L’apiteràpia o la cura amb les abelles
Des de la publicació dels clàssics estudis sobre l’apicultura i sobre la vida de les abelles de Georges de Layens (†1897) i de Maurice Maeterlink († 1949), respectivament, a Europa i arreu del món s’ha mantingut un notable interès per l’abella (llat., Apis mellifera; cast., abeja), que és un dels animals domèstics més necessaris per a la vida de la Terra i per a l’agricultura en general, ja que l’abella contribueix a la pol·linització de les flors, de manera que hauria de ser l’animal més protegit, ja que sense elles no seria pas possible la vida de l’home a la Terra, tal com ho solia remarcar el savi investigador Albert Einstein.
L’explotació agrària mel·lífera és antiquíssima, tant, que la trobem representada en una pintura rupestre situada a la Cova de l’Aranya (a la població valenciana de Bicorp). De la recol·lecció de la mel i domesticació de les abelles en parlen escriptors de l’antiguitat com Homer i Virgili i savis com Aristòtil i Plini; uns autors del món clàssic que copsaren la capacitat d’organització d’aquests insectes on, cada abella, treballa al servei de la col·lectivitat. Les abelles recullen el nèctar de les flors o les substàncies ensucrades que segreguen certes plantes que, després, transformen i maduren en el rusc, donant lloc a la mel.
En funció de les floracions que es van produint a llarg de l’any, la mel té característiques diferents. A l’estiu, la manca d’abundància d’una sola varietat de flor, fa que les abelles barregin diverses floracions, fent possible l’elaboració de “la mel de mil flors”. De les diverses tipologies hi ha una mel que és “clara” (com ara la de romaní o de taronger), una mel “fosca” (com la de bruc o de castanyer) i les mels de melada (de color molt obscur, com ara la l’alzina, la d’avet o la de garrofer).
.
L’Apiteràpia
Des de molt antic s’ha considerat la mel com a una font d’energia immillorable, ja que aporta a l’organisme moltes vitamines i ajuda a augmentar les defenses. També des d’èpoques molt remotes s’han usat a benefici de la salut humana els atributs farmacològics de la mel i dels pròpolis i, recentment, ha començat a prendre forma una nova disciplina anomenada Apiteràpia amb finalitats terapèutiques i preventives, aprofitant tots els productes que deriven de les abelles: la mel, el pol·len, la gelea reial, el pròpoli, la cera i, àdhuc el verí! En efecte, el verí del fiblot de l’abella s’empra eficaçment per a combatre el reumatisme, mentre que per a temperar la inflamació d’una picada d’abella, va molt bé pastar una mica de terra amb vinagre i aplicar-ho damunt de la fiblada.
.
.
Estudis científics recents han posat de manifest que el pol·len té propietats antioxidants i bactericides i, alhora, és un gran regulador del funcionament dels budells. La gelea reial s’ha aplicat, amb notable eficàcia, en casos d’hipertensió, arterioesclerosi i per tractar èczemes. El pròpoli és una font molt important d’antioxidants i, aplicat externament, ajuda a regenerar la pell i cura la inflamació de les genives. La cera entra en molts ungüents i preparats i la mel, per les seves nombroses propietats bactericides i antibiòtiques, s’ha utilitzat des de molt antic per guarir les infeccions i les molèsties de les vies respiratòries. Fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus, recomana en temps d’hivern prendre en dejú tisanes de serpoll edulcorades amb una bona cullerada de melada d’avet.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins