• CENTENARIS 2025

.

PRINCIPALS CENTENARIS QUE SE CELEBRARAN DURANT L’ANY 2025

per Jaume Nolla

PRINCIPALS CENTENARIS

QUE SE CELEBRARAN DURANT L’ANY 2025

 

Primer Centenari (1925)

.

MÓN

  •  Del canvi oficial de nom de la capital de Noruega: de Cristiania a Oslo. De fet, Oslo ja era el nom ancestral de la població en nòrdic antic, que significa “El prat dels déus”, fins que el rei Christian IV de Dinamarca i Noruega va rebatejar la ciutat. El 1924 es va decidir tornar al nom tradicional i es va fer efectiu el primer de gener del 1925 (1/01/1925). 
  • De la primera dona que va ser governadora d’un estat, el de Wyoming, als EEUU: Nellie Tayloe Ross. Va ser mestra, a part de la seva activitat política en el partit demòcrata. Curiosament 12 dies més tard, Mª Ferguson va esdevenir la primera dona governadora a l’estat de Texas, la segona al país. (5/01/1925)
  •  De l’aparició d’un nou manifest surrealista anomenat “Declaració del 27 de gener del 1925” signada per tres pintors: Ernst, Malkine i Masson, en la qual s’hi exposa que “el surrealisme és un mitjà d’alliberament total de l’esperit i de tot allò que se li assembli” (27/01/1925).
  • Del bloqueig de Nova York a causa de la gran tempesta de neu i de la capa de glaç que es va formar damunt de les aigües del port; la nevada va deixar més de tres pams de neu pels carrers, provocant morts i tota mena d’afectacions que van durar un bon grapat de dies. Al port hi havia tot d’embarcacions trenca-gels que amb prou feines podien obrir passos per a què poguessin circular-hi tota mena de vaixells. El port va estar més de dues setmanes inoperatiu. L’any 2011 la nevada que va patir la ciutat fou encara més intensa amb gruixos de més d’un metre (30/01/1925). 
  • De la proclamació de la República Independent de Tule per part dels indígenes gunes (Panamà) tot fixant els límits del seu territori. A partir del 21 de febrer va començar una revolució violenta ja que les autoritats panamenyes s’hi van tornar. La revolució va durar fins al 27 de febrer, s’hi van comptar 27 morts, i a la fi es va arribar a un acord el 4 de març del 1925 pel qual el govern de Panamà es comprometia a respectar drets i costums si ells retiraven la Declaració d’Independència i deixaven les armes. Els gunes o “kunes” són un poble amerindi amb llengua pròpia, en un territori del que ara és una part de Panamà i que abans formava part de Colòmbia. En aquell moment tenien una autonomia prou ben fixada. Actualment tenen un enclavament dins de Panamà anomenat Guna Yala en la qual mantenen religió, tradicions i llengua. La República que es va independitzar tenia una bandera curiosa: semblava l’espanyola amb una esvàstica al mig que segons ells representava el pop que va crear el cosmos. Abans que el nazisme en desfigurés el significat, l’esvàstica és un símbol que apareix en molts pobles americans i orientals i que significa la Creació i la marxa circular del temps còsmic (12/02/1925).
  • De la primera exposició de pintors surrealistes a París a la recent inaugurada Galerie Pierre; entre els noms destacats De Chirico, Klee, Arp, Ernst, Man Ray, Picasso i un jove Joan Miró que també exposà per primer cop a París. En el catàleg signat per tots els integrants del moviment surrealista, André Breton hi afirmà que Joan Miró “és el més surrealista de tots nosaltres” (12-27/06/1925).
  • De la publicació de la primera part del llibre Mein Kampf (La meva lluita) escrit des de la presó per Adolf Hitler. La primera part titulada “Eine Abrechnung” (Una estimació) és una barreja atapeïda de fets autobiogràfics, idees polítiques pròpies i un clar manifest del nacionalsocialisme. L’obra va ser escrita a la presó de Landsborg (Baviera) on Hitler hi era a causa del seu intent de cop d’estat de dos anys abans conegut com a Putsch de Munic. El segon volum es va publicar l’any següent (18/07/1925).
  • Del desembarcament d’Alhucemas (Marroc) que va acabar amb la coneguda com a Guerra del Rif. És considerat el primer desembarcament aeronaval de la història i va ser una acció conjunta entre els exèrcits espanyol i francès per acabar amb les ràtzies del líder amazic Abd El-Krim. Com a curiositat destacar que entre els participants hi havia el llavors coronel Francisco Franco, el qual, per la seva actuació al capdavant de les tropes de la Legió va ser ascendit a general de brigada (8/09/1925).
  • De l’aparició mundial del primer segell de correus escrit exclusivament en esperanto. Ho va fer la recent creada URSS amb dos segells diferents dedicats al trentè aniversari de la invenció de la radiotelegrafia per part d’Alexandr Stepànovitx Popov. El text deia en esperanto: “Inventisto de ratio”, és a dir “inventor de la ràdio”, puix n’era considerat a Rússia. De fet, sí que es el pare del mot “antena” referit a la ràdio. Entre 1925 i 1932 la URSS va fer onze segells escrits en aquesta llengua. Cal dir que altres països com Cuba ja havien fet amb anterioritat segells commemoratius a Zamenhoff i la seva llengua universal, però no eren escrits només en esperanto (??/10/1925).
  • Del primer atemptat fallit contra Benito Mussolini. Fóu obra de Tito Zaniboni, polític socialista italià, veterà de la primera guerra mundial, declarat antifeixista que va voler acabar amb la vida del dictador, llogant una habitació a l’hotel Dragoni, davant per davant del Palau Chigi, des del balcó del qual havia de sortir el Duce per celebrar la festa de l’aniversari de la Victòria. Anava amb un fusell de precisió austríac que va deixar en un armari, però aviat es va adonar que la policia el seguia i es va escapar cametes ajudeu-me de l’hotel. Un dels seus era delator de la policia. Al cap de poc el van arrestar i el van condemnar a trenta anys de presó i el seu partit declarat fora de la llei. Malgrat tot, com que Mussolini va ajudar econòmicament la família i, especialment, la filla per tal que acabés la carrera, Zaniboni va escriure al dictador assegurant-li que ell mateix es faria feixista i aniria a lluitar a favor del seu exèrcit. Finalment, un cop mort Mussolini, va ser alliberat pel govern de transició del general Pietro Badoglio del qual en va formar part, però a causa de l’escàndol de les seves cartes al dictador el 1944 va haver de plegar (4/11/1925).
  • De la signatura del Tractat o Acords de Locarno entre representants d’Alemanya, Bèlgica, França, Regne Unit, Itàlia, Polònia i Txecoslovàquia, amb la finalitat de cercar la pau i l’estabilitat a Europa després de la Primera Guerra Mundial. El text es va negociar a Locarno (Suïssa) entre els dies 5 i 16 d’octubre del 1925, el punt més rellevant del qual fou l’acord sobre les fronteres entre Alemanya, França i Bèlgica; finalment se signaren a Londres el primer de desembre d’aquell any. El Tractat va quedar invalidat arran d’uns acords entre França i la Unió Soviètica del 1936, els quals van provocar la reacció de l’Alemanya de Hitler organitzant la remilitarització de Renània (5-16/10/1925 – 1/12/1925).
  • Del lliurament del Premi Nobel de Literatura a George Bernard Shaw, dramaturg d’origen irlandès, però que va escriure tota la seva obra en anglès. Provocador, inconformista, vegetarià, va escriure també assaig i novel·les, tot i ser més conegut pel seu teatre, l’obra més popular internacionalment és “Pigmalió” (10/12/1925).
  • Del lliurament del Premi Nobel de Física als físics alemanys James Frank i Gustav Hertz pel seu descobriment de les lleis que regeixen l’impacte d’un electró sobre un àtom (10/12/1925).
  • Del lliurament del Premi Nobel de la Pau a Sir Joseph Austen Chamberlain pel seu paper rellevant en l’assoliment dels acords de Locarno i a Charles Gates Dawes per l’aplicació del Pla Dawes que pretenia que els aliats tinguessin la reparació de guerra després de la primera contesa mundial per part d’Alemanya, sense que això perjudiqués l’economia germànica que va ensulsir la vida ordinària dels alemanys a la misèria pel pacte de Versalles i que va dur tot el país al desastre financer. El pla va millorar la situació fins al Crack del 1929, quan els EEUU que aportava els ajuts a Alemanya va col·lapsar, i això va arrossegar Alemanya a la catàstrofe econòmica, essent una de les causes que provocarien la segona guerra mundial (10/12/1926). 
  • De la publicació de la primera antologia de literatura catalana en esperanto: Kataluna Antologio (Antologia Catalana). És un recull de la literatura del país, amb un resum històric sobre llengua, literatura i cançó popular de Catalunya, publicada en esperanto el 1925 i reeditada el 1931. Inclou peces i fragments de literats com Verdaguer, Guimerà, Rossinyol, Maragall, Prudenci Bertrana, Víctor Català o Ignasi Iglesias, entre molts d’altres. El principal compilador i traductor a l’esperanto va ser l’escriptor, poeta i esperantista Jaume Grau i Casas; l’article sobre la cançó popular catalana va ser escrit pel conegut folklorista Joan Amades, i ho va fer directament en esperanto. Va ser una de les primeres antologies de literatures europees publicades en aquesta llengua universal (??/12/1925). 
  • De la publicació de A vision (Una Visió) del poeta angloirlandès William Butler Yeats, la primera obra feta a través d’escriptura automàtica seguint el dictats dels esperits. Publicat de manera privada, Una Visió és un estudi històric, esotèric i filosòfic i és el resultat de les sessions espiritistes entre l’escriptor i la seva dona. Yeats s’havia iniciat el 1890 a la Golden Dawn, societat secreta ocultista, en la qual hi va estar involucrat (en aquesta societat i les que en van ser successores) durant més de 30 anys. De fet, el poeta va considerar sempre que l’experiència viscuda en el món ocultista va tenir una importància fonamental pel que fa a la seva evolució creativa. Arribà a afirmar que la màgia va ser, després de la poesia, l’ocupació més important de la seva vida (??/??/1925).

 

