L’hortet del frare

Conrear pebrots des de casa

 

És relativament fàcil conrear algunes mates de pebrots a l’hortet casolà a dins de testos o bé en jardineres quan no es disposa de més espai al pati, hort o jardí. La pebrera o pebrotera (llat., Capsicum annum) i el bitxo (llat., Capsicum frutescens) procedeixen del centre i sud d’Amèrica i atès seu origen estan acostumats a temperatures força elevades i, per aquesta raó, cal ubicar els testos en zones ben il·luminades pel sol.

Els testos on hauran de créixer les mates cal que tinguin, almenys, 30 cm de diàmetre i han de contenir una barreja de terra negra i fullaraca on, de manera uniforme, caldrà escampar les sements en lluna vella i, així, els fruits seran més ufanosos. A mesura que va creixent la planta cal acostumar-la al sol i, a l’hora de regar, i cal ruixar bé la terra perquè l’aigua penetri fins a les arrels. Quan la pebrotera tingui uns 15 cm d’alçada hom pot eliminar les tiges més febles.

Els antics hortolans caputxins, a propòsit del conreu dels pebrots,  indicaven que

“Los pebrots, sembrats a últims de janer venen primerenchs. Volen fer-se en llit calent de fems nous, y tot fem entre potas; sobre de assó s’hi posa un poch de terra bona, y llavors se cobreixen ab fem esmenussat. Si fa fred se tapa ab un canyís o ab palla. Los pebrots se plantan a la una cara del solch, a dos pams y mitg de planta y planta. Los pebroters vells se poden segar entre dos terras, guardant-los del fred, y lo any següent fan pebrots primerenchs”; (Lo jardiner hortolá, III-8).

El pebrot és una hortalissa molt generosa en vitamines i, tal com deien els antics frares, és de bon nodriment, ja que “el peix, l’arròs i el pebrot, volen el vi ben fort”, és a dir, un vi ”felló”.

Fra Valentí Serra de Manresa

Arxiver dels caputxins