaris i notícies. El 1860 es funda la Asociación Euterpense, una mena de federació que agrupava totes les entitats corals que seguien l’exemple d’en Clavé i els donava assessorament i repertori. Cada cop el cant coral s’escampava més i més (aleshores es comptaven fins a 84 cors) i entre 1860 i 1865, hi va haver una quantitat extraordinària d’activitat en aquest camp a tot Catalunya.

Cal dir que Clavé és l’introductor de la música de Wagner a Catalunya. La primera audició de Wagner a tot l’estat espanyol fou a Barcelona, dirigida pel mateix Josep Anselm Clavé, tot i que hi ha dubtes sobre la peça interpretada i la data. Hi ha constància impresa que el 16 de juliol del 1862 interpreta la Gran marxa triomfal de Tannhäuser. Tanmateix, testimonis solvents, asseguren que va ser el 1860 que es va fer la primera audició dirigida igualment per Clavé, però interpretant en aquest cas l’obertura de Tannhäuser. Encara hi ha una tercera data i dada:  en una entrevista amb la junta directiva de la Societat Coral Euterpe expliquen que van interpretar el cor dels pelegrins, l’1 de abril del 1861. Sigui com sigui, Wagner arriba a Catalunya i, de retruc a Espanya, gràcies a en Clavé.

De nou, Clavé és detingut per les seves idees polítiques el 1867 i és deportat a Madrid, però malgrat tot, les activitats de la Societat Coral Euterpe, els balls, concerts, i tota mena d’actuacions van continuar amb normalitat.

A partir de la Revolució de Setembre, La Gloriosa, (1868) els Cors de Clavé van continuar, però Clavé va dedicar més temps a la seva activitat política, primer a través del Partit Democràtic i després del Partit Republicà. Clavé, va exercir diversos càrrecs públics, i fins i tot el 1871 va ser nomenat President de la Diputació de Barcelona. Un cop la democràcia a Espanya salta pels aires, Clavé que exercia diversos càrrecs a Tarragona, torna a Barcelona on hi va morir setmanes després, el 24 de febrer del 1874.

Josep Anselm Calvé té una gran quantitat d’obra escrita: des de música de ball, pensada per a ser cantada amb acompanyament instrumental, (valsos, polques, rigodons etc… ) fins a música de concert, bàsicament polifònica (amb poc o sense acompanyament instrumental), tant de caire festiu com intimista i pastorívol, dins una natura idealitzada, lluny del brogit industrial que s’estenia arreu.

Clavé és una figura cabdal de la nostra música perquè introdueix el món coral a Catalunya en consonància amb la realitat cultural europea de la mateixa època. Dóna eines culturals a les classes obreres, crea un eix vertebrador a través de l’associacionisme cultural,  i tot i que les seves primeres composicions (i alguna més que va fent de tant en tant) són en castellà ―malgrat que la llengua no té encara una gramàtica constituïda― aviat composa en català i empeny el nacionalisme incipient al nostre país.

Algunes de les seves composicions corals més destacades són

– Les flors de maig.

– Los xiquets de Valls. (Una part d’aquesta obra va ser la melodia del que anys més tard seria El Cant del Poble, amb lletra de Josep M de Sagarra. Es va intentar que fos l’himne nacional enlloc de Els Segadors, però la idea no va prosperar. També cal destacar que en un moment de la peça de Clavé els cantaires han de fer el so de les gralles amb la veu, la qual cosa és curiosa i probablement única al món).

– Lo somni d’una verge.

– La font del roure.

– A Montserrat.

– Cap al tard.

– Los néts dels almogàvers.

– Les vespres catalanes.

(Cançó dedicada al Corpus de Sang del 1640)

– Los pescadors.

– Lo pom de flors.

Com a compositor de sarsueles, Clavé va ser un dels iniciadors del gènere en català, tot estrenant al Gran Teatre del Liceu, el 30 de desembre del 1859, la sarsuela L´aplec del Remei. Posteriorment escrigué, també en català, L’art de la bruixeria, amb text de Conrad Roure i Eduard Vidal, la qual, però no es va arribar a estrenar mai. (21/04/1824)

FRANCESC PI I MARGALL. pPlític, advocat, escriptor i president de la primera república espanyola (durant 38 dies). (29/04/1824)

VÍCTOR BALAGUER I CIRERA. Polític liberal, escriptor i impulsor de la Renaixença Catalana. Fou també periodista, poeta, dramaturg, historiador i francmaçó com el seu gran amic, el general Joan Prim i Prats, amb qui es va conèixer quan es va unir al partit progressista de Baldomero Espartero.

Nascut a Barcelona, fill d’un metge liberal, va quedar orfe de pare ben aviat. Amb 14 anys va estrenar la seva primera obra de teatre, la qual cosa va provocar una gran tensió amb la seva mare, la qual volia que fes una carrera de prestigi com ara metge o advocat. Com que ella no se’n va sortir, el va desheretar.

A mitjans del segle XIX va començar a reivindicar la llengua catalana com a llengua literària. El seu primer poema en la nostra llengua va ser A la Verge de Montserrat publicat el 1857. Va donar suport total al moviment de la Renaixença i impulsa la restauració dels Jocs Florals el 1859.

En cinc volums va escriure una Història de Catalunya que encara és una obra de referència. Va ser ministre de Foment durant la Primera República Espanyola. Va crear una Biblioteca Museu l’any 1884 a Vilanova i la Geltrú, lloc de visita obligada.

És el responsable dels noms dels carrers de l’Eixample barceloní que es basen en les institucions, els territoris i els grans personatges de la història de Catalunya; va morir a Madrid el 1901. (11/12/1824)

.

1924. Fa 100 anys

MÓN 

ANDRÉ FRANQUIN. Gguionista i dibuixant d’historieta gràfica (còmic) belga; autor de personatges com Espirú (Spirou) Marsupilami o Sergi Grapes. (3/01/1924)

 EDUARDO CHILLIDA JUANTEGUI. Escultor basc. (10/01/1924)

ROLAND PETIT. Ballarí i coreògraf francès (13/01/1924)

LUIGI NONO. Compositor italià (29/01/1924)

EDUARDO PAOLOZZI. Escultor i artista surrealista escocès d’orígens italians. Fou un dels precursors del moviment britànic del pop art. (7/03/1924)

MARLON BRANDO. Actor nord-americà. La seva carrera ha estat una molt coneguda pel gran públic des de les seves primeres aparicions en el cinema als anys 50 del segle XX. Ha intervingut en pel·lícules tant populars com Un tramvia anomenat desig, Juli Cèsar, El Salvatge, La llei del silenci, El ball dels maleïts, El motí de la Bounty, El padrí, L’últim tango a París, Superman, etc. Ha destacat també pel seu activisme en moltes causes sobre els drets civils o els moviments dels nadius nord-americans. (3/04/1924)

STANLEY DONEN. Director de cinema nord-americà, artífex d’èxits tant populars com Cantant sota la pluja, Set núvies per a set germans o Dos a la carretera. (13/04/1924)

NEVILLE MARRINER. Violinista i director d’orquestra britànic. Fundador de la famosa orquestra de cambra Academy os Saint Martin in the fields. Especialitzat en música barroca, va supervisar tots els temes que apareixen al conegut biòpic cinematogràfic de Mozart Amadeus. (15/04/1924)

ENRICO NICOLA MANCINI (Henry Mancini). Compositor, conegut sobretot per multitud de bandes sonores de pel·lícules d’èxit i guanyador de diversos Grammy i Oscar per la seva tasca. Seves són composicions que formen part de la cultura popular recent són Esmorzar a can Tiffany, Hatari!, Dies de vi i roses, Víctor o Victòria, i la saga de pel·lícules de La pantera rosa. (16/04/1924)

ANTONY HEWISH. Astrònom anglès, va fer avenços en el camp de la radioastronomia i la seva contribució en el descobriment dels púlsars. El 1974 va ser guardonat amb el premi Nobel de Física. (11/05/1924)

ALEXANDER GALBRAITH “SANDY” WILSON. Compositor i lletrista anglès de musicals. La seva obra més coneguda fou The Boy Friend, amb la qual va debutar a Broadway el 1954 amb una molt jove Julie Andrews. (19/05/1924)

CHARLES AZNAVOUR (Shahnour Vaghenag Aznavourian). Compositor, actor i cantant francès d’origen armeni. (22/05/1924)

GEORGE HERBERT WALKER BUSH. Va ser el 41è president dels EEUU entre el 1989 i el 1993. Prèviament fou, entre el 1981 i el 1989, el 43è vicepresident del país. (12/06/1924)

FERNANDO ZÓBEL DE AYALA Y MONTOJO. Pintor abstracte filipí fundador del Museu d’Art Abstgracte de Conca. (27/08/1924)

 LAUREN BACALL (Betty Joan Perske). Actriu nord-americana d’origen polonès. Va interpretar musicals, teatre i pel·lícules de gran taquillatge com ara: Tenir o no tenir Cayo Largo, Com casar-se amb un milionari, Escrit al vent, o la primera versió cinematogràfica de Assassinat a l’Orient Express, entre molts d’altres èxits.  (16/09/1924)

 JIMMY CARTER (James Earl Carter). Polític demòcrata, 39è president dels EEUU del 1977 al 1981. (1/10/1924)

MARCELLO MASTROIANNI. Actor italià de fama mundial, conegut, entre altres, per pel·lícules de referència com ara Pares i fills, La dolce vita, Divorci a la italiana o  Una jornada particular. (28/09/1924)