Sant Llorenç, màrtir
.
Sant Llorenç és el més famós diaca de l’Església de Roma. Exercí el seu ministeri al servei del papa Sixte II i, ambdós, foren detinguts pel Prefecte de la ciutat de Roma i executats l’any 258 durant la terrible persecució que promogué l’emperador Valerià. El papa Sixte fou martiritzat el dia 7 d’agost, i tres dies més tard, sofriria el turment del foc el seu fidel diaca Llorenç. Tanmateix, a la vigília del martiri de Sant Llorenç, —el 9 d’agost, i tal com ho recull el nostre Calendari de l’Ermità— la litúrgia també commemora la festa de Sant Romà, aquell soldat que suplicà al diaca Llorenç, mentre era detingut a la presó, que li administrés el baptisme i, una volta obtinguda aquesta gràcia, Sant Romà fou decapitat, sense demora, després de confessar la seva fe.
Els historiadors eclesiàstics coincideixen en afirmar l’origen hispà del diaca Sant Llorenç que, segons una antiquíssima tradició, se’l fa originari d’Osca, fill dels sants Orenci i Paciència, esposos celebrats el dia 1 de maig. L’estiu de l’any 258, en el moment de la detenció, quan el Prefecte li demanà que lliurés al fisc els béns eclesiàstics que com ardiaca li tocava d’administrar, Sant Llorenç li mostrà un extens grup de pobres i li digué: “Aquests són els veritables tresors de l’Església pel do inestimable de la seva fe, i perquè els pobres converteixen les nostres almoines en tresors perdurables”. Una antiga tradició —recollida per Sant Ambròs i per l’escriptor llatí Aureli Prudenci Climent— explica que Llorenç sofrí un martiri atroç, ja que fou cremat viu damunt d’una immensa graella posada sobre unes brases mig enceses per tal de perllongar-li les seves sofrences. Aquest sant té dedicada a Roma una magnífica basílica patriarcal edificada per Constantí,a extramurs de la Urbs, al “Campo Verano”, a la via Tiburtina; basílica confiada pel papa Pius IX a la cura pastoral dels framenors caputxins.
La toponímia, i el gran nombre d’esglésies i capelles que Catalunya té dedicades a Sant Llorenç, palesen la seva enorme popularitat com ara, i només a tall d’exemple, esmentar: Llorenç del Penedès, Llorenç de Montgai, Sant Llorenç d’Adri, Sant Llorenç de les Arenes, Sant Llorenç d’Hortons, Sant Llorenç de la Muga, Sant Llorenç de Morunys, Sant Llorenç Savall, Sant Llorenç prop Bagà, Sant Llorenç del Munt, entre molts altres indrets.
Sant Llorenç és invocat com a patró d’aquells antics oficis que se servien del foc, com: els carboners, terrissers, vidriers, forners i cuiners. Segons la tradició popular, el dia de la seva festa, el 10 d’agost, coincideix amb el jorn més calorós de l’any, puix que l’imaginari popular a l’escalfor canicular hi afegeix l’ardor de les brases que consumiren el cos del sant diaca. Per la festa del sant, a més d’aquella “pluja d’estels” coneguda com “les llàgrimes de Sant Llorenç” —pròpia de la nit del 10 d’agost, quan el cel sol estar lliure de núvols i es perceben molt clarament els estels fugaços— també es deia que hom podia trobar en el terra petits fragments carbonitzats procedents de la brasa de la graella usada per martiritzar al diaca Llorenç: “Hi ha el costum de buscâ los carbonets de Sant Llorèns que qui en troba està lliure de cremades i les cases on ne tenen, ho estan d’incendis”, car és el sant advocat contra els incendis i les cremades, de tal manera que —i segons la creença popular— aquells sanadors que dejunaven el 10 d’agost i s’abstenien de menjar res de cuit al foc en la festa de Sant Llorenç, assolien la gràcia de guarir amb la seva saliva qualsevol cremada. Il·lustra aquesta nota hagiogràfica un gravat del sant estampat a Vic per Ignasi Valls l’any 1828 in, de manera ben visible, es percep la dalmàtica diaconal i la graella del martiri.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins
