.
Remeis de l’Ermità
.
Pel març, el marduix treu el nas
.
Usos culinaris i remeiers del marduix
El marduix és una mica més petit que l’orenga i d’olor més suau. Per això acostuma a formar de la barreja d’herbes provençals o fines herbes. A la cuina mediterrània s’utiitza per fer salses, vinagretes i olis aromatitzats.
Els frares caputxins, seguidors de la vida i exemples de Sant Francesc d’Assís (†1226) patró dels ecologistes –religiosos del franciscanisme reformat que arribaren a Sarrià en el ja molt llunyà any 1578– han conreat des d’antic, amb esforç i perseverança, herbes aromàtiques i remeieres per a ús terapèutic i gastronòmic.
Algunes d’aquestes plantes medicinals gaudeixen d’una doble aplicació, ja que tant són útils a la medicina com a la cuina; per exemple, el marduix o moraduix (llat., Origanum majorana; cast., mejorana), que és “la gran orenga” o l’orenga major; una herba molt olorosa usada per la cuina conventual per a perfumar la sopa, les faves, el peix bullit i, especialment, els guisats de carn cuinats en ocasió de la celebració a taula de les grans festes litúrgiques.
El marduix és una herba remeiera amb flors blanquinoses d’olor intensa que en l’antigor s’havia utilitzat en la fabricació de la cervesa fins que fou desplaçada pel llúpol. Però, sobretot el marduix fou emprat pels frares en les tasques d’apicultura per extreure la mel i per desinfectar les arnes i, àdhuc, com analgèsic i antiinflamatori. Mentre que el poniol o herba de Sant Ponç els frares i els pagesos l’empraven per a fer fumigacions per expulsar els paràsits (particularment puces i xinxes).
Usos medicinals
L’any 1751 el religiós caputxí fra Jacint de Sarrià, molt expert en medicina popular, escriví que: “Lo Marduix s’aplica a qualsevol medecina per aquietar dolors, y ab los emplastres emulients resol los sanchs-trayts; y és molt bona contra los refredaments del cap, y dóna grans olors”; (De algunas herbas, f. 160). També els antics frares usaren el marduix per tal d’alleujar les molèsties del mal d’orella: “Prendràs una porció de marduix y una altra de cansalada y oli; ho faràs fondre y ho posaràs a l’orella; (Receptari dels caputxins de Barcelona, s. d.).
Pel que fa al ressò d’aquesta herba remeiera en les dites populars, els ermitans, que eren molt observadors dels processos de la natura, en començar la primavera solien dir que: Pel març el marduix treu el nas, per assenyalar que les plantes remeieres ja començaven a florir. D’altra banda, els pagesos i pastors de casa nostra per tal de mostrar que es malfiaven d’algú, deien tot fent una mica de cantarella: Ja et conec herbeta, que et dius marduix…
.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins i autor de Tornar als remeis de sempre i Cuinar en temps de crisi
