Cultura i tradicions

.

LA TRADICIÓ DE LES FOGUERES O FOGUERADES

.

Una foguerada, en la nostra tradició pairal, és un foc amb molta flama, mentre que el terme foguera se solia reservar per referir-se al foc fet expressament per a celebrar alguna festa popular o, també, per tal de fer senyals lluminosos. Tanmateix, arreu dels Països Catalans per referir-se als focs de la nit de Sant Joan es parla, simultàniament, tant de foguerades com de fogueres.

La vigília del 24 de juny, amb perseverant i ferma voluntat de donar relleu a la festivitat de la naixença de Sant Joan Baptista, en els nostres pobles s’encenen les tradicionals fogueres de la nit de Sant Joan. El foc, des de molt antic, ha estat esguardat per la criatura humana com a un dels millors símbols de la presència i acció de Déu en el cosmos. La coincidència de la nativitat del precursor del Messies, Sant Joan Baptista, amb el solstici d’estiu, motivà que el cristianisme assimilés antics mites i costums pagans que, precisament, tenien lloc en aquesta nit com, per exemple, encendre fogueres per assenyalar que el dia ja s’allargava o, també, la tradició de collir durant aquella nit i matinada determinades herbes remeieres i aromàtiques, especialment  l’herba de Sant Joan o pericó (llat., Hypericum perforatum).

FOGUERES, COQUES I RATAFIA

.

Fins no fa massa anys, entre la pagesia catalana hi havia la creença que les foguerades de Sant Joan i de Sant Pere «tenien la virtut de curâ la tinya y altres malures de la pell, y lo lleixiu fet de cendres de les foguerades cura los ulls de poll y demés durícies» i, àdhuc, que les foguerades per Sant Joan i Sant Pere no deixaven «sortî a les bruixes, y lo dimoni se’n va esverat», escriví el folklorista Joan Moreira (†1951).

Semblantment, fou també assimilat pel cristianisme el costum de menjar festivament a l’entorn de grans fogueres, en clima de revetlla i enmig de balls i cants festius, les típiques coques dolces i de recapta. Lligat amb la festa de Sant Joan, els antics ermitans i frares solien preparar la ratafia de pericó feta, segons la fórmula ací transcrita, per tal d’afavorir la bona digestió:

«Con media onza de sumidades floridas de hipericón, las echarás en media azumbre de aguardiente junto con un limón cortado en rodajas, y así prepararás la ratafía o rosoli de hipericón.  Durante un par de semanas lo tendrás dentro de una botella bien tapada y la removerás a menudo. Después lo colarás y añadiendo un poco de miel, de esta ratafía podrás dar un vasito a los religiosos enfermos después de comer»; (Recetario, s. f.)

A partir del moviment de represa cultural generat per la Renaixença catalana, les tradicionals fogueres enceses durant la nit de Sant Joan començaren de prendre un caràcter marcadament patriòtic i reivindicatiu dels pobles que integren els països de parla catalana. En efecte, l’any 1906 les poblacions de Catalunya foren convocades «a encendre fogueradas missatjeras d’un sentiment germanívol en tots els antics castellots» escampats pels turons de la geografia catalana, amb la clara voluntat de visualitzar la unitat cultural i espiritual dels nostres pobles. El santoral, els articles temàtics i la relació de fires i mercats de Catalunya aplegats des de fa més de 140 anys en les pàgines del cèlebre Calendari de l’Ermità, són un bell exponent d’aquesta unitat cultural i espiritual de la nostra tradició popular.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins