Per Santa Llúcia, un pas de puça
.
“Per Santa Llúcia, un pas de puça”. Amb aquesta dita s’assenyala que, en arribar la festa de santa Llúcia el dia 13 de desembre, el dia començarà a allargar-se molt tímidament. Llúcia és un nom que ve del terme llatí lux-lucis i vol dir llum i, alhora, vista; d’ací que sigui una santa molt emblemàtica per al temps d’Advent ja que ella, amb un gresol a la mà, ens ensenya a esperar el Crist, Llum del Món, que arriba cada any per Nadal per tal de salvar-nos i fer llum en les nostres vides. La llum té un fort simbolisme en el món religiós, i significa la presència i revelació de Déu que il·lumina i salva. Aquesta llum, encarnant-se en la persona de Crist, llum del món, l’allibera de les tenebres.
Patrona dels cecs i protectora de la vista
Santa Llúcia fou una verge i màrtir siciliana de principi del segle IV, molt devota de santa Àgata, occida durant la terrible persecució de Dioclecià que l’any 304 afligí la població cristiana de Siracusa. Llúcia és la santa advocada per a les malalties de la vista, a més de ser la patrona dels cecs, i d’aquells oficis que requereixen bona vista, com ara les costureres, matalassers i cosidores, tal com se’n fa el ressò d’uns goigs populars de casa nostra dedicats a la santa: “En aquesta vida trista, de la vista vos tenim per protectora”.
La historicitat de santa Llúcia la garantí una troballa arqueològica de l’any 1894, quan fou descoberta una inscripció sepulcral del segle V corresponent al sepulcre la verge i màrtir santa Llúcia a les catacumbes de Siracusa. La llegenda que, per amor al Crist li foren arrencats els ulls és, tanmateix, molt posterior i es recull a l’apèndix de la Llegenda Àuria escrita vers el 1260 per Jaume de Varazze o de Voràgine.
Veneració a Catalunya
El culte a santa Llúcia es propagà arreu de l’Església i el papa sant Gregori el Gran inserí el nom de Llúcia en el cànon romà de la Missa. A Catalunya són força nombroses les poblacions que celebren la seva festa major per santa Llúcia, com, per exemple, Aiguamúrcia, Bellmunt del Priorat, Caldes d’Estrac, la Fuliola… D’altra banda, a Gelida, una volta acabat l’ofici litúrgic de la festa, hi ha la tradicional benedicció i repartiment de “l’escudella de Sant Llúcia” que es cou al carrer amb calderes d’aram i foc de llenya i amb els queviures aportats pels veïns i que, originàriament, tenia per objecte socórrer els pobres; mentre que a la Pobla de Claramunt i a Sant Pere de Riudebitlles sortien al carrer les “llúcies”; un grup de noies del poble que canten cançons populars per tal d’aplegar alguns dinerons per a fer una berenada. Entre altres, solen entonar aquella popular cançoneta que fa:
“Santa Llúcia, la Bisbal, tretze dies per Nadal.
Si voleu que canti bé, deu-me figues, deu-me figues;
si voleu que canti bé, deu-me figues i diners”.
La data per començar a bastir el pessebre
Tradicionalment, el dia de la seva festa, en el 13 de desembre, era quan es procedia a bastir el pessebre i arribava el moment de proveir-se al bosc de la molsa, galzeran, brancatge i suro. La documentació registra que, ja des de final del segle xviii, quan es començava a popularitzar la construcció del pessebre casolà, en algunes poblacions es comercialitzava suro, molsa i branques de verd amb destinació al pessebre, principalment a la ciutat de Barcelona durant la fira pre-nadalenca de santa Llúcia, segons consta en les anotacions efectuades el desembre de 1786 per Rafael d’Amat, el cèlebre Baró de Maldà, bon amic dels frares caputxins i veí del convent barceloní de Santa Madrona.
Acompanya aquesta nota històrica un gravat popular al boix de Santa Llúcia, que duu la palma del martiri i els dos ulls en una safata. Aquesta xilografia catalana fou estampada a cura de Pau Roca, a Manresa, a principis del segle XIX per a la edició d’uns goigs dedicats, no pas per als devots de la capella de l’hospital de Santa Llúcia ―on el 1522 s’hi havia acollit el futur Sant Ignasi de Loiola― sinó amb destinació als nombrosos devots, que encara avui, compta la imatge “que se venera en la Iglésia de la Seu de Manresa”.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins