Orada guisada al forn
.
L’orada ―o daurada, junt amb els molls―, fou el peix preferit a la cuina dels grecs i dels romans. L’orada fou també el peix més estimat a la cort del rei Lluís XIV de França. D’orada se’n sol trobar tot l’any, però el moment més adient de cuinar-la és entre el mes de març i de juny. La daurada és un peix que té una franja groga entre els ulls, i algunes peces poden arribar a pesar uns 4 kg. Es pot cuinar ―a semblança del sard que és de la mateixa família de l’orada― de diverses maneres: al vapor, a la graella, a la planxa o bé al forn, maldant tothora que la cocció no n’alteri el seu gust.
L’orada és un peix molt sa ―lleuger i digerible― i, per a aquesta raó, a fra Ramon, el famós ermità del Pirineu, li sol agradar de manera particular, cuinat al forn a la sidra (o bé amb cervesa), amb naps (o més recentment amb patata), cebetes i julivert.
La recepta d’orada a la pescadora
Tanmateix quan, molt ocasionalment, a fra Ramon li fan arribar orada a l’ermita, el frare se la sol menjar cuita al forn, guisada “a la pescadora”, salpebrada damunt de patates tallades a rodanxes, amb un bon raig d’oli i, al cap d’uns deu minuts hi afegeix cinc o sis alls amb la pellofa, un tomàtec mitjanet, un pebrot tallat a tires i, encara, un grapat d’olives confitades amb sajolida. Al cap d’un quart d’estar l’orada i els complements al forn a una temperatura més aviat reduïda, queda a punt per ser duta a taula acompanyada d’un vi fresc i de no massa graduació, per exemple, un porró amb “ull de llebre” o de “vi trepat”, ben fresc, que també hi combina excel·lentment.
Fra Valentí Serra de Manresa,
és religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus
