Centenaris 2023 - CALENDARI ERMITÀ

PRINCIPALS CENTENARIS QUE SE CELEBRARAN DURANT L’ANY 2023

per Jaume Nolla

Primer centenari (1923)

De la fundació de la Societat Catalana de Filosofia, el primer president de la qual va ser el canonge Josep M. Llovera. La primera Junta, va estar formada per Pere Màrtir Bordoy com a secretari, Pere Coromines com a tresorer, i estava formada per les personalitats següents: Jaume Serra i Húnter, Lluís Carreras, Jordi Dwelshauvers, Alexandre Galí, Josep M. Capdevila i Balanzó, Pere Capdevila, Tomàs Carreras Artau i Ramon Turró. Es va nomenar Bartomeu Xiberta membre honorari. A més de la publicació de l’Anuari, aquella primera Junta tenia com a objectiu la redacció d’un vocabulari filosòfic català a partir de textos que ja havien estat recollits per Jaume Serra Húnter i Tomàs Carreras i Artau. (17/01/1923)

De l’estrena del segon himne oficial del F. C. Barcelona amb lletra de Rafael Folch i música d’Enric Morera i interpretat per l’Orfeó Gracienc. L’estrena d’aquest himne es va fer en el marc d’un homenatge a Joan Gamper que es va fer al camp de Les corts. S’hi va jugar un partit entre el Barça i una selecció catalana de jugadors, resultant vencedor l’equip blaugrana 2-1. Abans del partit la Banda Municipal de Barcelona sota la batuta del Mestre Joan Lamote de Grignon, va estrenar una obra titulada “F. C.. Barcelona: segona marxa catalana”, del qual el mateix director n’era l’autor. Al final del partit es va estrenar l’himne que hem comentat i que va substituir l’antic himne del 1910 amb la lletra en castellà de Santiago Albert i la música de José Antonio Lodeira, director de la Banda del Regiment d’Infanteria d’Alcántara. (25/02/1923)

De la publicació de “El poema de la rosa als llavis” de Joan Salvat-Papasseit, un dels poemaris sobre l’amor que més ha influït la poesia catalana contemporània, amb els seus famosos cal·ligrames encara avui mai superats en la nostra literatura. (?/02/1923)

De la visita d’Albert Einstein a Catalunya. Convidat per la Mancomunitat, Esteve Terradas, catedràtic d’Acústica i Òptica de la Universitat de Barcelona, va ser un dels organitzadors dels cursos monogràfics en el marc dels quals va venir el científic alemany que, amb 43 anys, aleshores ja s’havia convertit en una celebritat mundial. Feia dos anys que havia rebut el premi Nobel de física i gairebé quatre que s’havien confirmat les seves prediccions sobre la curvatura de la llum de la teoria general de la relativitat.

Einstein i la seva dona, Elsa, van arribar amb tren el 22 de febrer. Curiosament, ningú no els va anar a rebre a l’estació. El físic no havia tingut temps d’enviar un telegrama per confirmar l’hora d’arribada. La premsa catalana va recollir aquest detall i també la confusió que hi va haver sobre l’hotel on es van allotjar que a la fi fou el Ritz, tal com estava previst.

El dia 24, el físic va impartir la primera de les tres conferències previstes. A la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, al Palau de la Diputació de Barcelona (avui Palau de la Generalitat). Era ple de gom a gom, tot i que els assistents havien hagut de pagar vint-i-cinc pessetes, un preu força elevat per l’època. Diuen que van ser ben pocs els qui van aconseguir entendre el científic. Einstein no solament es va dirigir als assistents com si tots fossin experts en física i matemàtica, sinó que ho va fer en una barreja de francès i alemany que va acabar de complicar la comprensió.

Durant la seva estada a Catalunya, Einstein també va visitar l’endemà de la conferència, Poblet i l’Espluga de Francolí, El dia següent, amb el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va visitar el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere de Terrassa. Al vespre, Einstein va fer la segona conferència al saló Sant Jordi del Palau i després va assistir al sopar que s’havia organitzat per a ell al Ritz.

El dia abans de la seva partida, Einstein va visitar dues instal·lacions educatives municipals, l’Escola del Mar i el Grup Escolar Baixeras, i al migdia va ser rebut a l’ajuntament de Barcelona per l’alcalde accidental, Enric Maynés, que se li va adreçar en català. A la tarda, Einstein va participar en un col·loqui sobre filosofia i relativitat a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Tot seguit, el científic va accedir a entrevistar-se amb Ángel Pestaña, dirigent de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant aquesta trobada Pestaña va informar-lo de la lluita social a Barcelona, i se sap que Einstein va recomanar-li que fes llegir Spinoza als seus sindicalistes. L’atapeïda agenda d’aquell dia es va cloure amb un nou sopar organitzat per Rafael Campalans, director general d’Instrucció del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.

El darrer dia de la seva estada, Einstein va voler visitar un dels projectes emblemàtics de la Mancomunitat, l’Escola Industrial de Barcelona. En honor seu, la Cobla Barcelona va tocar unes sardanes que van ballar una colla d’estudiants i van obsequiar el científic amb un parell de discos. Einstein era molt aficionat a la música i sembla que la música popular catalana li va agradar, perquè l’any 1934, en una carta a un amic, el científic esmenta que sovint escolta aquelles gravacions. (22-28/02/1923)

De l’aparició del primer número del “Diari de Mataró”. Va sortir diàriament fins al 22 de juliol del 1936. Propietat d’Antoni Marfà i dirigit per l’escriptor Marçal Trilla, duia bàsicament informació local i de tot el Maresme (tenia corresponsals per tota la comarca) i durant alguna època també havia donat informació nacional i internacional a base de conferències telefòniques. Va tenir un prestigi rellevant comparable als diaris nacionals que s’editaven a Barcelona. Hi havia arribat a col·laborar noms tan coneguts com Josep Pla, Rovira i Virgili, Carles Soldevila, Josep M. De Sagarra, entre d’altres. Fou tot un referent del periodisme comarcal a casa nostra. (5/03/1923)

De l’estrena al Liceu de Barcelona de l’òpera “Marianela” del compositor Jaume Pahissa, basada en l’obra de Benito Pérez Galdós sobre un llibret dels germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero. (31/03/1923)

De l’aparició de la publicació “Gràcia: Revista Popular Il·lustrada”; cròniques, notícies i informacions culturals i esportives de l’ex-vila de Barcelona escrita en català i amb voluntat de conservar l’esperit gracienc. El primer número va sortir el 30 de gener i es publicava cada dia 30 de mes. (30/01/1923)

De la fundació del Vila-real Club de Futbol. En els seus inicis no va participar en cap competició oficial, almenys fins a la dècada següent. Malgrat tot, va disputar nombrosos partits de caire amistós.

La primera junta del club, celebrada poc després de les primeres reunions com a el 24 de maig de 1923, va estar formada pel farmacèutic Josep Calduch Almela, com a president, José Martínez Aguilar, com a secretari, Carlos Calatayud Jordà, Joan Nebot, Alfonso Saera, Manuel Calduch, Pasqual Arrufat Català, Vicent Cabedo Meseguer i Manuel Amorós.

Per a poder jugar a futbol el president va deixar escrit: “comprarem unes deu fanecades de terrenys plantats de garrofers, els anivellarem, construirem les tanques i edificarem una caseta per als jugadors”. Aquest camp d’esports (que primer van ser només arrendats) estava situat en la partida coneguda com “El Madrigal”, de la qual prendria el seu nom tot el camp i les seves instal·lacions.

En aquells primers anys, l’entrada per als adults seria de 0,5 pessetes, mentre que per als xiquets seria de la meitat. Les dones entraven de franc.

En la primera reunió també es va decidir comprar els primers dotze uniformes amb la roba més fàcil d’aconseguir en aquell moment: samarretes blanques i pantalons negres. A partir del 1946, les samarretes ja van ser de color groc, tal i com les coneixem avui.

El partit inaugural es va disputar el 17 de juny del 1923 entre els equips CD Castelló i Cervantes, també de Castelló. Passarien encara un parell de mesos perquè el Vila-real disputés el seu primer partit amistós, el 21 d’agost del 1923, enfrontant-se al Red Star de Castelló.

A poc a poc, l’equip va començar a prendre part en els campionats provincials i regionals, fins que a la temporada 35-36, va disputar l’eliminatòria de promoció d’ascens a Segona Divisió, que no va poder aconseguir.

Després de l’aturada de la guerra civil, el Vila-real va intentar refer-se però va desaparèixer el 1942. Malgrat tot, el juny del 1954 es va refundar. (10/03/1923)

De l’aparició del primer número de “La novel·la d’ara” una col·lecció de llibres dirigida per Francesc Esteve, Antoni Monplet i Guerra i Miquel Poal i Aragall, amb tot d’autors vuitcentistes i modernistes i majoritàriament obres inèdites o reedicions que s’imprimien en un format de butxaca del voltant de 60 pàgines. El primer llibre va ser “Rosa de Lima” d’Àngel Guimerà. El darrer número (el 150) publicat va ser l’Escanyapobres de Narcís Oller al cap tres anys. (23/06/1923)• De l’estrena al Liceu de Barcelona de l’òpera “Marianela” del compositor Jaume Pahissa, basada en l’obra de Benito Pérez Galdós sobre un llibret dels germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero. (31/03/1923)

De la sortida al mercat cada cop més pletòric del primer número de la revista: “Dansa, Pàtria i Art” (21/04/1923)

De l’aparició a Girona del primer número del setmanari satíric “Aigua-Cuit” (22/04/1923).

De la creació de la primera penya del F. C. Barcelona: la Penya Esportiva Esquerra, que tenia aquest nom per la seva situació a l’Esquerra de l’Eixample. Per a ser-ne membre calia ser soci del Barça i la seva finalitat era organitzar actes esportius, cooperar en tasques del club. Va desaparèixer, com totes les altres que havien sorgit, durant la Guerra Civil. Altres penyes d’abans de la guerra tebnien noms molt curiosos: All i Olim els Ben Fetsm els Tres (que feia referència a Samitierm Piera i Sastre), L’Escombra, La Mosca i Continental. La penya Esportiva Esquerra va dur molts maldecaps a la Junta directiva de l’època, ja que tenia molta influència i criticava sense embuts les coses que creien que no es feien bé des de la directiva. Va ser el primer naixement de l’entorn. Hi ha la notícia d’una primera penya que havia aparegut el 1919 amb el nom de Penya Barcelonista, de la qual només se sap que va organitzar un ball en la Revetlla de Sant Jaume. Però aquesta és l’única notícia que se’n té, per a la qual cosa, la Penya Esportiva Esquerra es pot considerar oficialment la primera penya de la història. (?/04/1923)

De la inauguració oficial de l’Estadi de Mestalla del València CF. El nom es deu a la Sèquia de Mestalla, que molts anys enrere passava al costat del camp. El partit inaugural va ser un amistós contra el Llevant FC que va acabar amb la victòria del València 1 a 0 (20/05/1923).

