L’herba de la consolació
Actualment el tabac (llat., Nicotiana tabacum) és esguardat molt negativament pels efectes nocius que provoca fumar-lo de manera aviciada amb pipa, cigarrets i purs; però quan fou portat d’Amèrica el tabac gaudí d’una gran acceptació pels seus efectes remeiers, especialment pel fet de contribuir a reanimar el cansament i afavorir la recuperació dels bons ànims, d’ací que s’anomenés herba de la consolació i, en alguns indrets, també, herba santa i, àdhuc, l’herba de la reina i l’herba del gran prior. Els frares caputxins tenien totalment prohibit de fumar tabac, però en prenien de polvoritzat en forma de rapè que ells mateixos preparaven en uns molinets que tenien instal·lats a les hortes dels convents.
En el llunyà any 1592 l’apotecari del monestir de Montserrat, fra Antoni Castell, ja escriví sobre de les “rares propietats” del tabac i oferí la fórmula per fer un
“Unguentum nicotianum”. Semblantment, a les apotecaries conventuals, amb les fulles del tabac encara tendres, els antics caputxins també havien preparat un ungüent cicatritzant que, per fer-lo, s’havia de prendre: ”una lliura de fullas de tabaco tendre, que se picarà en un morter y se posa lo such en un plat y s’hi tiran tres onsas d’oli comú i tot junt se fa bullir, y quant lo oli se haurà sumit lo such del tabaco, s’hi tiraran tres onsas de cera nova y tres onsas de resina de pi, y en ser la cera fosa s’hi tiraran tres onsas de tremantina de avet, y en ser fos se treu del foch, y se cola ab un drap de cànem fi. Lo tabaco ha de ser de rebrot, que no sia massa abansat, sols las fullas sian com la mà. És molt bo per tota llaga y tinya” (BHC, Ms. 2-4-28, Receptes, f. 1 v).
.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins
