.
Les propietats del romaní
Article publicat a Tribuna Selvatana (10.03.2018)
Després d’haver-vos presentat dues de les herbes remeieres de més tradició dins dels convents –el marduix i la sàlvia–, en aquest tercer article us vull parlar del romaní (llat.: Rosmarinus officinalis; cast., Romero) que, segons una descripció aportada l’any 1751 per fra Jacint de Sarrià, diu que “Lo romaní, és calent y sech. És molt bo contra la tos de cadarns forts. Lo fum del romaní preserva la casa de corruptela y purifica los ayres; és molt bo contra la pesta y fa fugir les serps” (BHC, De algunas herbas, f. 162). És a dir, que aquesta planta, tan comuna a casa nostra, gaudeix de les propietats esmentades, essent especialment útil per a estovar la tos intensa. A més, el romaní és planta officinal “de fullas estretas y flors blavas. És aromàtica y molt útil y medicinal”, car entra en molts dels preparats farmacèutics.
En la tradició mèdica dels seguidors de Sant Francesc d’Assís († 1226) hi ha una constant utilització del romaní en l’elaboració dels bàlsams de caràcter antiinflamatori com aquell famós bàlsam dit de Sant Diego, atribuït a Sant Dídac d’Alcalà (†1463), framenor taumaturg que aplicà les arts curatives dels frares als estaments més pobres de la societat hispana.
La utilització del romaní era també imprescindible per a una correcta elaboració de la ratafia astringent dels frares i, tingudes en compte les propietats expectorants i antiinflamatòries del romaní, els antics caputxins solien dir a guisa de dita: “Lo esperit del romaní, lo dolor prest fa fugir” i, també, “oli de romaní, remei beneït”.
Fra Valentí Serra de Manresa
Arxiver dels caputxins
👉🏼 Pots escoltar l’article amb la veu del propi autor aquí