De l’estrena de la “Sonata en fa per a violoncel i piano” de Juli Garreta dedicada a Pau Casals i estrenada pel mateix violoncelista amb Blai Net al piano al Palau de la Música Catalana per a celebrar els deu anys de l’Associació de Música “Da Camera”. Diuen que aquesta era una de les obres preferides de Juli Garreta, tot i que des dels anys trenta del segle passat s’ha tocat en poques ocasions. (3/05/1923)

800px-ramon_casas_-_mnac-_apelles_mestres-_027292-d_006447 — Apel·les Mestres retratat per Ramon Casas (fons del MNAC)

Del nomenament com a acadèmic numerari a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de l’artista més polièdric de la cultura catalana: Apel·les Mestres. Poc abans havia estrenat l’obra musicada per ell mateix “L’home dels arços” per la companyia de teatre “Belluguet” fundada per Lluís Masriera (15/06/1923)

De la fundació de la Unió Socialista de Catalunya. Aquest partit va néixer arran d’una escissió de la Federació Catalana del PSOE. Al capdavant hi va haver destacats polítics i escriptors com Rafael Campalans i Puig, Joan Comorera i Soler, Manuel Serra i Moret i Gabriel Alomar. Defensava un socialisme reformista en la societat, semblant al del PSOE de l’època, si bé amb una sensibilitat més gran envers la qüestió nacional catalana, defensant el dret a l’autodeterminació. (8/07/1923)

De la signatura del Tractat de Lausana entre les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial i la Gran Assemblea Nacional de Turquia, després de la Guerra d’Independència Turca, i que servia per a revocar el Tractat de Sèvres que no va entrar mai en vigor per desacords entre les parts. (24/07/1923)

Del cop d’estat del general andalús Miguel Primo de Rivera a través d’un manifest fet públic des de Barcelona suspenent la Constitució espanyola del 1876 i dissolent el Parlament de Madrid. Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va rebre el suport del rei Alfons XIII i de tota la burgesia espanyola farta dels desordres socials. Va destacar el seu anticatalanisme i va romandre al poder fins al gener del 1929. (13/09/1923)

De la prohibició d’interpretar públicament l’himne d’Els Segadors de la mà del nou dictador Primo de Rivera. L’endemà va fer un decret contra el “separatisme” tot prohibint qualsevol activitat política catalana en general i va clausurar tots els centre nacionalistes de Catalunya (16-17/09/1923)

De l’estrena al “Teatro Apolo” de Madrid, amb un gran èxit de públic, de la sarsuela “Doña Francisquita”, la més representativa del compositor català Amadeu Vives. La peça va agradar tant que, dos mesos després, al desembre, s’estrenava al Teatre Tívoli de Barcelona amb la mateixa notorietat. (17/10/1923)

De l’estrena de l’obra simfònica “Les illes Medes” de Juli Garreta, compositor excepcional injustament oblidat per la cultura general del país. L’obra, una de les més originals del músic, havia estat enllestida l’any anterior però no es va poder estrenar fins a l’octubre de fa 100 anys. Va ser una de els estrenes de més ressò que va fer l’Orquestra de Pau Casals. L’obra, subtitulada “Visió Musical” narra l’excursió per diversos indrets de la costa empordanesa. Diuen que en va escriure les parts principals de la partitura a dalt de la barca, en plena mar, entre l’Estartit i les Illes Medes en un petit quadern que sempre duia a sobre. (18/10/1923)

De la proclamació oficial de la República de Turquia essent la nova capital Ankara i el seu primer president el militar Mustafa Kemal, el qual va introduir moltes reformes radicals amb la finalitat de construir una república laica fugint del passat de l’imperi otomà. Anys després, va rebre el nom d’“Atatürk” que vol dir: Pare dels turcs. (29/10/1923)

De la publicació a Barcelona del setmanari “alegre” “La Tuies”. (4/11/1923)

Del cop d’estat fallit contra la República de Weimar d’Adolf Hitler i els seus acòlits en una cerveseria de Munic. En una farsa de judici, Hitler va ser condemnat a cinc anys de presó (no en va complir ni un) on hi va escriure el llibre quDel lliurament del Premi Nobel de Literatura al poeta i dramaturg irlandès William Butler Yeats. El va rebre quan feia un any que era senador del nou Parlament d’Irlanda, país que feia ben poc s’havia independitzat de la Gran Bretanya. La seva obra, majoritàriament en anglès, té una forta influència esotèrica i mística, allunyada del vers lliure, ja que va conrear les formes tradicionals del vers, amb una base de les llegendes irlandeses i un forts elements màgics, ja que, entre d’altres coses fou un membre destacat de la Primera Societat Ocultista de Mags i Bruixots de l’època: la “Golden Dawn”. (14/11/1923)e va inspirar el moviment de més trist record a Europa. (8-9/11/1923)

De la fundació de l’Esbart Dansaire de Rubí, una formació de dansa tradicional catalana que va ser fundada per mossèn Josep Guardiolet i Pujol (beatificat el 2013 pel Papa Francesc ja que fou executat durant la guerra civil espanyola) al casal parroquial de Sant Pere de Rubí. Una de les seves primeres activitats van ser un seguit de cursets que el folklorista barceloní Leandre Perecaula impartia amb la finalitat de recuperar balls i danses recollits per folkloristes com Aureli Capmany, Joan Amades i Joan Rigall. La presentació oficial de l’Esbart tingué lloc el 18 de novembre de 1923 amb un recital al casal parroquial. (18/11/1923)

De l’aparició del primer número del setmanari humorístic “El Borinot”. (29/11/1923)

Per primer cop es reconeix l’existència d’uns drets específics per als infants, a través d’un text redactat per la fundació Save the Children que es va crear a Londres el 1919 — amb l’objectiu d’ajudar els nens afectats per la Primer Guerra Mundial— i que va ser ratificat un any més tard en una reunió de la Societat de Nacions celebrada a Ginebra. Bàsicament és un petit llistat dels deures que la humanitat té envers els infants, com ara el d’assistir els infants en les necessitats primordials d’aliment, malaltia i educació; socórrer l’orfe; que el nen ha de ser el primer en rebre socors en qualsevol calamitat pública, etc. Aquesta primera declaració va ser anomenada “Taula dels Drets dels Nens”, al capdavall, però, no va tenir gaire repercussió social. Caldria esperar fins a declaracions posteriors: la de l’any 1959 —signada només per 20 països— i la Convenció dels Drets del Nen, del 1989, que és la més rellevant a nivell internacional (26/12/1924).

Del lliurament del Premi Nobel de Fisiologia i Medicina al metge i investigador canadenc Frederick Grant Banting, descobridor de la insulina. Amb només 32 anys, por fou el científic més jove que hagi aconseguit aquest Premi Nobel. Val a dir, però, que aquest ha estat un dels Premis Nobel que més enemistats i picabaralles entre científics que mai es van crear. Si bé, Banting i el seu ajudant, el metge Charles Best van ser els qui més van treballar per trobar la insulina, el Nobel se’l va endur Banting i el metge escocès John James Richard Macleod, qui va publicitar el descobriment i es va aprofitar del descobriment dels canadencs. Banting va repartir la part del seu premi amb Best, però el final tots dos també es van enemistar. Per afegir més llenya al foc, el metge alemany Georg Zuelzer, també havia descobert la manera d’aturar la diabetis, però la primera guerra mundial va frenar les seves possibilitats de millorar en l’estudi i es va quedar sense premi. Tot un terrabastall d’egos i mals humors en un medicament que ha salvat moltes vides. (10/12/1923)

De l’entrada d’Eduard Toldrà com a professor auxiliar de violí a l’Escola Municipal de Música de Barcelona (l’actual Conservatori), el mateix any de la composició d’una de les seves sardanes més populars “Camperola” i de dues cançons representatives del “lied” noucentista català: “Canticel” basada en un poema de Josep Carner i “Les garbes dormen al camp” de Josep Maria de Sagarra. (1923)

De la publicació de “Cançons de rem i de vela” de Josep Maria de Sagarra, recull de poemes inspirats en el paisatge del Port de la Selva i la Costa Brava, amb alguns dels poemes inclosos musicats anys després per Lluis Llach. (1923)

De la fundació de la Biblioteca Balmes per part del pare jesuïta, filòsof i historiador de la cultura, Ignasi Casanovas a partir d’una iniciativa de l’associació Foment de la Pietat Catalana. Actualment té un fons de més de 50.000 volums en l’àmbit de les humanitats i sobretot de les ciències històrico-eclesiàstiques. (1923)

De l’estrena d’“Un home genial”, la darrera obra de teatre de Joan Puig i Ferrater que havia escrit quatre anys abans. En aquesta obra l’autor reflexiona si el creador ha de ser fidel a les pròpies idees artístiques o s’ha de rebaixar als gustos del públic. El mateix anys s’estrena “El gran Aleix” a París i a Madrid, sense gaire èxit. A partir d’aquest moment, Puig i Ferrater abandona la producció teatral i se centra en la novel·la. (1923)

De l’estrena al Paral·lel de “Les Temptacions de Santpere” comèdia satírica escrita per Joaquim Montero i Josep Amich i Bert (“Amichatis”) expressament per a l’actor Josep Santpere (1923)

Segon Centenari (1823)

De l’aparició del primer número del setmanari “Gràcia” dedicat a parlar de les notícies de la vila recent (el 4 de març del 1921, s’havia constituït en municipi) tot i que no duraria gaire ja que el nou govern absolutista que entraria aquell mateix any obligava al gener del 1924 a fer desaparèixer el municipi. Tanmateix, uns anys després, del 1850 al 1897. Gràcia tornaria a ser Vila fins a la seva annexió a Barcelona (30/01/1923).

De la publicació de la novel·la històrica “Quentin Durward” de Walter Scott, en la qual per primer cop un arquer pren el protagonisme de la trama. (17/05/1823)

De l’estrena al Teatre de la Santa Creu (actual Teatre Principal) de Barcelona de dues òperes de Gioachino Rossini que era l’ídol operístic del moment a casa nostra. La farsa còmica en un acte “La scala di Seta” (4/08/1823) i, en ple setge de la ciutat per part d el’exèrcit absolutista del drama “Ricciardo e Zoraide” (11/10/1823).

Del començament de l’anomenada Dècada Ominosa (1823-1833) a Espanya després de l’armistici signat a Barcelona entre l’exèrcit absolutista i el liberal i el lliurament al cap de tres dies de les places fortes encara sota poder liberal de Tarragona i Hostalric. La restitució de la monarquia absolutista de Ferran VII va representar la persecució i repressió dels liberals, cosa que va provocar l’exili de centenars d’artistes i intel·lectuals, el retorn de la Inquisició i la persecució de la maçoneria (1-4/11/1823).

De l’acabament d’una de les pintures més conegudes de Francisco de Goya y Lucientes “Saturn devorant el seu fill”, originalment una pintura mural, a l’oli sobre guix, que formava part de la decoració d’algunes parets de la casa que Goya va comprar el 1819 als afores de Madrid. Posteriorment va ser traslladada a un llenç. La intenció de Goya era de no exhibir o fer públic la seva seva col·lecció de pintures negres. (1823)

De l’abolició de l’esclavatge absolut (així és com en van dir) a Xile. Va ser una de les iniciatives patriòtiques més poc després de la seva independència i va esdevenir el segon país del món i el primer país americà en fer-ho. Es calcula que en aquella època hi havia al voltant de 5.000 esclaus negres al país. (24/07/1823).

De l’estrena a París de dos ballets excepcionals del compositor i guitarrista barceloní Ferran Sors (també escrit Sor, Sort o Sorts): “Alphonse et Léonore ou l’amant peintre” i de “Cendrillion”, la qual va tenir un gran èxit amb 104 representacions. Sors va ser el màxim representant del romanticisme musical català, format a l’escolania de Montserrat. Ambdós ballets es van representar també l’any següent a Moscou, essent “Cendrillion” la peça que va inaugurar el Teatre Bolshoi Petrovsky de Moscou. (1823)

Tercer Centenari (1723)

Aquestes noves lleis per a la nova maçoneria que s’estava ordint i que des d’aleshores se’n diu “especulativa” (contraposant-la en l’operativa medieval), es basaven en alguns manuscrits antics (també anomenats “constitucions gòtiques”) i en el reglament general que havia estat compilat per primera vegada el 1720 per George Payne (6/04/1723).

De la inauguració de les forques de l’esplanada de la Ciutadella a Barcelona. Van ser les mateixa que abans hi havia al Born i el canvi d’ubicació va ser el senyal demostratiu del nou poder judicial que ara manava després de la desfeta de la guerra de successió. (13/12/1723)

Del final de la composició dels concerts de tres moviments cadascun “Le quattro Stagioni” (Les quatre estacions) d’Antonio Vivaldi la partitura de la qual no es va publicar fins al 1725 a Amsterdam. Vivaldi es va inspirar amb uns paisatges pintats per l’artista italià Marco Ricci. Cada un dels 4 concerts van acompanyats d’uns sonets que hom creu que va escriure el mateix autor. Es calcula que pel cap baix hi ha 100 pel·lícules que inclouen fragments de Les Quatre Estacions en les seves bandes sonores. (1723)

De la publicació de Les Constitucions dels francmaçons “The Constitutions of the Free-Masons”, les formulacions i lleis bàsiques escrites per a la Primera Gran Lògia d’Anglaterra, per a estandarditzar els rituals i les pràctiques de la francmaçoneria entre les lògies de Londres i Westminster que es van posar sota l’empara d’aquesta primera obediència existent. Òbviament, no es van pensar mai per ser aplicades a altres lògies d’altres parts d’Anglaterra, Escòcia o Irlanda, que van trobar, en el millors dels casos, una extravagància del reverend James Anderson, que en va ser l’autor, d’aquí que es coneguin també com a “Constitucions d’Anderson”. El 1738 va escriure una segona versió amb alguns canvis significatius. (1723)

Quart centenari (1623)

De l’aparició de l’obra “Il Saggiatore” escrita per Galileo Galilei com a resposta a una disputa que va tenir amb el matemàtic Orazio Graci sobre quin era l’origen dels cometes. (?/10/1623)

De la publicació per primer cop de “Mr. William Shakespeare’s Comedies, Histories & Tragedies”, coneguda com “First Folio”, que recull, 36 obres del dramaturg anglès, 18 de les quals són publicades per primera vegada di Shakespeare, va ser a cura de John Heminges i Henry Condell. Després es va veure que en mancaven dues, i que tampoc no recollien cap dels seus famosos sonets. Aquesta obra sempre ha estat una referència per a la reproducció posterior d’aquestes grans peces teatrals (1623).

Cinquè Centenari (1523)

Del nomenament del compositor fill de Prades, Mateu Fletxa, com a mestre de Capella de la Seu de Lleida, d’on havia estat cantaire. Fletxa és un dels compositors catalans de més renom de l’època, el qual va acabar a la cort castellana després de la desaparició de facto de les Corts Catalanes i la dissolució de la seva Capella Reial després de la mort del rei Ferran el catòlic. Manuel Fletxa, barrejava el català, el llatí i el castellà en les seves cançons de Nadal i en les “Ensalades” una melodia barreja de cançons populars i elements religiosos. (1523)

Sisè Centenari (1423)

De l’empresonament, a Nàpols, del poeta i militar Jordi de Sant Jordi que va caure a les mans de les tropes de Francesc I Sforza, duc de Milà, durant la incursió a Nàpols del rei Alfons el Magnànim. En captivitat, escriví el famós poema “Presoner”, en el qual demostra les seves angoixes i el seu enyorament per la bona vida cortesana. Al cap d’un mes és alliberat després li fos pagat el rescat. (30/05/1423)

De l’acabament de l’obra pictòrica més coneguda de Gentile da Fabriano (Gentile di Niccolò) feta a Florència: L’Adoració dels Mags (1423).

Setè Centenari (1323)

De la signatura del Tractat de Pau entre la Corona Catalano-aragonesa i el Regne de Granada, gràcies a la mediació de l’ambaixador Simó de Tovia, enviat pel rei Jaume II davant el soldà nazarí Abu al-Walid Ismail. (?/01/1323)

De la creació i primera convocatòria pública a Tolosa de Llenguadoc dels primers Jocs Florals de la història a càrrec de la “SobreGaya Companhia dels Set Trobadors” que no es durien a terme fins a l’any següent. A casa nostra, el 1393, a Barcelona també se celebrarien per primer cop uns Jocs Florals a proposta del rei Joan I i organitzats pel Consistori de la Gaia Ciència; Finalment, es tornarien a reemprendre el 1859 amb l’adveniment de la Renaixença. (?/05/1323)

De la conquesta catalana de l’illa de Sardenya ocupada pels pisans i amb el beneplàcit del Papa. La conquesta va ser ordida pel rei Jaume II i el seu fill, el futur rei Alfons el Benigne, el qual va arribar a Palma de Sols amb l’ensenya de les Quatre Barres que li havia donat personalment son pare amb el consell següent: “Fill, com serets en la batalla,, ferits primer esforçadament e poderosa; o morir o vençre, o vençre o morir, o morir o vençre”. L’illa no quedaria completament conquerida fins al cap d’un any amb la rendició de Càller. (12-14/06/1323).

De la publicació del primer llibre de cuina catalana Libre de Sent Soví; un llibre molt complert amb més de 80 receptes i molt ben explicades. Es comptabilitzen 72 receptes, però cal dir que en l’explicació d’una salsa també parla de la cocció d’una carn. Per tant, el còmput total és més ampli. No només s’hi explica com fer la salsa per al Paó rostit, sinó que explica, també, la presentació del plat: el paó amb el cap i el coll com si fos viu, amb el bec i les plomes i la cua tota desplegada. També hi inclou l’”almadroc”, una salsa a base d’all i formatge que era molt apreciada en la nostra cuina medieval; també la “genestada” que era una mena de crema dolça i espessa o el menjar blanc de Reus, fet amb farina d’arròs, llet d’ametlles i safrà. El pròleg del llibre diu que fou escrit l’any 1024, però tot fa pensar que va ser un error del copista del volum que ens ha arribat fins als nostres dies. De fet, en còpies força posteriors ja apareix la data correcta del 1324. A més, el català que s’hi fa servir és molt més proper al dels inicis del segle XIV que no pas a un possible català del 1024, any que, com a molt hi havia textos en llatí, això sí, farcits de catalanades (1324).

Vuitè Centenari (1223)

Del naixement de la tradició de fer el pessebre de la mà de sant Francesc d’Assís. Durant la nit de Nadal del 1223, al poble de Greccio, sant Francesc va voler reproduir el naixement del nen Jesús, i va fer una representació vivent amb persones i animals a dins de l’església. Segons s’explica la figura del nen Jesús va prendre vida cada cop que sant Francesc l’agafava en braços. Així va ser com va néixer la tradició de fer el pessebre, primer vivent, i després amb figures. (24-25/12/1223)

VAN NÉIXER

1923. Fa 100 anys.

Lola Flores, cantanti ballarina de flamenc espanyola (21/01/1923).

Albert Ràfols-Casamada, poeta i pintor català (2/02/1923).

Cosme Covas Vidal, pintor mallorquí (9/02/1923).

Robèrt Lafont, lingüista, historiador, poeta, novel·lista, dramaturg i activista cultural i polític occità (16/03/1923).

Marcel Marceau, mim de fama mundial (22/03/1923).

Alícia de Larrocha, pianista (23/05/1923).

Henry Kissinger, escriptor, pedagog, diplomàtic i polític nord-americà d’origen alemany que va fugir de l’Alemanya nazi, que va participar a la segona guerra mundial i a la del Vietnam, ex-secretari d’estat i, entre les moltes distincions internacionals destaca el premi Nobel de la Pau concedit l’any 1973 (27/05/1923).

Inge Morath, rellevant fotògrafa nord-americana d’origen austríac (27/05/1923).

György Ligeti, compositor hongarès que es feu famós gràcies a l’ús de la seva música que el cineasta Stanley Kubrick va fer a les seves pel·lícules (28/05/1923).

Maria Martorell i Codina, mestra i difusora del moviment coral a Catalunya i fundadora del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (26/06/1923).

Franz-Paul Decker, director d’orquestra (26/06/1923).

Wisława Szymborska, poetessa polonesa, premi Nobel de Literatura 1996 (2/07/1923).

Agapit Torrent i Batlle, saxofonista, i compositor, principalment de sardanes (5/07/1923).

Josep Vallverdú i Aixalà, escriptor i lingüista lleidatà amb una reconeguda trajectòria en la literatura infantil i juvenil, autor d’un dels personatges més famosos de la nostra literatura: el gosset “Rovelló” (9/07/1923).

Stephanie Kwolek, inventora del Kevlar (31/07/1923).

Teresa Borràs i Fornell, compositora, pianista i professora de música manresana (30/07/1923)

Ramon Noè i Hierro, dibuixant i pintor català (5/08/1923).

Oriol Casasses i Simó, metge pediatre de Sabadell, president de la Societat Catalana de Pediatria i del Primer Congrés de Pediatres en Llengua Catalana. És autor de nombroses obres de referència en aquest camp i va contribuir en gran mesura en la catalanització del vocabulari mèdic (1/09/1923).

Fabià Estapé i Rodríguez, economista, polític, professor universitari i divulgador de temes econòmics i polítics a través de diversos mitjans de comunicació (14/09/1923).

Maria del Carme Ponsati Capdevila, nedadora catalana que fou la primera dona que va travessar el llac de Banyoles (1946) i la primera àrbitra de natació i jutgessa de salts femenina de Catalunya. (27/09/1923).

Charlton Heston, actor i director de cinema nord-americà, famós pels seus papers de protagonista a dos clàssics: “Ben-Hur” i “Els deu manaments” (4/10/1923).

Italo Calvino, escriptor italià (15/10/1923).

Joan Oró i Florensa, bioquímic català els estudis del qual van ser fonamentals per entendre l’origen de la vida a la Terra (26/10/1923).

Carmen Forns Aznar, (Carmen de Lirio), vedet de revista, cupletista, actriu i cantant que va protagonitzar grans espectacles al Paral·lel barceloní (31/10/1923).

Victòria dels Àngels, soprano catalana de rellevància internacional (1/11/1923).

Josep Maria Madorell i Muntané, ninotaire català que va crear personatges molt estimats per la mainada a través de les pàgines del Cavall Fort com “Els bufanúvols” i “Jep i Fidel”, a més de versionar en historieta gràfica el conegut “Massagran” de Josep Maria Folch i Torres (7/11/1923).

Nadine Gordimer, escriptora sud-africana, Premi Nobel de Literatura 1991 (20/11/1923).

Maria Kalogeropoulos, (Maria Callas), soprano nord-americana d’origen grec (2/12/1923).

Antoni Tàpies, pintor i escultor català de fama internacional (13/12/1923).

1823. Fa 200 anys.

Domènec Buxeda i Crehuet, industrial tèxtil fill de Camprodon, però que feu fortuna a Sabadell on feu famosa la fàbrica de Can Buxeda Vell, part de la qual actualment és el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera (12/01/1823).

Joan Mañé i Flaquer, periodista, escriptor i director durant 36 anys del Diari de Barcelona (15/10/1823).

Manuel Duran i Bas, advocat, doctor en dret, polític i escriptor (29/11/1823).

Joan Carbó i Rovira, pintor castellonenc de temes religiosos i retrats naturalistes (1823).

1723. Fa 300 anys.

Louis-Pierre Anquetil, historiador francès (20/01/1723).

Richard Price, teòleg i filòsof inconformista gal·lès partidari de les revolucions francesa i nord-americana (13/02/1723).

Hannah Snell, militar anglesa de prestigi que es va fer passar per home amb el nom de James Grey, per a poder entrar a l’exèrcit. Tot i que en diverses campanyes va ser ferida en algunes ocasions, va aconseguir no mostrar mai la seva condició de dona. Només va ser al retorn a Anglaterra, quan es va retirar, que va mostrar públicament la seva condició i a causa dels seus mèrits va aconseguir una pensió de l’estat com era costum amb els altres soldats. Es va casar i va tenir fills i va regentar una taberna fins a la fi dels seus dies (23/04/1723).

Adam Smith, economista i filòsof escocès considerat el pare de l’economia moderna (5/06/1723).

Karl Friedrich Abel, compositor alemany (22/12/1723).

1623. Fa 400 anys.

Blaise Pascal, filòsof, matemàtic, físic, inventor, escriptor, moralista, místic i teòleg. Va contribuir a la matemàtica, les primeres construccions de calculadores mecàniques, la teoria de la probabilitat, fou un crític del racionalisme i per molts és considerat un precursor filosòfic de l’existencialisme. (19/06/1623)

Girolamo Vitali, astròleg, matemàtic i religiós italià que va publicar el “Lexicon mathematicum astronomicum geometricum”, el diccionari històric més complet que mai s’havia escrit sobre astrologia i que conté 1345 paraules. (1623)

1323. Fa 700 anys.

• Felip de Castre i Peralta. Conseller del rei Pere III el Cerimoniós que va morir en el Setge de l’Alguer el 1354. (1323)

• Margarida de Brabant. Comtessa de Flandes. (9/02/1323)

• Bernabé (o Bernabò) Visconti. Senyor de Milà i exemple de despotisme i recaptador abusiu d’impostos que té una mala fi, segons un dels contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer. (1323)

1223. Fa 800 anys.

• Elionor de Provença, noble del casal de Barcelona que va ser reina d’Anglaterra després de casar-se amb el rei Enric III, fill del famós Joan sense terra. Fou odiada a la cort anglesa per la seva influència sobre el rei. Va introduir l’estil dels trobadors a la cort britànica. Per la seva vida pietosa fou beatificada després de la seva mort, essent coneguda com a Santa Elionor. La seva festivitat se celebrava l’1 de juliol, i actualment el 25 de juny (1223)

• Llywelyn ap Gruffudd, darrer príncep del País de Gal·les independent. (1223)

VAN MORIR

1923. Fa 100 anys

Katherine Mansfield, escriptora neozelandesa (9/01/1923). Moragues Ginart, poetessa mallorquina. (21/01/1923)

Salvador Seguí i Rubinat, “el noi del sucre”; líder del moviment anarcosindicalista assassinat quatre anys després de la famosa vaga de La Canadenca. (10/03/1923)

Sarah Bernhardt (Henriette Rosine Bernard). Actriu francesa de cinema i teatre de fama internacional. (26/03/1923)

Cèsar August Torras i Ferreri, muntanyenc i primer promotor i gran difusor de l’excursionisme a Catalunya, essent president diverses vegades del Centre Excursionista de Catalunya i autor de diverses guies de gran valor. (22/06/1923).

Teresa Lostau i Espinet, pintora i ceramista catalana, filla del polític Baldomer Lostau que va formar part de tot el corrent modernista del país tenint gran amistat amb altres grans artistes de l’època, com Joaquim Torres Garcia o Lola Anglada. Amb Xavier Nogués va decorar els interiors de La Pedrera. (12/07/1923)

José Doroteo Arango Arámbula (Pancho Villa) un dels líders més importants de la Revolució Mexicana. (20/07/1923)

Joaquim Sorolla i Bastida, pintor valencià. (10/08/1923)

Roseta Mauri i Segura, ballarina catalana, musa de diversos artistes impressionistes. (3/12/1923)

Alexandre Gustave Eiffel, enginyer civil, autor de la famosa torre de París que duu el seu nom i de l’estructura metàl·lica interna de l’Estàtua de la Llibertat de Nova Iork. També destaquen gran quantitat de ponts, estacions de ferrocarril i fins i tot catedrals per tota Amèrica Llatina. Curiosament també fou molt aficionat a la meteorologia, fent notables aportacions en aquest camp (27/12/1923).

Lluís Domènech i Montaner; arquitecte, historiador i polític. Va definir les bases estètiques del modernisme català i fou un dels promotors de les Bases de Manresa. Autor d’obres cèlebres a Barcelona: Palau de la Música Catalana, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, el Castell dels tres dragons; a Reus: Institut Pere Mata (27/12/1923).

1823. Fa 200 anys,

Ann Radcliffe, novel·lista anglesa, pionera de la novel·la gòtica. La seva fama retratant el món de les tenebres es va fer més cèlebre quan es va publicar un cop morta el seu assaig: “On the Supernatural in Poetry, by the late Mrs. Ann Radcliffe” (La qüestió sobrenatural en la poesia, per la difunta senyoreta Ann Radcliffe”. Va influenciar tot d’autors cèlebres en el misteri i el terror com ara Edgar A. Poe, Henry James o Charles Dickens (7/02/1823).

Edward Jenner, poeta, científic i metge cirurgià anglès que va començar els treballs per a la creació del vaccí de la pigota (verola), que ja en el seu temps va salvar de moltes angúnies i fins i tot de moltes vides. Posteriorment va ser perfeccionat per Louis Pasteur. Té grans quantitats de poemes escrits i cap ala fi de la seva vida es va dedicar a cultivar i tenir cura de tota mena de plantes i flors. (26/02/1823)

Edmund Cartwright, eclesiàstic anglès i inventor del primer tele mecànic que es podia fer servir a escala industrial .(20/10/1823)

Rafael del Riego y Flórez, militar i polític liberal espanyol que el 1820 va promoure un aixecament per acabar amb l’absolutisme de Ferran VII encetant l’època constitucional coneguda com a Trienni Liberal. Va morir penjat quan es va restaurar l’absolutisme. El seu nom va ser posat a l’himne que cantaven els liberals i que fou oficialitzat com a himne d’Espanya aleshores i també durant la República dels anys 30 del segle XX. És un himne que ha estat més temps prohibit que no pas acceptat. (7/11/1823)

1723. Fa 300 anys

Christopher Wren, científic i arquitecte francmaçó anglès, va ser el cap responsable de la reconstrucció de Londres després del gran incendi que la va devastar el 1666. Fundador de la Royal Society, va ser educat primerament en llatí, membre del Parlament Britànic, i autor de les obres de referència que per poc va poder veure acabar: la Catedral de sant Pau inspirada en Sant Pere del Vaticà. (25/02/1723)

Tomàs Vicent Tosca i Mascó, erudit matemàtic, arquitecte, filòsof i teòleg valencià, que va deixar escrites nombroses obres, sobretot en llatí i fou el creador del moviment “Novatores”. Entre altres, com a obra arquitectònica, destaca l’església de sant tomàs i sant Felip Neri de Valèmcia. (17/04/1723)

Miquel López. Escolà i monjo de Montserrat, mestre de l’escolania, d’origen aragonès, compositor excepcional del barroc amb obres conservades d’alt valor musical. (7/06/1723)

Mariana Alcoforado, religiosa portuguesa que va tenir fama universal per ser l’autora de les anomenades “Cartes d’amor de la monja portuguesa”. (28/07/1723)

1623. Fa 400 anys

William Byrd, un dels primers compositors anglesos coneguts. (4/07/1623)

Anne Hathaway, la dona de William Shakespeare, amb qui es va casar el 1582, quan ella tenia 26 anys i Shakespeare en tenia 18. La seva vida, personalitat, i relació amb el dramaturg ha estat objecte de tantes especulacions com les que s’han fet per ell, des de com va gestionar el llegat de les obres a quins llocs s’amaga en els seus famosos sonets. (6/08/1623)

• Francesc Vicenç Garcia “el Rector de Vallfogona”, eclesiàstic i el poeta més popular en català en una de les èpoques més difícils de la nostra llengua. Malgrat tot, ell es va mantenir fidel al país i, com a curiositat, fou un amic del famós bandoler Perot Rocaguinarda. (13/09/1623)

1523. Fa 500 anys.

Esteve de Garret, ardiaca de Tortosa i quaranta-vuitè President de la Generalitat de Catalunya (1515-1518). Tenia vincles familiars amb el Papa Roderic de Borja i va ser oficial de la Inquisició durant el seu mandat al capdavant de la Generalitat. Havia tingut un fill natural anomenat Joan Benet que no consta en el seu testament, però que se sap que va rebre part de l’herència: un hort i una pensió anual. (23/01/1523)

Pietro di Cristoforo Vannucci, (il Perugino), pintor italià també conegut com “il divin pittore”, el pinto diví”. Fou un dels millors pintors italians de l’humanisme i va ser mestre del màxim exponent pictòric del Renaixement: Rafael. (?/02/ 1523)

Francí Vicenç, prior de la Catedral de Tarragona i trenta-novè President de la Generalitat de Catalunya (1494-1497), que fou nomenat el 31 de juliol de 1494. Uns dies abans, el 22 de juliol, havia estat elegit Pere Terrades, però va morir de pesta sis dies més tard sense haver jurat el càrrec. En substitució seva va ser noment Francí Vicenç a Mataró, on s’havia traslladat la Generalitat per la pesta que afectava Barcelona, on s’hi va estar provisionalment prop d’un any. (1523)

1423. Fa 600 anys

Benet XIII va tenir un paper molt important (per no dir conspirador) durant l’interregne de 1410-1412 a la Corona d’Aragó, donant un suport tàcit al candidat Ferran d’Antequera de la família Trastàmara. Fou Benet XIII qui va proposar de fer un compromís, que els parlaments van convocar a Casp el 1412. (23/05/1423)

Anselm Turmeda, frare franciscà i escriptor mallorquí que es va convertir a l’Islam. Va escriure obres en català i àrab i destaquen el “Llibre dels bons amonestaments” (on hi ha el famós poema als diners que encara té gran vigència avui dia) o la “Disputa de l’ase” a més de tota una col·lecció de profecies dignes de ser estudiades, puix també tenia fama d’astròleg. (1423)

Pero Martines de Luna (el Papa Luna o Papa Lluna) canonge de la Catedral de Tarragona, Senyor de Reus (on va residir força temps) bisbe d’Urgell i antipapa d’origen aragonès que prengué el nom de Benet XIII. Fou elegit Papa durant el Gran Cisma d’Occident o Cisma d’Avinyó, en el qual van exisitir dos papes a la vegada a Europa. (1423)

1223. Fa 800 anys

• Ramon Roger I, comte de Foix, simpatitzant dels càtars (27/03/1223).

• Alamanda de Castelnau, trobairitz, d’ella només se n’ha conservat una peça, tot i que hi ha referències a d’altres poemes (1223)

Bibliografia:

Enciclopèdia Catalana

MARTÍNEZ FERRANDO, J. E. Jaume II. Ed. Vicens Vives 1987

BAGUÉ, Enric. Alfons el Benigne.Ed. Vicens Vives 1987

ALBERT, Montserrat. Mil anys de música catalana. Plaza i Janés, 1991

SALVAT-PAPASSEIT, Joan. El poema de la Rosa als llavis. A cura de Joaquim Molas. Ariel, 1981

TOMÀS, Manuel i PORTA, Frederic. Barça inèdit. Roca Editorial, 2016

CADENA, Josep M. Dia a dia. Ed. Millà, 1983

El diari de mataró. https://raco.cat/index.php/FullsMASMM/article/view/115996/146606

The Masonic magazine, suppl. to ‘The Freemason’., Volum 9 https://books.google.es/books?id=t4EFAAAAQAAJ&pg=PA9&dq=exactly+month+published+1723+constitutions+of+the+freemasons&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwiE8Jqr2dX4AhWhR_EDHfFSBrcQ6AF6BAgGEAI#v=onepage&q=exactly%20month%20published%201723%20constitutions%20of%20the%20freemasons&f=false