CATALUNYA

  • De la publicació del primer número de la revista La Paraula Cristiana. El seu primer número acull articles interessants sobre la idea de creació d’una Societat de Nacions que tingués l’obra de Ramon Llull com a exemple a través del que ell exposà al seu Blanquerna; parla també del trist abandonament de la tonalitat i la melodia en la música actual, tot lloant el cant gregorià i fa unes reflexions interessants del sermó de la muntanya de Jesús als evangelis i reflexiona si la moral cristiana és egoista. La publicació mensual que tenia una visió d’un catolicisme conservador, era pràcticament un llibre de cent pàgines, de gran qualitat editorial i estilística i comptava amb bons col·laboradors com ara Joaquim Ruyra, Joan Alcover, Jaume Bofill i Mates o Jaume Serra i Hunter entre d’altres. La publicació nasqué sota l’impuls i l’esperit del canonge de Barcelona Carles Cardó. Era l’única revista catalana que feia una crònica del que passava a Occitània, escrit que era publicat directament en occità (amb algunes petites notes a peu de pàgina en català per si sorgia alguna paraula de difícil comprensió). La revista, amb 138 números i 11 anys de vida, va ser tancada el juny del 1936 (??/01/1925).
  • De l’aparició a Barcelona de la Revista Criterion, primera publicació periòdica de filosofia en català. L’impulsor va ser el pare caputxí Miquel d’Esplugues (1870-1934) i era trimestral. El seu primer número recollia un article titulat “La decadència actual de la filosofia”, en el qual, l’autor el pare claretià Josep Puigdessens, (assassinat el 1936) ja es lamentava aleshores que es digués que feia 70 anys que la filosofia era morta i que no pagava la pena d’estudiar-la. Es lamentava que es volgués matar l’esperit i que entenia la dificultat de dur a terme una publicació de caire “tomista” en un país llençat al progressisme com Catalunya. També s’hi pot llegir un interessant article sobre l’eternitat del món segons Ramon Llull escrit pel pare Joan Tusquets, catalanista d’inici, però posterior assessor de Francisco Franco sobre la presumpta conxorxa judeo-maçònica i fundador de l’editorial Lumen. Després de 44 números, la revista va desaparèixer el 1936 per aparèixer en fascicles molt restringits del 1959 al 1969 (?/01/1925).
  • X MozartDe l’estrena al Liceu de La Flauta Màgica (Die Zauberflöte) de W. A. Mozart, per primera vegada a casa nostra 135 anys més tard de la seva primera estrena a Viena el 1791. Cantada en l’alemany original i amb els clars elements maçònics que pocs van entendre, durant els anys 20 l’empresari Joan Mestres i Calvet va apostar per portar tot d’òperes mozartianes que o bé feia vora cent anys que no s’havien programat o no s’havien estrenat mai. Tot i les bones crítiques, l’empresari va perdre molts diners, perquè aleshores, com cent anys enrere, Mozart no agradava al públic barceloní. Al teatre de la Santa Creu s’hi va estrenar el 1798 Così fan tutte i el 1849 Don Giovanni, sense despertar cap interès per part del públic. El mateix va passar amb La Flauta Màgica que encara havia de trigar força més temps en ser apreciada (15/01/1925).
  • De la publicació de L’home que tenia més d’una vida de Joan Puig i Ferrater, la seva primera novel·la publicada. Va ser l’obra guanyadora el mes de maig anterior del premi: “La novel·la d’ara”, col·lecció literària dedicada a obres de narrativa breu. Curiosament, aquell mateix any, Puig i Ferrater tornaria a guanyar aquest premi amb una altra obra seva emblemàtica, Els tres al·lucinats, que no es publicaria fins a l’any següent. També va publicar la novel·la Les facècies de l’amor. Van ser uns anys en els qual Puig i Ferrater abandonà definitivament el teatre i es dedicà exclusivament a col·laboracions periodístiques i a la narrativa, en la qual va destacar tot esdevenint un dels millors prosistes de la nostra llengua (31/01/1925).
  • Del campionat de ball de 36 hores seguides que es va fer al Teatre de varietés Talia del Paral·lel. Aquest teatre, avui desaparegut, tenia antigament altres noms: Delicias, Trianon, Music Hall As, per acabar tenint el nom de l’actor que el va comprar: Paco Martínez Soria. El 15 de novembre de l’any anterior ja se n’havia fet un de 24 hores, on s’hi van apuntar 13 parelles, de les quals en van quedar dues en un estat lamentable. El premi era de 2.000 pessetes de l’època, tot una fortuna (1/02/1925).
  • De la supressió definitiva de la Mancomunitat de Catalunya. Tot i que encara es va mantenir en estat letàrgic després del canvi de president, de Puig i Cadafalch a Alfons Sala -addicte al règim de Primo de Ribera-, la Mancomunitat era un òrgan que pràcticament no feia res sense el consentiment de la Dictadura. Finalment, mitjançant el decret anomenat Estatut Provincial, signat per Alfons XIII, es dissolia la Mancomunitat i es tornava al règim de les quatre províncies, admetent només la possibilitat de coordinacions mútues per aspectes molt concrets (20/03/1925).
  • De l’aparició del setmanari L’Esport Català, un dels molts setmanaris esportius dels anys vint escrits en català tot i la dictadura de Primo de Rivera. Tractava tota mena d’esports, però a causa de la gran oferta i competència de setmanaris publicats només va durar fins a l’octubre del 1927. El seu director fou Antoni Vilà, el qual, sota el pseudònim de “Crítias” feia comentaris d’alt nivell intel·lectual al voltant de la boxa. Probablement, aquest fou un dels problemes de la publicació: l’alt nivell literari dels articles per unes matèries els seguidors de les quals no els interessàven segons quina mena de reflexions. En el primer número la portada inclou una fotografía en ple partit del jugador del F. C. Barcelona, Vicenç Piera, la notícia d’un llibre sobre Samitier i la crònica del darrer partit d’exhibició que els nova-zelandesos “All-Blacks” van fer a Tolosa de Llenguadoc (7/04/1925).
  • De l’emissió de l’emprèstit “Pau Claris” organitzat per Francesc Macià des de l’exili. L’emprèstit es va fer amb la finalitat de sostenir Estat Català, l’organització independentista que ell mateix dirigia i també per a ajudar els exiliats catalans que havien de fugir de l’Espanya de Primo de Rivera. L’emprèstit era de 80.750.000 pessetes, repartits en títols de 25, 50, 100, 500 i 1.000 pessetes. El nom sencer era “Emprèstit Pau Claris, president que fou de la Primera República Catalana” i s’indicava que el seu valor era en pessetes fins que el nou estat català no pogués emetre moneda pròpia. Cal dir que l’emissió no fou coberta del tot. Els catalans de l’estranger van ser els qui més hi van col·laborar. La por al règim espanyol i la poca confiança política que aleshores despertava Macià al Principat, va fer que no hi hagués la participació esperada (23/04/1925).
  • De la publicació del poemari Cançons de totes les hores de Josep M. de Sagarra. Forma part del conjunt de la seva obra que titula com a “Cançons” i tot i que l’autor considera que és un llibre de laboratori, hi ha peces excepcionals carregades d’ironia, tristesa absoluta sense esperança i altres moments personals de l’autor vestit de rondalla tradicional. Alguns dels poemes inclosos van ser musicats per Ricard Lamote de Grignon i més actualment pel cantautor Toni Subirana. Hi trobem una de les composicions més conegudes del poeta: “Cançó de passar cantant” que és tot un principi del famós lema Carpe Diem (??/04/1925).
  • De la primera estada de Federico Garcia Lorca a Figueres, convidat pel pare de Dalí que li oferí un recital de sardanes a la Rambla. Després d’uns dies a Cadaqués, Salvador Dalí i Garcia Lorca es traslladaren a Figueres, on el poeta, que ja tenia anomenada artística, va recitar fragments de la seva obra a la casa pairal del pintor. El pare homònim de Dalí li va oferir, en senyal de benvinguda, un recital de sardanes amb una cobla a la Rambla, la qual va interpretar sardanes de Pep Ventura (que no estaven censurades pel govern militar). Les sardanes van agradar molt a García Lorca que, segons testimoni de la germana de Dalí, “le causaron hondísima emoción” (?/04/1925).
  • De l’estrena al Teatre Català (Romea) de Barcelona de la farsa El senyor Pupurull de Josep Maria de Sagarra, una versió lliure de l’obra George Dandin ou le Mari confondu de Molière (5/05/1925).
  • Dels concerts que l’Orfeó Català va fer a Roma amb un gran èxit de públic i crítica. Tot i la catalanofòbia del govern dictatorial de Primo de Rivera, gràcies a tot un seguit de gestions del cardenal Vidal i Barraquer i de l’abat Marcet de Montserrat la seva actuació es va poder posar sota el paraigua de la “Regia Società de Santa Cecilia” del Vaticà i van poder actuar a la catedral/basílica de Sant Joan de Laterà, a l’Escolta Superior de Música Sagrada, a la sala Augusteo, en una missa celebrada pel Papa Pius XI a la sala de beatificacions del Vaticà i en una audiència davant del papa, en la qual van interpretar La mort de l’escolà i El cant dels ocells. L’èxit del viatge tingué una enorme repercussió pública amb més d’un centenar de felicitacions que li arribaren a l’Orfeó a través de correspondència. També es publicà posteriorment un petit dietari on s’hi explicava fil per randa l’experiència del viatge. Arran de l’èxit, el Fútbol Club Barcelona li va voler fer un homenatge al Camp de les Corts on s’hi esdevingueren els famosos fets del 14 de juny que s’expliquen més avall. Fets dels quals van ser acusats d’haver cantat Els segadors que estaven prohibits (acusació falsa, puix no la van cantar en cap concert com bé va dir per carta l’ambaixador espanyol) i amb l’acusació de ser una entitat cultural polititzada. Per aquests fets, El Palau de la Música Catalana i l’Orfeó també van ser clausurats durant 4 mesos i sobre la formació coral va estar durant aquest períodes de temps sense poder actuar (29/04-9/05/1925).
  • De la victòria del F.C. Barcelona en el Campionat d’Espanya de futbol i dels primers vincles públics i explícits entre futbol i política. El F.C. Barcelona guanya el campionat d’Espanya (el que avui entenem per La Lliga Espanyola) contra l’Arenas de Getxo (2-0) en un partit disputat a Sevilla. Tot i que s’estava en plena dictadura militar, la rebuda dels jugadors va ser espectacular, tota una manifestació de catalanisme. Tanmateix, el dia del partit, a la redacció del diari El Sol, penjaven els resultats dels partits al balcó pels vianants interessats en saber el resultat. En primer lloc van penjar el resultat d’un amistós que es feia a Sarrià entre l’Espanyol i el Boca Júnior que va acabar amb la victòria dels argentins. El públic congregat al carrer va xiular (sense que quedés gaire clar si xiulava el resultat o que fos el cartell de l’Espanyol). A continuació van penjar el resultat del triomf barcelonista a Sevilla i es va produir una gran ovació. Tres persones que van veure els fets van denunciar immediatament al govern civil les actituds “polítiques” dels congregats. Hom va interpretar que la gent xiulava Espanya (en referència al cartell del resultat de l’Espanyol, i que s’ovacionava el separatisme en referència al cartell del resultat del Barça. Aquests fets demostren clarament el vincle estret que ja s’havia establert aleshores entre l’equip del F.C. Barcelona i el catalanisme emergent (10/05/1925).
  • De la suspensió de tota activitat del F. C. Barcelona i del tancament del Camp de Les Corts durant mig any a causa dels xiulets del públic a la Marxa Reial, himne nacional espanyol. A causa de l’èxit que l’Orfeó Català va obtenir en el seu periple romà, el F. . Barcelona va decidir oferir-li un homenatge tot fent un partit amistós en el qual el Barça, vencedor del Campionat d’Espanya, s’enfrontaria contra el Júpiter, vencedors del mateix campionat en la categoria B. A la mitja part, el públic va xiular i escridassar a cor què vols, l’himne espanyol interpretat pels soldats mariners d’un vaixell anglès que hi havia ancorat al port de Barcelona. Els músics no van entendre la xiulada, tot pensant que el públic ho feia perquè no tocaven bé la peça. Tot seguit van tocar l’himne britànic i el públic els va ovacionar. Com a represàlia, les autoritats de la dictadura de Primo de Rivera, el 24 de juny van decretar la suspensió de tota activitat del club durant mig any. Joan Gamper es va veure obligat a deixar la presidència i es va exiliar a Suïssa. Els fets li van afectar molt a nivell econòmic i personal, ja que se li va prohibir qualsevol vincle futur amb l’equip de futbol. Ni Francesc Cambó que era a la Llotja no va poder fer res per trobar una solució, tot i que ho va intentar (14/06/1925).
  • De la publicació de la novel·la Les facècies de l’amor de Joan Puig i Ferrater. És l’època en què l’escriptor de La Selva del Camp just abandona el teatre i comença a dedicar-se a la narrativa, fins al punt que arriba a treure al mercat dues novel·les l’any, totes amb èxit i de gran qualitat literària, sense comptar les col·laboracions de forma anònima en diversos diaris i setmanaris com ara L’esquella de la Torratxa o La campana de Gràcia (15/06/1925).
  • De la detenció d’un soci barcelonista per dur l’escut del Barça a la solapa de l’americana. Emili Bragulat, un forner de vint anys, va ser detingut per la policia amb l’acusació de passejar per la Rambla de Sabadell lluint una insígnia del Barça a l’americana. Ser del Barça i mostrar-ho públicament, després del tancament del club a causa d’haver xiulat l’himne espanyol es va convertir en una actitud que et posava pràcticament fora de la llei (3/08/1925).
  • Del Complot del Garraf, l’atemptat frustrat de Bandera Negra contra el rei Alfons XIII. L’intent d’atemptat estava organitzat per Bandera Negra, l’organització secreta i d’acció directa i lluita armada d’Estat Català (seguint els actes que s’havien fet a Irlanda en el seu procés d’alliberament), encapçalada per Marcel·lí Domingo i altres patriotes catalans decidits a alliberar Catalunya del jou espanyol. Posem la data en què es féu públic el fet, no pas quan es va trobar l’artefacte ni quan estava previst fer-lo detonar. El mes de maig van construir una bomba que van col·locar a l’entrada dels túnels del Garraf i que havia d’esclatar quan passés el tren en el qual viatjava el rei. A causa de la delació, van ser detinguts a l’estació de tren del Garraf. Es van detenir 10 persones, entre els quals, Marcel·lí Perelló, Jaume Compte, Jaume Julià, Deogràcies Civit, Miquel Badia, Josep Garriga i Francesc Ferrer i es van obrir procés a cinc més, entre els quals, Francesc Macià i Ventura Gassol que ja eren a l’exili. Els detinguts van ser condemnats a mort, però finalment, la pena va ser commutada a cadena perpètua. Quan es van saber els detalls dels fets, es va produir un corrent de simpatia envers els detinguts. Encara més quan es va saber que tot fou obra d’un dels membres de Bandera Negra que els va traïr amb una delació. Es van constituir grups i es van fer actes com ara exposicions artístiques a favor dels que van ser anomenats “els nostres presos”. El 2 d’abril del 1930 van ser indultats i el dia 12 van ser objecte d’una multitudinària rebuda a Barcelona com a herois (3/08/1925).
  • De la publicació en diversos lliuraments a La Veu de Catalunya, de la novel·la curta de Joaquim Ruyra: Les Coses Benignes, una de les narracions que mostren més clarament el pensament i el tarannà de l’escriptor gironí (12-21/09/1925).
  • De la publicació del llibre de poemes El cor quiet i, alhora, del recull d’articles Les Bonhomies de Josep Carner. Figura cabdal del noucentisme que als 12 anys ja va escriure el seu primer poema, Josep Carner comença una nova etapa dins de la seva producció poètica. en El cor quiet destaquen aspectes nostàlgics, d’existencialisme mesurat i d’atracció envers les coses planeres, arran del fet que ja porta uns quants anys fora de Catalunya a causa de la seva carrera diplomàtica. Les Bonhomies són un recull d’articles ja publicats a La Veu de Catalunya que, a través de metàfores i de molta ironia, fa mans i mànigues per saltar-se la censura de la dictadura de Primo de Rivera (24/09/1925).
  • De la publicació de L’any que ve, el primer llibre de l’escriptor sabadellenc Francesc Trabal. Es tracta d’un recull d’acudits il·lustrats per diferents autors fent servir una mena d’humor amb estirabots absurds que a l’època no va ser entès ni gaire ben acollit, tot i que estava prologat per Josep Carner, el qual considerava que a la nostra literatura li calia narrativa de caire humorístic (?/09/1925).
  • De l’aparició del primer número del setmanari La Dona Catalana. Tenia el subtítol de “Revista de moda i de la llar” i estava dirigit per l’escriptora i periodista Maria del Carme Nicolau i el periodista i director de cinema Magí Murià (promotor del primer doblatge al català el 1931, Draps i Ferro Vell, i pare dels cèlebres Josep Maria Murià i Anna Murià). Va editar 681 números fins al 1938. El contingut era de caire conservador, sobretot en els seus inicis, i s’hi trobaven reportatges d’actualitat femenina, moda, patrons, decoració, consells per a la llar, però també recomanacions cinematogràfiques i peces literàries (9/10/1925).
  • De la publicació d’una nova Reial Ordre recordant als mestres que calia servir a l’Estat a deixar altra llengua que no fos la castellana, a no ensenyar interpretacions incorrectes de la geografia o la història i a defensar la unitat de la pàtria espanyola. Una vegada més, tot i la gran quantitat de publicacions que es permetien fer en català, el govern de Primo de Ribera insistia en aturar l’ensenyament de la llengua a les escoles (públiques i privades) i amb la formació de la idea de l’existència d’un sol país. és del tot contradictori que, mentre es prohibia l’ensenyament del català, la bandera i la interpretació de la Santa Espina, fossin permeses, de facto, una explosió editorial, tant de revistes com de llibres en català (13/10/1923).
  • De la publicació de tres narracions breus de Joan Puig i Ferrater El cas de Joan Anglora, Els quatre embriacs i Les tres gemmes de l’aventurer en un quadern de La novel·la d’ara; Puig i Ferrater en aquests anys esdevé el Balzac de la llengua catalana (24/10/1925).
  • De la sortida al mercat del primer número de la revista sardanista Nostra Dansa. Amb el subtítol de “Portaveu Sardanístic de Catalunya” la revista anava dedicada als compositors, al músics de cobla, a les entitats i als dansaires i a tots aquells que es volguessin regalar les oïdes amb les notes melodioses de la sardana, el primer número inclou la partitura per a piano de “Lluny de la Pàtria” de Cassià Casademont i una agenda de ballades i audicions d’arreu del país titulat: “Quan i on refila la tenora” (30/10/1925).
  • De la decisió d’Antoni Gaudí de quedar-se a dormir a l’estudi, taller i magatzem que tenia a peu d’obra de la Sagrada Família. Això l’obligava a fer tot un llarg recorregut diari fins a l’oratori de sant Felip Neri, costum que tenia l’arquitecte cada dia a les tardes, on hi feia cap tot caminant (per recomanació mèdica) a causa de la qual seria atropellat per un tramvia l’any següent (??/10/1925).
  • De la clausura total del CADCI per la dictadura de Primo de Ribera. El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria creat el 1903 a Barcelona és definitivament clausurat per ser catalanista. De fet, ja estava mig tancat; en aquells moments només funcionaven les seccions d’instrucció i de beneficència, però fins i tot aquestes dues parts de l’entitat van considerar-se massa perilloses pel govern dictatorial (9/11/1925).
  • De l’estrena al Teatre Català (Romea) de la comèdia El casament de conveniència de Santiago Rusiñol (28/11/1925).
  • Del viatge de Francesc Macià a la URSS en recerca de suport del govern soviètic a la lluita d’alliberament nacional de Catalunya. El 15 d’octubre va sortir amb tren des de París, acompanyat de Josep Carner-Ribalta. Va arribar a Moscou el dia 24 i va ser rebut a l’estació per Andreu Nin que, en aquell moment, tenia un càrrec important en el Profintern, la internacional dels sindicats comunistes. Malgrat les reunions amb personatges rellevants, Nicolai Bukharin, director del diari Pravda i membre influent del Politburó, i Gregori Zinóviev, amic del difunt Lenin i un dels caps del triumvirat govern soviètic, el qual va afirmar que estava molt ben assabentat del cas de Catalunya, tot plegat no va servir per a res. Es van fer les visites als llocs emblemàtics de rigor amb Andreu Nin, hi va haver reunions amb representants del partit comunista espanyol, però tot es retardava i s’allargava en converses i més converses sense cap decisió. A més, veient que Zinóviev estava començant a caure en desgràcia davant de Stalin i observant les conxorxes i estranyes purgues i desaparicions de personatges destacats del poder soviètic, Macià i Carner-Ribalta van decidir abandonar la URSS i tornar cap a París, (15/10-24-11/1925)
  • La NuriDe l’aparició del primer número del setmanari infantil i juvenil La Nuri destinat a les noies. Malauradament va tenir molt poca durada, va desaparèixer el 18 de març de 1926. Fou un setmanari infantil per a noies dirigit per Lola Anglada i el títol de la revista feia referència, al poema Nuri d’Ignasi Iglesias, inclòs en el primer número, basat en el personatge de Terra Baixa d’Àngel Guimerà. A part de seccions de tota mena: moda, viatges, biografies i notícies diverses, hi havia narracions, poemes, cançons, i sobretot historietes gràfiques, allò que avui es coneix com a “còmics”. Entre els col·laboradors destaquen, a part de Lola Anglada, Ignasi Iglesias, Apa, Conxita Anglada (germana de Lola Anglada), Clovis Eimeric, Margarida Bellesguard, J. M. Folch i Torres, i Josep F. Ràfols (26/11/1925).
  • De l’acabament del Campanar de sant Bartomeu de la Sagrada Família, la primera de les quatre torres de la Façana del naixement que es va poder acabar en vida d’Antoni Gaudí. És la torre més propera al carrer Mallorca. Mancava molt poc per enllestir les altres tres abans de la mort de l’arquitecte (??/11/1925).
  • De la fi de la sanció al F.C. Barcelona a causa de la xiulada a l’himne espanyol. Passats els sis mesos de suspensió arran dels fets que hem explicat més amunt, el Barça va poder tornar a emprendre l’activitat després de sis mesos amb els jugadors de vacances forçoses. El metge del club, el Dr. Ortínez, a causa de quedar-se sense feina, va decidir renunciar al sou. Un cop va tornar a la feina del club, el mes de febrer de l’any següent li van premiar el gest de renúncia, tot pagant-li els honoraris perduts d’aquell mig any. Aleshores es va imposar com a president Arcadi Balaguer, amic personal del rei Alfons XIII. Durant els sis mesos de sanció va ser president Joan Coma i, quan la junta es reunía, ho havia de fer amb la presència d’un delegat del govern civil, presidit per Joaquim Milans del Bosch. Malgrat els sis mesos de tancament, el club va registrar menys baixes que en el mateix període de l’any anterior. Pràcticament tots els socis es van mantenir fidels al club (17/12/1925).
  • Estrena al Teatre Català (Romea) del drama La Follia del desig de Josep Maria de Sagarra. Una de les seves obres amb més bones crítiques que la van titllar al seu temps de la seva peça més teatral, capaç d’arrossegar el públic i convèncer-lo tant per l’argument com pel llenguatge (15/12/1925).
  • Del retorn a Catalunya del crític teatral Ramon Vinyes i Cluet, el flagell dels dramaturgs catalans. Fill de Berga, va intentar entrar en el món cultural barceloní amb novel·les, poesies i obres de teatre, sense cap èxit. Se’n va anar a Colòmbia i en tornar ara fa cent anys, va esdevenir crític teatral carregant contra els autors que omplien les sales a l’època: Sagarra, Soldevila, Pous i Pagès, Folch i Torres, etc. El seu minso èxit teatral i les seves propostes escèniques no van acabar d’agradar al gran públic; d’aquí, probablement la seva bel·licositat contra els autors que omplien les sales. Ell demanava un teatre més de caire social i moralment transgressors, cosa que ja va fer durant la República. Finalment, a causa del seu pensament es va haver d’exiliar i va tornar de nou a Colòmbia. Va poder tornar a Barcelona on va morir l’any 1952, deixant molta obra inèdita. És un dramaturg català poc reconegut amb un total de 23 obres estrenades, algunes de les quals després de la seva mort i 17 d’inèdites (??/??/1925).
  • De la publicació pòstuma del darrer poemari de Joan Salvat Papasseit Óssa Menor (fi dels poemes d’avantguarda). Papasseit va morir de tuberculosi l’any anterior. Aaquest és un poemari en el qual mostra l’abandonament dels seus postulats avantguardistes, com ell mateix explicita en el subtítol, i que insinua una nova etapa poètica que malauradament no va reeixir (??/??/1925).
  • De la publicació del recull de poemes Elegia de Josep M. López-Picó, poeta noucentista, seguidor de Josep Carner (??/??/1925).
  • De la publicació de la primera novel·la de Miquel Llor Història grisa un retrat de la burgesia que ell coneix amb una prosa ja molt treballada en la qual es veu la seva constant voluntat de trobar un estil propi. Encara faltarien sis anys per l’arribada de la considerada la seva millor novel·la Laura a la ciutat dels sants (??/??/1925).

.

Segon Centenari (1825)

.

MÓN

  • De la inauguració del Teatre Bolxoi de Moscou amb la representació del ballet Cendrillon del compositor català Ferran Sors, nen prodigi, format a l’escolania de Montserrat, que es feu cèlebre per les seves composicions de guitarra. Cendrillon ja s’havia estrenat a París i Rússia l’any anterior. Inicialment només s’hi representaven obres russes, però el repertori es va anar ampliant amb obres de compositors estrangers a partir de 1840. El teatre es va obrir l’any anterior, després de diverses reformes i condicionaments, tenia com a nom original Gran Teatre Imperial de Moscou (18/01/1825).
  • De la coronació del rei Carles X de França a la catedral de Reims; just després de la coronació es va fer un antic ritual que consistía en què el rei toqués els malalts d’escròfula, amb la finalitat de guarir-los miraculosament. Els reis eren ungits pel poder diví i s’havia dut a terme abans de la revolució. Amb aquesta pràctica el rei manifestava clarament el retorn als costums i les maneres de fer de la França pre-revolucionària. Poc després d’haver accedit al tron, Carles X va aconseguir que la Cambra dels Diputats aprovés la Llei contra el Sacrilegi que preveia la pena de mort per a qui cometés qualsevol mena d’ofensa contra l’església catòlica. Ningú no va ser executat mai en aplicació d’aquesta llei. També es va fer una llei a favor del retorn de les propietats dels nobles expropiades pels nobles, la qual va significar una repressió envers certs sectors liberals (28/05/1825).
  • De la independència oficial i fundació de la República de Bolívia. El dia de la fundació rigorosa que es va triar coincidint amb el dia de la victòria de Simón Bolívar a la batalla de Junín, al Perú; el nom de la República va ser en un primer moment “Estado del Alto Perú”, puix que els fundadors van tenir prèviament llargues discussions sobre si calia formar part del país veí o crear un país nou. Posteriorment, a l’agost, el país es va dir República de Bolívar”, però el nom no acabava de fer el pes, fins que al 3 d’octubre prendria el seu nom definitiu (6/08/1825).
  • De la declaració formal d’independència de l’Uruguai. De fet, l’expressió correcta és “Declaratoria de la independència” i fa referència a l’acte fet el 25 d’agost del 1825 pel Congreso de la Florida, integrat pels representants dels batlles de les localitats de la zona que era coneguda com a la Provincia Oriental. A través d’aquesta declaració, la Provincia Oriental, més tard coneguda com Uruguai, proclamava la seva independència de l’Imperi del Brasil. La primera constitució nacional va ser adoptada el 18 de juliol del 1830, anomenant-se aleshores el nou estat com Estado Oriental del Uruguay. Malgrat aquest fet, el Brasil encara va tenir ocupat per un temps part del nou país (25/08/1825).
  • De l’intent de fundar l’estat d’Israel a la zona de Grand Island (Nova York), a prop de les cataractes del Niàgara, per part d’un dels primers sionistes nord-americans d’origen portuguès, Mordecai Manuel Noah. Mordecai era diplomàtic i dramaturg de gran èxit que escrivia en anglès (de fet és considerat un dels primers escriptors jueus nord-americans de renom) creia que els indis nord-americans eren una de les tribus perdudes d’Israel. Amb ells, i un grup de cristians episcopalians i germans maçons, van fer una cerimònia de fundació d’un bocí de terra que van anomenar Ararat, de 124 quilòmetres quadrats i que es va fer dir “la nova Israel”. Ell mateix se’n va proclamar primer governador i jutge d’Israel. A la fi, el projecte no va reeixir, i aleshores va decidir reprendre la idea de la majoria dels jueus del retorn a Palestina/Judea, la seva pròpia pàtria, per a la qual cosa se’l considera un dels precursors del sionisme modern (2/09/1825).
  • De la inauguració del primera línia de ferrocarril que va fer servir locomotores de vapor entre Stockton i Darlington al nord-est d’Anglaterra. Connectava les mines de carbó de la zona amb el port, la qual cosa va ser ben aviat un negoci molt lucratiu. Els vagons plens de carbó eren transportats per les locomotores de vapor des de bon començament, mentre que els passatgers eren transportats en carruatges tirats per cavalls fins que el 1833 es van introduir els carruatges tirats també per les mateixes locomotores de vapor (27/09/1825).
  • De la creació a Espanya d’un aranzel per a 657 productes amb la finalitat d’afavorir l’economia. Se’n va beneficiar el tèxtil català, la ferreteria basca i els grans terratinents castellans de cereal. Fou obra del ministre d’Hisenda de Ferran VII, Luis López Ballesteros, però mirant els beneficiats, no hi ha cap dubte que rere aquesta reial ordre que va ser efectiva l’any següent, hi havia industrials catalans i bascos i terratinents castellans. Molts consumidors, però es van veure afectats per l’encariment dels productes (19/10/1825).
  • De la insurrecció desembrista (també anomenada revolta decabrista), una mena de dur a terme un cop d’estat militar a la Rússia tsarista que no va tenir cap recorregut, tot aprofitant que no s’havia proclamat encara un tsar nou després de la mort sobtada a causa del tifus de l’emperador anterior, Alexandre I. Es va produir a Sant Petersburg el 14 de desembre del 1825 i estava organitzat per elements militars que estaven a dins de certes societats secretes influenciades pels carbonari italians i/o els francmaçons, societats que estaven prohibides. La insurrecció tenia la finalitat d’obtenir de part del gran duc Constantí i futur hereu al tron (que havia rebutjat, però que encara no s’havia fet públic) una constitució a favor de certes minories i de la llibertat d’expressió. La insurrecció fou durament reprimida pel nou tsar Nicolau I (14/12/1825).
  • De l’aprovació de la “Combination Act”, una llei per la qual es despenalitzava el sindicalisme obrer i el dret a vaga al Regne Unit, organitzacions sindicals conegudes com “Trade Unions”, però que prohibia la intimidació als treballadors a formar-ne part (26/12/1825).
  • De la creació a Nova York de la “National Academy of Design”, una associació honorífica d’artistes (pintors, dibuixants, arquitectes, dissenyadors) nord-americans, fundada per Samuel Morse, Asher Durand, Thomas Cole, Martin E. Thompson, Charles Cushing Wright, Ithiel Town entre d’altres amb la finalitat de promoure el disseny i les belles arts a Amèrica, mitjançant la instrucció i les exposicions. Actualment la participació acadèmica està limitada a 450 artistes i arquitectes nord-americans, que són elegits pels seus companys sobre la base d’una excel·lència reconeguda. Entre els seus membres hi ha noms tan reconeguts internacionalment com Frank Gehry, Frank Lloyd Wright o Marina Abramovic (??/??/1825).

.

CATALUNYA

  • De la publicació d’una Reial Ordre per la qual les Esquadres del Batlle de Valls (o d’en Veciana, com eren coneguts els Mossos d’Esquadra des de l’inici) deixaven d’estar sota la capitania d’aquesta ciutat i entraven a formar part de l’Estat Militar d’Espanya sota la denominació, a partir del 1833, d’Escuadras de Cataluña (13/10/1825).
  • De la negativa de diverses parròquies de Menorca a predicar en espanyol el Sermó de les Ànimes per Tots Sants. L’ordre havia sorgit directament del bisbe Antonio Ceruelo que feia un any que havia arribat a l’illa i que comminava a tots els capellans i vicaris a fer les prèdiques en castellà. Molts s’hi negaren i directament no van fer el sermó i d’altres, com el capellà de sant Francesc de Ciutadella, van fer la prèdica en menorquí saltant-se la pastoral (1-2/11/1825).
  • De l’estrena mundial al Teatre de la Santa Creu de l’òpera I due Figaro, o sia il sogetto di una commedia del compositor italià Dionisio Brogialdi, el qual també dirigia el Teatre en aquella època. La història de l’òpera es basa en el cicle del barber de Sevilla, Figaro, el qual organitza un embolic amb la filla del seu amo, el Comte d’Almaviva, per a casar-la amb un soldat amic seu, i després poder-se repartir la dot (9/11/1825).
  • De la inauguració de noves línies de diligència amb centre a Catalunya: Perpinyà-Figueres-(fent nit a Girona)-Barcelona-València; de Barcelona a Xàtiva i de Barcelona a Madrid passant per València (5 dies de viatge) per part de la Societat Catalana de Diligències, empresa barcelonina creada el 1815 per Gaspar Remisa, empresari i banquer, Josep Brunet empresari reusenc (qui va crear aquell any el primer servei de diligència de persones i missatgers entre Reus i Barcelona, a partir de la qual va néixer tota l’empresa) i Francesc Xavier de Cabanes, ex-militar. Deu anys després, el 1825, per les pressions polítiques habituals, la companyia es va dividir en dues parts separades i es va crear amb seu a Madrid la Compañía de Reales Diligencias, amb tot de familiars i  persones de la cort de Ferran VII, que es va quedar tot de línies que anaven i venien de Madrid com a centre vers altres punts radials de la península, com van fer després amb el ferrocarril. La més coneguda històricament, la Societat de Diligències i Missatgeria, és quinze anys posterior (??/??1825).

.

Tercer Centenari (1725)

.

MÓN

  •  Del primer combat internacional de Boxa fet a Londres entre el ramader anglès Bob Wihtaker i el gondoler venecià Alberto di Carne. Tot plegat va ser organitzat per James Figg, un especialista en arts marcials i un dels primers en el conreu de la boxa moderna i el seu desenvolupament. Figg va fer més de 200 combats i és considerat el primer campió de boxa mundial. Ell fou el promotor de les competicions internacionals de boxa (20/01/1725).
  • Del naixement de la Gran Lògia d’Irlanda a Dublín, la segona gran obediència maçònica que va sorgir després de la Gran Lògia d’Anglaterra el 1717. És la més antiga pel que fa a la seva existència continuada (24/06/1725).
  • Del naufragi del vaixell de l’armada francesa Chameau davant de la costa de Nova Escòcia amb el resultat de 216 persones ofegades. La quantitat de víctimes es aproximada, ja que alguns calculen que podien arribar a ser fins a 316 les persones que hi anaven a bord. Les informacions locals parlen de 180 cadàvers arrossegats fins a la costa a tocar de Louisbourg. En no haver-hi supervivents, es desconeix la xifra exacta de gent que transportava. En aquell temps hi havia tota una flota de vaixells que feien la ruta entre França i el Quebec. El Chameau era un vaixell de fusta construït vuit anys abans. La nit del 27 al 28 d’agost una forta tempesta va empènyer el vaixell fins a les roques. 240 anys després es va descobrir el tresor del vaixell que duia un carregament de monedes d’or i argent (27/08/1725).
  • De la publicació de Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi; acompanyades de quatre sonets (que hom assegura que van ser escrits pel mateix Vivaldi). Les quatre estacions són un conjunt de quatre concerts per a violí compostos el 1723 (encara que n’hi ha que creuen que foren escrits amb anterioritat, o almenys una part). És l’obra més coneguda de Vivaldi i una de les peces més populars de tota la música clàssica. En realitat la publicació contenia un total de 12 concerts. Les estacions eren quatre de dotze, sense més. Els primers quatre concerts ja formaven part d’un tot imaginat per l’autor inspirats per cada una de les estacions de l’any. Tots quatre concerts segueixen la mateixa estructura de tres moviments (el primer i darrer moviment més festius, en forma d’allegro o presto, i el central, un tema més suau i lent escrits com: adagio, lento o largo). És l’editor musical Michel-Charles Le Cène qui els fa publicar a Amsterdam en la seva impremta aconseguint un èxit arreu del món. Les quatre estacions són l’inici del que anomenaríem avui música descriptiva, tanmateix, ara es creu que no va ser l’observació de la natura ni que la inspiració li arribés en una llarga estada al camp pels voltant de Màntua o de Venècia com diuen d’altres. Encara n’hi ha que afirmen que la inspiració li va venir a través de la contemplació d’uns quadres que representaven les estacions. Per molt que s’especuli no se sabrà mai del tot la veritat, només la certesa que va ser una obra revolucionària per l’època per la multitud de melodies i sensacions que oferia i que ja va agradar en la seves estrenes per Europa el 1725. Tanmateix, no fou fins al segle XIX que no es va popularitzar completament (??/??/1725).

.

CATALUNYA

  • De l’acabament de la construcció de la fortalesa de la Ciutadella de Barcelona amb la finalitat de controlar militarment els catalans, després de la derrota del 1714. Tenia forma pentagonal i havia de contenir un nombrós contingent militar; tota l’edificació es va construir enderrocant gran part del barri de La Ribera. Recentment, gràcies a les excavacions fetes al Mercat del Born es va descobrir part de les cases afectades per aquella construcció. Finalment va ser enrunada i convertida en un parc el 1868. De l’antiga fortalesa només es conserven l’arsenal -el qual, degudament renovat avui és seu del Parlament de Catalunya-, la capella i el palau del governador, actualment una escola (25/05/1725).
  • De la signatura de pau del Tractat de Viena, pel qual finalitzava el conflicte entre Felip V i Carles VI, cosa que va tenir fortes implicacions al Principat. L’emperador es resistia a renunciar als seus drets legítims a la corona catalana i espanyola, cosa que nodria els somnis de bona part dels austriacistes catalans que havien hagut d’anar a l’exili i que esperaven veure derrocat el Borbó per a poder tornar al país. Finalment es va imposar la diplomàcia dels interessos del tauler d’escacs europeu i, malgrat la destarotada salut mental del rei Felip V, Carles VI va veure els avantatges de la pau. L’emperador va renunciar als seus drets al tron espanyol i Felip V renunciava als seus drets a Flandes i a Itàlia. La part positiva és que, al Principat, molts reconeguts austriacistes van obtenir una amnistia i recuperar el seus béns, confiscats pels exèrcits borbònics (30/04/1725).
  • S’atorga l’amnistia i el perdó total a Rafel Casanova i Comes, el qual recupera totes les propietats que havia perdut després de l’ensulsiada de Barcelona del 1714. Una amnistía anterior del 1719 va aconseguir que Rafel Casanova deixés d’estar amagat, fet que havia ocorregut des de finals del 1714, i pogués tornar a exercir d’advocat i es pogués moure lliurement pel país (31/10/1725).
  • De l’alliberament de Salvador de Tamarit i de Vilanova; noble i militar destacat en la guerra de Successió; Baró de Rodonyà i senyor de Puigpelat i Montferri. Fou capità de la Coronela de Barcelona, nomenat sergent major encarregat d‘acompanyar la bandera de Santa Eulàlia durant el setge del 1714. Tant ell, com la seva família en extrema pobresa, li van ser retornats en forma de diners, una part de tots els seus béns expropiats després de la guerra (10/11/1725).

.

Quart Centenari (1625)

.

MÓN

  • De l’estrena de la primera òpera escrita per una dona, Francesca Caccini a Florència. Fou una òpera/ballet/espectacle eqüestre com a gran final de la història titulada. L’òpera explica l’episodi de dues bruixes, Alcina, que és malvada, i Melissa, que és una bruixa bona, totes dues lluitant pels favors de l’heroi Ruggiero. Caccini és de les poques dones a la seva època que té una educació de primer ordre. A part d’estudiar totes les arts liberals, llatí, alquímia i astrologia i de cantar i de saber tocar el clavicèmbal i el llaüt es feu cèlebre per les seves composicions, més de 300, entre les quals 5 òperes, la majoria de les quals, lamentablement s’han perdut (3/02/1625). 
  • De l’arribada al tron del rei Carles I d’Anglaterra i d’Escòcia. No fou coronat fins gairebé un any més tard a l’abadia de Westminster. Fou un rei molt controvertit des del seu inici: primer per casar-se amb la princesa catòlica  Enriqueta Maria de França, però sobretot per la lluita constant amb el Parlament britànic, el qual va clausurar durant onze anys i, sobretot, la seva manera de governar tirànica, tot recuperant lleis de feia més de 400 anys que només afavorien la corona, l’establiment d’impostos abusius, la violació de la Carta Magna i la Declaració de Drets del poble anglès i per la seva presumpta simpatia vers els catòlics. També va fer enfadar els escocesos amb l’intent d’introducció de l’anglicanisme al país. Va ser empresonat i escapçat el 1649 en plena guerra civil anglesa de la qual ell en fou part responsable. Malgrat totes les acusacions religioses, amb els anys fou l’única persona que l’església d’Anglaterra va canonitzar (27/03/1625).

.

 CATALUNYA

  • De la publicació del poema moral Tractat de vicis i mals costums de la present temporada del poeta mallorquí i algutzir reial Miquel Ferrando de la Càrcer (o de Càrcell). Les edicions modernes insisteixen en escriure-li el segon cognom com “De la Càrcel”, edicions fetes en una època ja força castellanitzada en les classes cultes, però totes les notes que li fan referència en vida trien les dues opcions esmentades quan en parlen. De fet, Càrcer (presó) és un cognom català ben documentat, relacionat amb Carceller. La seva obra més destacada, tanmateix, és el conjunt poètic El Vigilant Despertador, versos de caire ascètic-moralista i que solen tractar temes com l’odi, la vel·leïtat del temps, el desengany de la vida o l’enveja. Aquesta obra, està datada el 24 d’octubre del 1623. Malauradament hi ha tot un seguit d’obres catalanes d’aquest període injustament oblidades (??/??/1625).

.

Cinquè Centenari (1525)

.

MÓN

  • Del naixement de la doctrina Anabaptista, dins de la reforma protestant, amb el bateig fet entre ells en una cerimònia ben ordida de dotze protestants (Conrad Grebel, Felix Manz, George Blaurock, etc) a Zuric, Suïssa. Els anabaptistes bàsicament comparteixen tot el corpus del protestantisme, però se’n diferencien profundament en la idea del baptisme. Consideren que el baptisme només es podia fer en creients adults (com en les comunitats cristianes més antigues) persones que ja tenen la capacitat d’entendre el missatge de Jesucrist i d’acceptar-lo amb fe i devoció. Consideren que el baptisme infantil és del tot invàlid (el nen no tenia consciència d’allò que fa o li fan fer) (1/01/1525).
  • De la Batalla de Pavia en la qual els espanyols amb Carles I (i V del Sacre Imperi Romano-germànic) van vèncer l’exèrcit francès i van capturar el rei Francesc I. Pel fet que el territori de la Llombardia, conegut aleshores com el Milanesat, era una part en litigi permanent entre França i el Sacre Imperi, en ser coronat Carles I, França va envair el territori que fou defensat per tropes “espanyoles” tot i que en realitat eren castellanes amb ajudes puntuals dels exèrcits catalans i aragonesos. De fet, el rei francès va ser capturat i fet presoner pel general català Joan Aldana, un esdeveniment amagat sempre per la historiografia espanyola (24/02/1525).
  • De l’execució de Cuauhtémoc, considerat el darrer emperador asteca i heroi nacional al Mèxic actual, de mans d’Hernán Cortés. Cuauhtémoc era nebot de Moctezuma i quan arribà al poder, tot i que els conquistadors havien estat expulsats de la capital de l’imperi, la població passava gana i set a més d’una plaga de verola. Malgrat tot, les tropes castellanes van reconquerir tot el territori i van fer captiu l’emperador que, tot i demanar ser executat, va estar quatre anys detingut patint tortures, tot cremant-li amb oli bullent mans i peus, amb la finalitat que els digués on tenien amagat l’or que presumptament tenien. A la fi va ser penjat, sense cap mirament. Cortés va ser jutjat per aquesta actuació (i d’altres com ara el robatori d’or), però no va tenir cap conseqüència penal a causa la seva ascendència dins de la cort castellana (la història, com sempre, es repeteix). Quan Mèxic es va independitzar, els ossos de Cortés van haver de ser amagats amb la finalitat que no fossin profanats. Cada 28 de febrer, les banderes de tot Mèxic onegen a mig pal en memòria de Cuauhtémoc (28/02/1525).
  •  Del casament de Martí Luter amb Caterina de Bora, ex-monja benedictina i seguidora del nou moviment, provocant el començament del moviment a favor del casament sacerdotal, que no era pas nou des de feia uns anys. Cal dir que Luter ja feia quatre anys i mig que havia tingut l’excomunió formal de Roma. I tot i que sovint havia predicat en contra del celibat seguint el que deien les escriptures, el seu matrimoni va sorprendre fins i tot a molts dels seus seguidors, alguns dels quals van decidir tornar al catolicisme (13/06/1525).

.

CATALUNYA

  • De l’estada en captivitat a Barcelona del rei Francesc I de França fet presoner després de la batalla de Pavía, però tractat amb cortesia i bones maneres segons diuen les cròniques. Malgrat la seva breu estada, el rei francès parlava bé dels barcelonins, tot i que en pocs dies fou dut a Madrid on se li va fer signar un tractat que, un cop alliberat l’any següent, va trencar immediatament (19-22/06/1525).
  • De l’edicte de Carles I (i cinquè del Sacre Imperi) d’expulsió o conversió dels musulmans que encara hi havia a la Corona d’Aragó, al Principat de Catalunya i al Regne de València. La mesura que s’havia pogut aturar Ferran el catòlic en els seus regnes, donat que molts musulmans treballaven la terra i la seva pèrdua hauria perjudicat certa part de la noblesa i, ames, tenint en compte, que era una mesura que ja venia del segle anterior només aplicada als regnes de Castella i Navarra, finalment arribava a casa nostra. Feia sis anys que el rei Carles I havia jurat les Constitucions Catalanes en Corts (25/11/1525).

.

Sisè Centenari (1425)

.

MÓN 

  • De la Fundació de l’Antiga Universitat d’Estudis Generals de Lovaina (Flandes) que va tancar el 1797. No s’ha de confondre amb la Universitat Catòlica de Lovaina, que és d’un any posterior (9/12/1425).
  •  De la tria secreta de l’antipapa Benet XIV (Bernard Garnier) de manera rocambolesca, existint a la vegada dos antipapes seguidors de Benet XIII d’Avinyó, el Papa Luna: l’espanyol Climent VIII i Benet XIV. La situació era molt estranya, puix els quatre cardenals ordenats pel Papa Luna no estaven d’acord amb la tria de Climent VIII i d’amagat van fer un conclave (alguns diuen que només n’hi havia un o màxim dos dels cardenals) i van triar d’estranquis a Bernard Garnier, que aleshores era arxidiaca de la catedral de Rodés. Aquest antipapa va restar amagat i va actuar en secret tota la seva vida. Hi ha referències d’ell, a través de cartes de diversos nobles que li juren lleialtat. Tant Climent VIII com Benet XIV són anomenats els darrers papes d’Avinyó, però hi ha una teoría que afirma que des de Garnier, hi ha hagut una línia successòria d’antipapes que actuen a part de l’església catòlica oficial fins al nostres dies (16/11/1425).

 

CATALUNYA

  • D’un dels molts terratrèmols succeïts a Catalunya al segle XV, amb l’epicentre a prop d’Osor (La Selva) i que també es va notar molt a Barcelona. Es calcula que fou de magnitud VII a l’escala Mercalli. El dia 9 de febrer es va fer una gran processó pública demanant ajuda a Déu per alliberar el país dels terratrèmols. Molts assistents, segons les cròniques, de tota condició social anaven descalços per fer la penitència deguda. Es va dir que hi havia assistit més de 30.000 persones, dues mil de les quals es “bateren”, és a dir, es fustigaven amb assots. Cal recordar que ja veníem d’una gran quantitat de terratrèmols molt destructius que va patir el país els anys 1373, 1395, 1396 i 1410. I aquest no seria l’únic: el 1427 (n’hi va haver tres de seguits) i sobretot el del dia de la Candelera del 1428 van ser altament catastròfics (??/02/1425).
  • De l’astúcia de la ciutat de València per a esdevenir capital de la corona catalano aragonesa pagant a la corona mil florins al mes perquè el rei Alfons el Magnànim hi fes estada. El Consell municipal de València va prendre la decisió amb la finalitat de traslladar-hi la Cort i treure’n rèdit econòmic, prestigi i centre polític. Els mil florins equivalien a 11.000 sous valencians, que era una fortuna a l’època. Tot i que a la ciutat ja hi feia estada sovint el rei, sobretot a l’hivern, València va aconseguir que durant quatre anys fos el centre de la Corona. Finalment, però, el rei va decidir anar a viure a Nàpols, d’on ja no tornaria (27/10/1425).

.

Setè Centenari (1325)

.

MÓN 

  • De la “Guerra del Poal Robat” (Guerra della secchia rapita) entre les ciutats estat de Mòdena i Bolonya, un dels molts episodis del conflicte entre güelfs (partidaris del Papa) i gibelins (partidaris del Sacre Imperi Romano-germànic). La ciutat de Mòdena va guanyar la guerra. Tot i que el casus belli fou la captura d’un castell bolonyès, la tradició diu que fou el fet que els de Mòdena van robar el poal, el cubell per treure aigua d’un pou de Bolonya on tothom hi anava a treure aigua (15/11/1325). 
  • De la coronació d’Alfons IV com a rei de Portugal. Una de les seves grans aportacions al seu país, fou la construcció d’una marina nacional que aviat i, sobretot, anys després seria de les més importants a Europa. Fou fill de santa Elisabet de Portugal, d’origen català, infanta de Catalunya-Aragó, puix son pare fou el nostre rei Pere II, el Gran (7/01/1325).
  • Del començament del famós viatge d’Ibn Battuta que va deixar escrita en una crònica tot relatant les meravelles que va veure durant més de 24 anys, recorrent tots els països islàmics i arribant fins al llunyà orient. El nom sencer era: Abu Abd Allah Muhammad ibn Abd Allah ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Lawati al-Tandŷi. És considerat un dels exploradors i viatgers més coneguts de l’antiguitat al costat de Marco Polo gràcies a la conservació de la seva crònica dictada que duu per títol: Un regal per a aquells que contemplen els prodigis de les ciutats i les meravelles dels viatges (14/06/1325).

 

CATALUNYA 

  • Del començament de la redacció de la Crònica de Ramon Muntaner. La Crònica, escrita exquisidament a la seva alqueria de l’Horta de València és un dels cims de la literatura catalana medieval. Abasta l’època que va des del 1208 fins al 1328, és a dir, els regnats de Jaume I (amb la descripció del seu naixement), Pere el Gran, Alfons el Franc, Jaume II i Alfons el Benigne (amb la seva coronació, en la qual hi és present Muntaner). Podríem dir que gairebé ens trobem amb una novel·la tal i com l’entenem avui dia. En l’obra dóna explicacions en primera persona de molts fets, puix, ell, militar, polític i home de Cort és present en moltes dels episodis que descriu. És la tercera cronològicament de les quatre grans Cròniques medievals de la nostra història, escrites en català i que, en aquest cas, representa una exaltació patriòtica dels catalans i dels seus monarques (15/05/1325).
  • De la rebel·lió d’una part del poble baix sard contra els funcionaris catalans i aragonesos que havien conquerit l’illa un any abans. La rebel·lió va començar a Sàsser i era atiada per la família genovesa Doria que abans havia dominat l’illa. La situació es va resoldre amb un càstig dur i ajusticiaments envers els rebels. Però durant tot el segle, es van anar produint rebel·lions en diverses poblacions de Sardenya. Val a dir que hi havia raons per a les rebel·lions que van sorgir a causa de les repetides repressions, abusos jurídics i expropiacions de terres, perpetrades pels catalans i aragonesos un cop conquerida l’illa (21/07/1325).
  • Del nomenament de l’infant Pere, setè fill dels reis Jaume II i Blanca d’Anjou, com a Primer Comte d’Empúries. Fou un eminent personatge del seu temps, precursor del Renaixement; els seus contemporanis afirmen que era molt savi, i “subtil”, en el sentit d’enteniment agut i penetrant i sobretot molt bon diplomàtic, fins al punt que en el mateix any va arribar a seure a la taula del Papa Joan XXII com a enviat especial de la corona. Pere I d’Empúries va ser molt estimat pels seus súbdits i va estar a un pas de ser triat rei, puix era el preferit del seu pare Jaume II (??/??/1325).

.

Vuitè Centenari  (1225)

.

MÓN 

  • Del casament per poders a Acre i, tres mesos després en persona, a la catedral de Brindisi entre la Reina de Jerusalem Violant o Isabella II, de 14 anys, amb l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Frederic II, de 31 anys, el qual, gràcies a aquest matrimoni esdevé Frederic I, rei de Jerusalem. Per raó d’aquestes noces l’emperador es compromet davant el papat a començar la sisena croada. Tanmateix, a causa de les poques ganes en què va organitzar la sisena croada que no començaria fins al 1227, el Papa Gregori IX el va excomunicar (9/11/1225). 
  • De la confirmació (i nova redacció) de la Magna Carta per part del rei Enric III als barons i homes lliures d’Anglaterra, referents a les taxes i llibertats del poble davant del monarca. Es considera l’origen de la democràcia anglesa, tot i que la primera versió fou redactada, després de molts problemes i controvèrsies, pel pare d’aquest rei, Joan sense terra, germà del famós Ricard Cor de Lleó. La primera Carta Magna signada el 1215 ja va ser un compromís del rei contra la noblesa i el poble revoltats contra el rei Joan. Malgrat tot, quan va arribar al poder el seu fill, Enric III, va trepitjar de nou aquests drets i es van haver de refer en aquest nou document (11/02/1225).
  • De la redacció del Càntic de les Criatures també conegut com a Càntic del germà Sol escrit per sant Francesc d’Assís. L’obra, una de les més antigues escrites en italià (tot i que amb abundoses paraules del dialecte d’Úmbria) és una cançó o pregària iniciada a finals del 1224 i en ple moment de patiment del sant amb les seves visions i estigmes (??/01/1225).

 

CATALUNYA

  • De la confirmació del rei Jaume I dels furs, lleis, costums i franqueses dels habitants de Saragossa i de Jaca (14/04/1225).
  • De les Corts celebrades a Tortosa amb la presidència del rei Jaume I que aleshores tenia 17 anys i que van esdevenir de gran importància per a l’estructura política de Catalunya. S’hi van dictar unes constitucions de Pau i Treva vàlides per a tot el Principat de Catalunya, des del Cinca fins a Salses (in Cathalonia, a Cinca usque a Salsas) en les quals, com es veu, es reafirma que les comarques de la Franja de Ponent formen part del Principat, com ja s’havia aclarit el 1218. Per primer cop, també, es va reformar i enfortir el tercer estament, el de la terra o reial (ciutats i viles) i a partir d’aleshores es va obligar que les Corts juressin fidelitat i legitimèssin el primogènit o l’hereu del reialme. Tot i que el poder legislatiu, de facto, encara era tot del rei, es posen les bases per arribar a la monarquia pactada amb els representants dels tres braços, és a dir de la societat. La cosa encara canviaria molt més amb la creació temps després de la Diputació del General. Són les primeres Corts en les quals les disposicions normatives, és a dir, les lleis, són anomenades Constitucions. També es parla de la reconquesta de les terres del sud als sarraïns (28/04/1225).
  • Del setge de Peníscola per part del rei Jaume I, la primera acció de Conquesta del Regne de València, que va fracassar. Ell no l’esmenta en el seu Llibre dels Feyts, però sí que ho fa la crònica de Bernat Desclot. Durant l’estiu de 1225, Jaume I intentà apoderar-se del castell de Peníscola des d’Alcanyís, però els nobles aragonesos li van girar l’esquena i l’operació per mar va fracassar. Quan van acabar-se els queviures que havien arribat de Terol, es va aixecar el setge. Alguns historiadors culpen la família Montcada, que tenia ascendència sobre el rei, del desastre de l’operació. Però aquest fracàs no va descoratjar el rei (??/08-09-1225).
  • De la Fundació de Bellver de Cerdanya per Nuno Sanç, comte de la Cerdanya i del Rosselló. Nét per línia paterna del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. La carta de fundació duu la data del 27 de desembre del 1225 explicitant que es feia el puig anomenat “Bello Vedere”, d’on derivaria el nom, conegut com a Puig del Talló. La seva ubicació responia al fet que donés entitat a la frontera amb el comtat d’Urgell, afavorint-lo a més a més amb tot de franquícies, com se solia fer en totes les fundacions de viles directament relacionades amb la noblesa i el comtat. Es va convertir en la nova capital del Baridà, i, posteriorment, en capçalera de la Batllia, nom amb el qual es va batejar la sub-comarca que envolta Bellver (27/12/1225).

.

Novè Centenari (1125)

.

MÓN 

  • Del terratrèmol destructiu de Benevento a la Campania italiana. Fou un terratrèmol molt fort en l’epicentre situat a la ciutat de Benevento; es calcula, per les cròniques, que fou d’intensitat VIII en l’escala de Mercalli pels esfondraments de moltes edificacions i les seves rèpliques van durar vint dies més (11/10/1125).
  •  De l’arribada a Jerusalem del comte Hug de Champagne, que seria el novè cavaller fundador de l’Orde dels Templers. Hug, tercer comte de Champagne, ja fou el qui va fer donació de terres a sant Bernat de Claravall per a fundar el seu famós monestir cistercenc a l’Aube. De fet, sant Bernat fou el redactor principal de les Regles de l’Orde Templer i alguns diuen que va ser-hi fortament implicat en la seva creació. Hug de Champagne, que ja havia estat a Terra Santa el 1104 i el 1114, any que ja inicia la formació de les Milícies de Crist amb un dels seus súbdits Hug de Payens, el primer mestre de l’Orde Templer, malgrat la prohibició del seu bisbe i els precs de la dona i la família decideix, el 1925, tornar a Jerusalem on cinc anys abans ja havia ser reconegut el nou Orde al Concili de Nablus. Els inicis dels Templers continuen en el Misteri, i més encara quan se sap que al castell del comte Hug de Champagne hi vivia un cabalista jueu que ajudava Bernat de Claravall a fer una traducció acurada de la Bíblia hebrea. Un cop els nou cavallers foren complerts a Jerusalem, ningú no sap perquè se’ls va concedir el privilegi de poder entrar sense prohibicions a l’interior de l’antic Temple Sant i tampoc no se sap què hi van fer ni què hi van trobar. D’aquest novè Cavaller se’n perd la pista. Alguns diuen que va morir l’any següent, altres que al cap de cinc anys. I ell mateix va permetre que un dels seus vassalls, Hug de Payens, esdevingués el cap del nou Orde tot i ser de condició social inferior a la seva. Massa enigmes pendents al respecte (??/??/1125).

 

CATALUNYA

  • Del primer cop que apareix escrit en un document la paraula “Catalunya” i “catalans” per a fer referència al territori i els seus habitants com a ètnia, governats pel Comte Ramon Berenguer III. Es tracta del Liber Maiolichinus, una crònica èpica medieval, escrita per un autor desconegut, però des del punt de vista dels pisans. Es tracta d’un poema de 3.544 hexàmetres dividits en vuit llibres que expliquen en detall l’expedició per a la reconquesta de Mallorca i Eivissa per part del Ramon Berenguer III i de Pere II de Pisa, en una coalició entre catalans, pisans, sards i occitans. Sembla que el poema èpic fou escrit entre el 1117 i el 1125, com a data final de la composició, tot i que els fets que relata es van produir entre els anys 1113 i el 1115. El fet que l’autor, probablement un clergue pisà, ens esmenti diverses vegades amb el nom de catalanes i un cop faci referència al territori com a Catalunya, demostra que ja feia temps, almenys es calcula entre dues i tres generacions, que el nostre país rebia aquest nom i els seus habitants érem coneguts com a catalans (??/??/1125).
  • Del tractat i la partició de Provença en dues parts, arran dels conflictes entre Ramon Berenguer III i Alfons Jordà, comte de Tolosa i Alfons el Bataller d’Aragó, que no volien l’engrandiment del territori català pel casament de Ramon Berenguer III i Dolça de Provença i van acudir a les armes per aquest fet. El tractat partia en dos el territori, essent una part (de l’Isère a la Durança) pel comte de Tolosa i l’altra (de la Durança a la mar) pel segon fill Berenguer Ramon, que esdevingué comte de Provença. El primogènit Ramon Berenguer IV (futur Alfons I Rei d’Aragó i Príncep de Catalunya) es va quedar sense els dominis del que ja aleshores hauria pogut ser l’inici d’una nació catalano-occitana. La política de particions territorials, un costum molt de l’època, va perjudicar enormement Catalunya (16/09/1125).

.

Mil·lenari (1025)

.

MÓN 

  • De la fi de la redacció del “Cànon de la Medicina” escrit pel metge i filòsof persa Ibn-Sina, més conegut a occident per Avicenna. Va ser un dels tractats que més van influenciar el món durant segles, i és un compendi de la medicina musulmana de l’època, més tota la tradició mèdica greco-romana antiga, la hindú i fins i tot de medicina xinesa. El segle XII es va fer a Toledo la traducció al llatí essent un referent a tota la medicina medieval occidental. (??/??/1025)

 

CATALUNYA

  • De la Fundació del Monestir de Santa Maria de Montserrat. L’any 1025 hi ha els documents d’una donació directa “ad Domum Sanctae Mariae” d’una conjunt de terres de tota mena i de vinyes als habitants del que aleshores s’anomenava “Casa de Montserrat” que eren monjos de Ripoll que ja es feien càrrec aleshores de l’antiga Capella o Ermita de Santa Maria de Montserrat que, juntament amb la de Sant Iscle, Sant Pere i sant Martí, eren construïdes per la Muntanya, (molt petites si prenem com a punt de referència la més antiga que es conserva, la de sant Iscle) algunes de les quals, se sap que fins i tot havien estat construïdes poc després de la reconquesta feta als sarraïns. Se sap també que el 1024, són esmentats un seguit d’habitants, monjos, en un lloc no qualificat anomenat santa Maria de Montserrat i que probablement corresponia amb l’ermita antic. De fet, la primera notícia documental que cita la Capella de Santa Maria de Montserrat és una escriptura de donació feta al monestir de Ripoll pel Comte Guifré de Barcelona l’any 888 (tot i que el 880 se cita una imatge de la Mare de Déu, sense que quedi clar de quina imatge es parla; la muntanya ja era plena de monjos i místics que hi feien penitència i vida contemplativa), pel qual va cedir un petit terreny per aixecar la Capella mariana al Cenobi benedictí de Ripoll, monestir, d’altra banda, que ell mateix havia fundat. La muntanya, reconquerida per ell mateix, va ser ràpidament poblada amb les quatre ermites citades i que duien un grup de monjos vinguts de Ripoll, i sota la seva obediència. La Capella de sant Iscle és l’única que se sap del cert que es troba exactament en el mateix lloc i és probable que es mantingui tal i com era, malgrat els canvis del pas del temps i que durant la guerra del francès es fes servir com a polvorí. Hi ha també un document de l’any 945 que indica que Montserrat, arreu de la muntanya, a part de les construccions que hi hagués o les balmes semi habitades, era un lloc expressament destinat a la vida contemplativa. La data de la donació de terres del 1025, coincideix amb que sap sap fou l’inici del monestir antic (situat al mateix lloc de l’actual, tot i que més petit), una construcció que va durar del 1025 al 1035. L’any 1036 encara s’hi fan obres, segons la documentació existent. És evident que la fundació va anar a càrrec dels monjos que depenien de Ripoll. Dos anys després de l’inici de la construcció, el 1027, ja es dóna el nom de “Cenobi” a aquell incipient monestir i església de santa Maria. Sense cap mena de dubte, l’abat Oliba en va ser el fundador i el primer prelat i qui va posar la primera pedra de l’església romànica. El successor a Ripoll d’Oliba fou l’abat Pere Guillem, el qual, també va ser el prior de Montserrat. El primer prior fora de l’empara de Ripoll i funcionat Montserrat com un monestir del tot independent es deia Ramon i data del 1082 (?/??/1025).

.

Dissetè centenari (325)

.

MÓN

  • De la celebració del Primer Concili de Nicea convocat per l’emperador Constantí i del qual en va sorgir el Credo, la professió de fe del cristianisme. Amb la finalitat de mantenir unit l’imperi, davant la possibilitat de divisió a causa de les diverses faccions cristianes que es barallaven arreu; Constantí va decidir convocar un concili ecumènic per aclarir la naturalesa de Jesucrist. També s’hi van tractar qüestions com l’arrianisme, el baptisme i es va fixar la data de celebració de la Pasqua. (20/05-25/08/325

.

.

1875

QUÈ PASSAVA ARA FA 150 ANYS?

 

 

            Quan ara fa 150 anys aquest calendari sortia a la llum, Catalunya vivia el que es va conèixer com la Febre d’Or, moment social que tan bé retrata l’escriptor Narcís Oller a la seva obra homònima. Aprofitant que França patia la fil·loxera, les exportacions de vi i aiguardent català van ser apoteòsiques i semblava que tothom havia de treure el ventre de penes (poc es pensaven que en 3 o 4 anys nosaltres també patiríem la catàstrofe).

            Les indústries tèxtils i metal·lúrgiques treien faves d’olla i amb l’estabilitat política que va dur la restauració borbònica, els negocis florien, jugar a la borsa era un esport barceloní i ben aviat, la ciutat, va començar a voler tenir l’aparença de les capitals europees més lluïdes: començant, per exemple, per les obres de la Cascada Monumental del Parc de la Ciutadella i, acabant, uns quants anys més tard, amb tot de gent elegant fent el mec a l’hipòdrom de Can Tunis. De fet, n’hi havia molts que tiraven de veta, fins que van començar a petar seques a partir del 1885.

            El 7 de gener del 1875 surt, de París cap a Marsella, el rei Alfons XII, fill de la reina Isabel II i, en principi, del seu marit Francesc d’Assís de Borbó, infant d’Espanya i rei consort. Tot i això, i per testimonis de prestigi, diuen que son pare de debò va ser el militar valencià Enric Puigmoltó, que era amant de la reina, molt ben plantat i que estava més per la feina que no pas el marit.

El 9 de gener arriba el rei a Barcelona i té una rebuda triomfal. Tot plegat va ser una maniobra molt ben ordida del general Arsenio Martínez Campo, el qual, tip del desgavell econòmic i social del Sexenni Democràtic i de la Primera República va fer un pronunciament a Sagunt (la famosa tradició espanyola de fer pronunciaments o cops d’estat, segons vingui bé) i proclamen rei a Alfons XII, el qual, més viu que la fam, entra per Barcelona sabent que és el lloc de la península amb més republicans, catalanistes i carlins (els quals, a més, esperaven el pretendent Carles VII que havia promès fer tornar Catalunya abans del 1714) contraris a la seva figura.

Amb aquest gest va desarmar la gran majoria de carlins en lluita que es van passar al seu costat, com ara el comandant carlí Ramon Cabrera que el va reconèixer com a legítim. A més, Alfons XII va oferir el perdó i 25 duros de l’època a cada carlí que lliurés l’arma i el cavall. Per molts carlins, això va ser un disgust molt fort i després del desastre de la Seu d’Urgell, molts van marxar cap a l’exili i la Tercera Guerra Carlina es va donar per acabada al Principat.

El 1875, encara molts catalans anàvem amb barretina pel carrer, sense cap vergonya, com és lògic i de manera natural, però a poc a poc, ja es veia que s’anava perdent. Els barcelonins que volien anar per davant del vent, ja es cofaven amb tota mena de barrets i gorres per ser com la gent de les grans capitals europees. La barretina, per a molts, “feia pagès”, tot i que mariners i pescadors també la duien. Deu anys abans, Mossèn Cinto va anar a recollir el premi als Jocs Florals cofat amb barretina, perquè tant a la plana de Vic, com al Camp de Tarragona, al Priorat, a la Conca de Barberà, en bona part de l’Empordà i en alguns racons de l’Urgell i la Sagarra n’era el capell habitual. Molts oficis, escampats arreu, encara la duien també: els mariners, els xocolaters, els cadiraires, els picapedrers, etc… La gandalla masculina, semblant a la barretina, que només feien servir els homes (i els bandolers) per recollir els cabells llargs, que eren moda en altres centúries, ja feia un segle que havia passat a millor vida.

El 1875 comença a haver-hi als diaris de Barcelona una baralla entre crítics musicals sobre qui era millor: Wagner o Verdi? I això que a casa nostra no s’estrenaria una òpera sencera de Wagner, el Lohengrin, fins l’any 1882 al Teatre de la Santa Creu (Principal), amb el ben entès que ja se n’havien sentit fragments d’altres moments musicals 20 anys abans gràcies als cors de Clavé que els havien cantat al Jardí dels Camps Elisis (entre el Passeig de Gràcia i el carrer Roger de Llúria, per damunt del carrer Aragó). Els crítics musicals que van estar a mata-degolla durant mig 1875 van ser Antoni Fargas (pro-Verdi) i Joaquim Marsillach (pro-Wagner).

Som en el punt més àlgid de la Renaixença literària dels Països Catalans i en els dissetens Jocs Florals d’aquell any, quan es van donar els premis el diumenge dia 2 de maig, el jurat i els organitzadors es van trobar amb una sorpresa que no se l’esperaven, tot causant un fort impacte cultural.

Hi havia una baralla declarada: el dramaturg i poeta Frederic Soler “Serafí Pitarra” sempre havia criticat els Jocs Florals per considerar-los una festa anacrònica amb una colla de poetes pedants i arnats; de l’altra banda, els organitzadors i mantenidors d’aquests Jocs, consideraven Pitarra un autor mediocre i de la patacada, que feia servir un català ordinari, vulgar i de molt baixa qualitat, tot ell ple de barbarismes.

Malgrat tot, a mesura que s’anaven obrint les pliques, Pitarra va esdevenir l’estrella de moment. Va ser el guanyador en 12 dels premis als quals es va presentar i, en conseqüència, va ser proclamat Mestre en Gai Saber, la màxima distinció que es podia atorgar a un poeta.

Val a dir que Pitarra va fer servir un ardit: va demanar a diverses persones que copiessin els seus poemes (recordem que encara no es podien trobar a casa nostra les primeres màquines d’escriure per al gran públic, que tot just feia cinc anys que es venien a Alemanya) amb la finalitat que el jurat no li conegués la lletra i poguessin deliberar sense prejudicis.

            No cal ni dir que d’aleshores ençà, les enemistats es van acabar i Pitarra entrava per la porta gran dels autors nacionals.

.

DESTAQUEM ALGUNS ESDEVENIMENTS PARTICULARMENT CURIOSOS O REMARCABLES DE L’ANY DE NAIXEMENT

DEL CALENDARI DE L’ERMITÀ

.

 ARREU DEL MÓN: 1875

3 de març: S’estrena l’òpera Carmen, de Georges Bizet, al Teatre Nacional de l’Opéra-Comique de París. Va ser acollida amb una certa fredor pel públic i la crítica, tot i que actualment és una de les òperes més representades arreu del món.

23 de març: El vaixell de la Marina Reial Britànica HMS Challenger descobreix l’actual punt més profund de la Terra, evidentment sota els oceans, la coneguda com a fossa Challenger, pel nom de la nau. Fa 11.033 metres.

17 de novembre: fundació de la Societat Teosòfica de Helena Petrovna Blavatsky, un corrent espiritualista i esotèric que volia ser sincrètic amb una barreja de tota mena de pensaments filosòfics i religiosos que han anat evolucionant amb el pas del temps.

1875 (data indeterminada): S’inventa l’“Snooker” (conegut també com a billar rus) a Madras, Índia. Va ser obra del coronel Sir Neville Francis Fitzgerald Chamberlain membre de la marina britànica desplaçat a l’Índia que el va idear tot creant una barreja entre el billar, el Black Poll i el Pyramid Pool. S’hi juga amb 22 boles, una de blanca, 15 de vermelles i sis més de diversos colors. Es tracta d’anar ficant boles a les troneres de la taula tot seguint un sistema de puntuació. El mot Snooker fa referència al mal nom que es donava als cadets novells de la Royal Military Academy de Woolwich. Evidentment, es feia servir de manera despectiva, com sol passar amb els militars novells poc experimentats. És una paraula de l’argot de Londres que s’aplicava a un enze que et pots trobar arreu pel mig del camí i que fa nosa perquè no sap què cal fer o cap on anar. Precisament, el nom va sorgir arran que un “snooker” que es volia fer el mil homes jugant al billar, va ser derrotat contínuament tant pel que fa al billar tradicional com el que havia ideat en Chamberlain. El joc no va arribar a Anglaterra fins al 1885 a través del campió del món de billar John Roberts que havia conegut l’Snooker a l’Índia. La reglamentació definitiva es va fer el 1919 i el 1927 hi va haver el primer campionat professional.

 .

A CATALUNYA: 1875

16 de gener: Apareix el primer número del setmanari català il·lustrat “LA BANDERA CATALANA” dedicada a donar “…més pompa y ufana a la llengua que ab tant d’amor y profit conrearen Jaume Roig, Ausiàs March, Vicens Garcia y tants altres…” Amb aquesta voluntat de redreçament de la llengua, la revista omplia les seves pàgines amb una àmplia varietat de temàtiques amb el català pre-normatiu: poemes, narracions, curiositats, efemèrides, art, etc. Va tenir una durada només de 36 números i a finals del setembre del mateix any deixava de publicar-se.

26 de març: es reuneixen a l’Hostal de la Corda, entre Olot i Riudaura, el general Arsenio Martínez Campo, el promotor de la restauració borbònica i el cabdill dels carlins catalans Francesc Savalls, militar de gran experiència, amb pocs escrúpols, impetuós, fumador de caliquenyos i que es passava la nit ballant sardanes (més aviat el ball rodó antic) a les places dels pobles que conqueria. No se sap què es van dir en aquella reunió, però Savalls va entendre que els carlins tenien mala peça al teler, ja que n’hi havia molts que acceptaven el rei Alfons XII i la indisciplina va entrar a dins de les files carlines. Entre els que es rendien i els que escapaven cap a l’exili, Savalls, va entendre que havien arribat a la fi. Els qui es rendien van aconseguir la gràcia del nou rei: 25 duros si lliuraven les armes i el cavall, i 5 duros si només portàven les armes. Cal dir que a Navarra, la tercera guerra carlina va durar fins a l’any 1876.

18 de maig: arriba a Barcelona des de Roma, el famós quadre “La Batalla de Tetuan” de Marià Fortuny. Actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el quadre ha esdevingut una icona romàntica, venerada per molts aspectes: per la seva composició, pel fet de no estar acabada i crear en l’autor una crisi artística vital i pels fets que s’hi representen. El 15 de juny va ser col·locada al Palau de la Generalitat, seu de la Diputació de Barcelona aleshores, que fou qui la va encarregar i pagar a Fortuny. De fet, la van pagar a la seva dona, ja que ell feia un any que havia mort.

26 d’agost: data oficial de l’acabament de la Tercera Guerra Carlina a Catalunya, amb la rendició de la Seu d’Urgell: Els carlins hi són derrotats després d’un llarg setge. Hi ha escaramusses fins al 19 de novembre que es dóna el conflicte per acabat. Savalls, fuig a l’exili.

24 d’octubre: es publica el primer número del setmanari il·lustrat i satíric “La gorra de cop”. Dirigit per l’escriptor Josep Verdú, tenia una tendència republicana i venia farcit de tota mena de textos, contes, poemes, endevinalles i revisions d’anuncis que es trobaven pel carrer i amb els quals se’n feia broma. El gener de l’any següent va sortir el darrer número.

28 d’octubre: El rei Alfons XII d’Espanya dóna el títol de ciutat a Figueres per la seva heroica defensa contra els carlins.

21 de novembre: a la Catedral de Barcelona es canta un TE DEUM solemne en Acció de Gràcies per a la fi de la tercera (i darrera) guerra carlina.

25 de desembre: un misteriós incendi a quarts de 12 de la nit acaba amb el Palau Reial de Barcelona, una construcció tradicional de llarga història i que va tenir molts usos i funcions diferenciats. Era situat al Pla de Palau (se’n conserven fotografies) entre el Passeig d’Isabel II i la plaça de les Olles. Al principi, el Consell de la Ciutat havia construït entre els anys 1387 i 1389 el conegut porxo del forment, que acollia un centre de comerç de mercaderies i el dipòsit del blat. Amb el pas dels anys s’hi va anar edificant a sobre essent un claustre per acabar sent el palau del lloctinent. L’any 1700 el virrei Georg von Hessen-Dramstadt va fer construir un pont que connectava l’edifici amb l’església de Santa Maria del Mar. I que encara es recorda, puig passava pràcticament per damunt del Fossar de les Moreres. En aquest edifici es va allotjar l’arxiduc Carles durant la Guerra de Successió que va acabar amb la desfeta del 1714. Amb l’espectacularitat de les flames, i en ser la nit de Nadal, hi va acudir molta gent i es va poder salvar l’arxiu del reial patrimoni i la majoria d’arxius judicials i municipals. El Palau, va quedar tan malmès, que es va haver d’enderrocar.

1875 (data indeterminada): Miquel Costa i Llobera escriu “Lo pi de Formentor”, el seu poema més conegut. Anys més tard el va presentar als Jocs Florals de Barcelona, però no va ser premiat. És considerat un dels millors poemes de la Renaixença

 .

PERSONATGES CÈLEBRES QUE VAN NÉIXER EL 1875

CATALUNYA

5 de febrer: RICARD VIÑES I RODA, pianista i compositor català nascut a Lleida.  Es convoca anualment el Concurs Internacional de Piano Ricard Viñes en homenatge seu.

10 de febrer: MARIA LLUÏSA PONSA, pianista i compositora barcelonina, va ser

deixebla d’Isaac Albèniz. Es va traslladar a París per estudiar al conservatori. A Barcelona, exercí la docència i feu concerts, a més de col·laborar en les revistes Feminal i Catalònia. Va fundar l’Institut Musical de Barcelona per a persones que no es podien permetre pagar estudis musicals. Va compondre algunes obres de saló, signades amb el pseudònim M. L. D’Orsay. També cal esmentar “Suite espanyola”, per a piano, i “Himne a Catalunya”.

12 de març: JULI GARRETA I ARBOIX, compositor català de gran nivell desconegut pel gran públic. La seves peces simfòniques són una barreja del romanticisme germànic amb el so de tonades populars mediterrànies. A part d’exercir com a rellotger d’ofici, la seva obra abasta Concerts, Simfonies, Suites, Cançons, Sonates, Quartets i altres peces de repertori. Fou també compositor de Sardanes de grandíssima qualitat, algunes de les quals van ser instrumentades per ell mateix per a ser interpretades al piano i per tota una orquestra simfònica.

15 de juliol: JOAQUÍN DUALDE GÓMEZ, advocat i polític valencià, catedràtic de la universitat de Barcelona des d’abans de la segona república i fins en els temps franquistes, fou ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts durant la Segona República Espanyola en els governs d’Alejandro Lerroux; degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, va destacar sempre pel seu anticatalanisme, fins i tot contra els postulats de La Lliga.

7 de setembre: FRANCESC MORA I BERENGUER, arquitecte valencià que va tenir un intens contacte amb el modernisme català. Va estudiar a l’escola d’arquitectura dirigida per Domènech i Montaner i freqüentava els tallers de Gaudí i de Puig i Cadafalch. Va participar en diverses obres modernistes de Barcelona, per després dur a terme la seva pròpia arquitectura a València, fortament influenciada pel modernisme i el neogòtic català. Obres representatives del seu estil a València, trobem el Mercat de Colom, el Palau Municipal per a l’exposició regional, la Casa Noguera, l’asil de sant Joan de Déu, etc.

13 d’octubre: MATEU SERRA I BUIXÓ pintor nascut a Vilassar de Dalt, el darrer exponent del paisatgisme romàntic del XIX.

25 de desembre: MANUEL BENEDITO VIVES, deixeble de Joaquim Sorolla. Va destacar en el camps dels retrats, els paisatges i els temes de caire folklòric que eren els que agradaven a l’època.

29 de desembre: FRANCESC ALMARCHE I VÁZQUEZ, historiador valencià Entre les seves obres, destaca l’estudi sobre Ramon Muntaner i la seva crònica i una recopilació de Gojos valencians.

 .

 MÓN

9 de generː GERTRUDE VANDERBILT WHITNEY, escultora i filantropa nord-americana; de bona família va viure la vida bohèmia de París on va estudiar escultura. A causa de la seva posició social va fer diverses donacions en el món artístic i sobretot musical i les seves obres escultòriques es poden trobar arreu, com la que commemora el final de la primera guerra mundial a França o el monument en memòria de la catàstrofe del Titànic a Washington.

14 de gener: ALBERT SCHWEITZER, teòleg, filòsof humanista, musicòleg, organista i metge alemany; va esdevenir famós per la seva visió de la figura de Jesús i els seus treballs sobre sant Pau; juntament amb Einstein i Russell entre altres, va lluitar contra les proves nuclears i l’armament nuclear mundial. La seva contribució en la medicina i la creació de diversos hospitals a Àfrica li van fer mereixedor del premi Nobel de la Pau (1952), atorgant tots els diners del guardó  en la construcció d’un hospital per a leprosos.

22 de gener: DAVID WARK GRIFFITH, director de cinema nord-americà i pare del llenguatge i de la narració cinematogràfica tal i com la coneixem avui. Considerat l’home que va inventar Hollywood, les seves aportacions són nombrosos com ara el primer pla, el canvi de punt de vista de la càmera o el muntatge i les il·luminacions de clars i obscurs. Després de més de 500 pel·lícules i un premi Òscar honorífic, oblidat per tothom, al seu enterrament només hi van anar quatre actors i persones relacionades en el cinema.

2 de febrer: FRITZ KREISLER, violinista i compositor austríac. Nen prodigi que als tres anys ja sabia llegir la solfa i que amb set, el més jove de la història, va ser admès al Conservatori de Viena. Va fer concerts arreu del món, fins que es va instal·lar definitivament a Nova Iork.

7 de març: MAURICE RAVEL, compositor francès, autor de peces mundialment cèlebres com el seu “Bolero” o la “Pavana per a una infanta difunta”

5 d’abril: MISTINGUETT (Jeanne Florentine Bourgeois) cantant, actriu i vedet francesa de fama mundial. Fins i tot va exercir d’espia com podeu trobar a les mil biografies que se n’han fet.

8 de maigː EMILIE WINKELMANN, primera dona arquitecta alemanya que va poder obrir un estudi propi i que tot i que va poder acabar els estudis (que va poder fer gràcies a un permís especial) no li van donar el títol, perquè estava prohibit fer-ho a una dona. Malgrat tot, va obrir el seu estudi i actualment les seves obres són considerades un referent.

6 de juny: THOMAS MANN, novel·lista alemany, Premi Nobel de Literatura 1929. Després de Goethe, probablement un dels més grans literats del país amb obres universals com ara: La muntanya màgica, La Mort a Venècia o Doctor Faust, entre moltes d’altres.

13 de maig: MARÍA ESPINOSA DE LOS MONTEROS, política i feminista espanyola que va lluitar pels drets civils de les dones a començaments del segle XX.

26 de juliol: CARL GUSTAV JUNG, psiquiatre i psicòleg suís, col·laborador de Sigmund Freud en el seu inicis. Són molt interessants els seus assaigs al voltant de qüestions que encara avui no són ben rebudes per la psicoanàlisi oficialista, com ara la mitologia, els somnis, la religió, l’art i tot d’aspectes que freguen l’esoterisme. El seu llegat psicològic és molt important, però alguns corrents moderns el menyspreen.

26 juliol: ANTONIO MACHADO, poeta espanyol de la Generació del 98, icona política pel fet de ser perseguit pel franquisme, en realitat també destaca pel seu anticatalanisme visceral, no sols per la política, sinó contra la llengua que menyspreava profundament.

1 de setembre: EDGAR RICE BURROUGHS, escriptor nord-americà de gènere fantàstic, creador del personatge Tarzan, del qual en va fer més de 20 novel·les i del personatge John Carter, un veterà de la guerra civil nord-americana que sobtadament és transportat al planeta Mart governat per una civilització del tot  extraordinària. És autor també de molts altres llibres de tota mena de gèneres.

3 de setembre: FERDINAND PORSCHE, enginyer austríac fundador i creador de l’oficina de projectes automobilística Porsche, tot exercint una forta influència sobre tota la indústria automobilística alemanya i, a part de ser el creador del cotxes que duen el seu nom, també fou el pare del Volkswagen Escarabat.

9 de novembre: CORA LAPARCERIE, actriu i directora de teatres francesa; també va escriure poesia, articles i una peça teatral.

4 de desembre: RAINER MARIA RILKE, poeta i escriptor austríac, nat a Praga, imprescindible per a entendre la cultura europea moderna i autor de “Les cartes a un jove poeta” de lectura obligada.

8 de desembre: JEANNE (JENNY) MONTIGNY, pintora belga.

 .

 PERSONES RELLEVANTS QUE VAN TRASPASSAR L’ANY 1875

CATALUNYA

24 de març: PEP VENTURA, músic instrumentista, compositor i renovador/reformador de la cobla i les sardanes. És l’autor d’una munió (més de 300) de sardanes molt populars i de gran rellevància compositiva. DADA CURIOSA: 12 dies justos abans, el 12 de març del 1875 naixia a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà): Juli Garreta i Arboix, que, a més de ser un gran compositor amic de Pau Casals, el qual li va estrenar moltes de les seves peces d’instrumentació clàssica, Garreta escriu un bé de Déu de sardanes que es fan pràcticament totes populars i el gènere esdevé un estil musical d’altíssima qualitat. Sembla que amb la desaparició d’un i l’arribada de l’altra, es construís les bases musicals per a construir un gènere d’alta qualitat.

2 d’abril: SANT FRANCESC COLL I GUITART, sacerdot i missioner fundador de la Congregació de les Dominiques de l’Anunciata de la Beata Verge Maria.

5 d’octubre: FELIU LLONCH I MATES, industrial tèxtil català.

5 de desembre: MARIÀ CUBÍ, lingüista i frenòleg.

 .

MÓN

20 de gener: JEAN FRANÇOIS MILLET, pintor realista francès, especialitzat en escenes rurals. Són mundialment conegudes les seves obres: “Les espigoladores” i, sobretot: “L’Angelus”.

22 de febrer: CHARLES LYELL, científic i geòleg escocès, creador de la moderna geologia i amic de Charles Darwin. Les seves investigacions i obres van influir fortament en la creació de la teoria de l’evolució de les espècies.

31 de maig: ÉLIPHAS LÉVI (Alphonse-Louis Constant) mag i ocultista francès; ordenat diaca (no va acabar de ser ordenat capellà), és el màxim exponent del renaixement de la màgia, la càbala i la teúrgia tradicional i les ciències ocultes a l’Europa del segle XIX. (no pas la bruixeria, que seria una denigració de la màgia ritual). Tot i algunes proposicions discutibles, la seva obra encara té molts ensenyaments basats en textos hermètics antics i en Agrippa. Obres seves destacades: “Dogma i Ritual de l’Alta Màgia”, “Història de la Màgia”, “La clau dels Grans Misteris”, etc. Des de bon començament va tenir molts seguidors, però a partir del segle XX, les seves idees han estat, com ha passat en altres camps, profundament alterades.

3 de juny: GEORGE BIZET (nom veritable: Alexandre Cesar Leopold Bizet) va morir la nit de la representació número trenta de Carmen. El disgust per la mala rebuda de la seva òpera, diuen que va precipitar la seva mort. Tanmateix, va morir d’un càncer de gola molt avançat. Poc abans, havia destruït gran part dels seus manuscrits. Era molt exigent amb la seva música i per aquest motiu la seva producció és relativament escassa; hi ha un grapat d’obres inacabades o destruïdes pel mateix compositor i, per sort, algunes, només van ser recuperades pòstumament, com és el cas de la Simfonia en do major.

5 de juliol: MARIA RÖHL, pintora retratista sueca

31 de juliol: ANDREW JOHNSON, sastre de professió i el 17è president dels Estats Units, successor d’Abraham Lincoln. Johnson es va convertir en el primer president nord-americà en ser sotmès a un judici de destitució (impeachment), del qual se’n va sortir i és el president que va comprar Alaska a l’imperi rus.

4 d’agost: HANS CHRISTIAN ANDERSEN, escriptor danès famós arreu del món per les més de dues-centes rondalles que va escriure (algunes basades en històries populars recollides de forma oral i d’altres de collita pròpia)

3 de novembre: LOUISE MADELEINE DENAU, cantant francesa d’operetes molt famosa al segle XIX.