Sant Esteve, un fet diferencial?
.
(Capítol del llibre Celebrem el Nadal , nº3 de la Col·lecció l’Ermità)
L’endemà del dia de Nadal, el catalans celebrem la festivitat de Sant Esteve. La celebració l’articulem generalment al voltant d’un àpat familiar, amb un menú que no deixa de ser abundant i exquisit tot i que és “d’aprofitament”. El plat estrella són els canelons, farcits precisament amb les sobres del rostit del dinar de Nadal. És força comú aquest àpat no s’allargui tant com el dinar de Nadal, cosa que permet arrodonir la celebració de la diada amb l’assistència a alguna representació de pastorets o pessebre vivent.
La col·locació d’aquest sant, i no un altre, en aquesta dia del calendari no és casual, com tampoc no ho és, segons hem vist, la data de celebració del Nadal. De fet, al calendari no hi ha mai res casual o atzarós. El cas és que Sant Esteve protomàrtir (primer màrtir) és considerat el primer sant de la cristiandat. Per aquest motiu se celebra el 26 de desembre, just el dia després del naixement de Jesucrist. La seva iconografia el fa fàcil de reconèixer: un baró amb la palma del martiri i carregant uns rocs, elements que ens recorden que va morir dilapidat.
La celebració de Sant Esteve és un fet singular del calendari català, ja que aquesta diada no se celebra a la resta de l’Estat espanyol. El mateix passa amb el dilluns de Pasqua Florida i el dilluns de Pasqua Granada, que són festius només a Catalunya, una diferència que palesa la peculiaritat de les nostres arrels culturals.
Però expliquem l’origen d’aquesta diada que, per contra, sí que se celebra a d’altres indrets d’Europa que, com Catalunya, van estar sota la influència de l’Imperi Carolingi a partir del segle IX. Aquella era una societat on la família s’estructurava al voltant de la idea de clan. Així, les grans celebracions, com el Nadal o la Pasqua, tenien lloc a la casa pairal cap a on les famílies s’havien de desplaçar des de les llars respectives. Un cop finalitzada la festa, era necessari un cert temps per fer el camí de tornada, que normalment es realitzava a peu o dalt d’un ruc, durant bona part d’una jornada que quedava impracticable per treballar. Va ser per aquesta necessitat, derivada de l’organització familiar i de la manera de concebre la festa, que durant l’Imperi Carolingi es decretà que el dia després de Nadal i també l’endemà de les pasqües fossin festius.
I això, que a priori ens pot semblar ja molt allunyat en el temps, també explica com, encara ara, establim les nostres relacions sòcio-familiars a les celebracions. Tant és així, que justifica les tan tradicionals dites “per Nadal, cada ovella al seu corral” i “per Sant Esteve, cadascú a casa seva”.
És curiós observar com la festivitat de Sant Esteve ens trasllada a un moment de la història de Catalunya en què els territoris i comtats catalans es trobaven dins de la Marca Hispànica, administrada pels carolingis al voltant dels Pirineus. Els bisbats catalans estaven sotmesos a la influència eclesiàstica del bisbat de Narbona i deslligats de la primacia de la Diòcesi de Toledo. El que són les coses, oi?
Amadeu Carbó
Folklorista
👉 El podeu escoltar aquí
