Sant Antoni de Pàdua, el sant de tot el món
.
Sant Antoni de Pàdua és considerat protector dels infants i acostuma a ser representat amb el Nen Jesús a braços i amb lliris blancs, símbol de puresa i castedat (Pintura de F. Zurbarán. Museu del Prado).
Quan el dimarts 13 de juny de l’any 1231 acabava els seus dies a la ciutat de Pàdua el jove predicador Fernando Martins (que havia nascut a Lisboa l’any 1195, essent llavors conegut arreu d’Europa amb el nom de religiós de fra Antoni de Pàdua), tothom coincidí en atorgar a aquell jove framenor la fama de taumaturg o “miracler”. I justament fou per aquest motiu que el papa Gregori IX demanà que fos examinada l’enorme quantitat de prodigis que li eren atribuïts. En comprovar el caràcter sobrenatural d’un bon nombre d’aquests fets prodigiosos, el Papa ordenà la canonització de fra Antoni de Pàdua. La cerimònia tingué lloc a Spoleto el dia 30 de maig de 1232, coincidint amb la solemnitat de Pentecosta, i fou presidida pel Sant Pare, Gregori IX. Alguns segles després, l’any 1946, el papa Pius XII el declarà Doctor de l’Església.
La força i la convicció amb que fra Antoni predicà la doctrina evangèlica féu possible que el missatge de la Paraula divina arribés a tots els estaments de la societat del seu temps: a pobres i marginats, a rics i nobles, a clergues i bisbes, a càtars i altres grups dissidents, ja que Antoni de Pàdua havia esdevingut un predicador molt estimat de la Pau i el Bé en el marc d’una societat convulsa. Els fruits de la predicació de Sant Antoni de Pàdua els trobem registrats en una antiga biografia anomenada Vita Prima (o també Assidua) on se’ns descriu l’activitat pastoral del sant durant la quaresma de 1231, i que ens és sintetitzada així mateix:
“Fra Antoni conduïa a la pau fraterna aquells que estaven dividits, donava la llibertat a aquells que eren esclaus; feia restituir allò que havia estat robat mitjançant la usura o violència. Alliberava les prostitutes del vil mercat, i els lladres famosos pels seus fraus eren refrenats de posar les seves ungles en les coses d’altri”; (cf. Assidua, XIII).
Fra Antoni, esgotat pels esforços de la predicació quaresmal de l’any 1231, cercà un lloc apartat del centre de Pàdua per tal de gaudir de la solitud i la contemplació, on acabà els seus dies el dimarts dia 13 de juny de 1231 després d’una vida, breu però molt intensa, lliurada al servei de la predicació, quan comptava només amb 36 anys d’edat i 11 de framenor. Popularment hom l’anomena “El sant de tot el món”, ja que el sant paduà gaudeix d’una enorme acceptació en tots els estaments de la societat.
.
Devoció i patronatge
També a Catalunya la devoció a Sant Antoni de Pàdua ha estat constant des de l’època medieval, especialment a Barcelona on el primer monestir de monges clarisses fundat a la Ciutat Comtal l’any 1236 (edificat prop del mar sota la casa de Santa Eulàlia del Camp i dels seus horts fou bastit justament “a honor de Déu i del beat Antoni, confessor de l’Orde de framenors”; és a dir, fou dedicat a Sant Antoni de Pàdua tan sols cinc anys després de la seva canonització, essent la primera església d’Europa posada sota l’advocació del qui ben aviat seria anomenat “lo sant de tor lo món” i “advocat de les coses perdudes”.
Els mestres d’obres —i en general els paletes i tot el ram de la construcció— venera a Sant Antoni de Pàdua com a patró. El gremi de blanquers d’Igualada, i també els confiters i xocolaters de la Barcelona setcentista i vuitcentista el tenien també com a patró i protector. A inici del segle XVII es potencià la devoció popular dels “Tretze dimarts” i durant el segle XIX es propagà la popular institució caritativa anomenada “El pa dels pobres” o “Pa de Sant Antoni”, consistent en una almoina de pa en record o agraïment a alguna gràcia atribuïda a la intercessió del sant paduà.
La il·lustració que acompanya aquesta nota hagiogràfica forma part d’una antiga biografia titulada Vida y milagros del glorioso San Antonio de Padua, sol brillante de la Iglesia, que l’any 1688 publicà per primera vegada a Barcelona el framenor Miquel Mestre. La xilografia reproduïda, però, l’hem extret de l’edició barcelonina de l’any 1759, efectuada en els obradors tipogràfics de Maria-Àngela Martí, i és una suggeridora i molt expressiva representació antoniana catalana d’encuny marcadament popular.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins
