.

LA TRADICIÓ DEL DIMECRES DE CENDRA 

L’Església catòlica, des de temps immemorial, a través de la predicació i de la catequesi, ha rebutjat els excessos de la celebració del carnaval –als Països Catalans solem dir Carnestoltes— pel fet de constituir un període de divertiments públics que precedeix (i interfereix) les austeritats pròpies del temps quaresmal. Durant el carnaval, de manera molt confusa, es barregen costums ancestrals, rituals i festes paganes força heterogènies procedents d’estadis arcaics previs a la cristianització de la societat que, cada any, surten de nou en ocasió del carnaval que, d’alguna manera, ve a ser una mena de continuació de la festa pagana de les saturnals romanes.

L’ENTERRAMENT DE LA SARDINA

Un dels actes més destacats dels dies de carnaval és l’anomenat “enterrament de la sardina”, que té lloc el mateix Dimecres de Cendra i és una mena  de cloenda burlesca de les festes de carnestoltes. Efectivament, a més de la berenada popular hi ha una cerimònia grotesca en la qual (en la vida de la Barcelona setcentista) consistia en enterrar entre dos plats de terrissa una sardina, o bé una arengada, generalment vestida de forma ridícula. Aquest costum, marcadament anticlerical pel fet de fer-lo coincidir amb el primer dia de la Quaresma, té el seu origen en una paròdia de processó amb la qual acabaven les festes carnavalesques on, entre cants i burles s’enterrava una sardina, eufemisme popular per a referir-se a l’espinada del porc.

Aquesta cerimònia grotesca començà a introduir-se a Catalunya, procedent de la cort de Madrid vers la meitat de la divuitena centúria i assolí un gran increment durant els segles XIX i XX, quan es feien paròdies i cants burlescos, amb la interpretació jocosa dels goigs de Sant Patantum on, en una de les estrofes es cantava: “De la sardina salada no’n podem sentir parlar, ni tampoch de las anxovas, de las trumfas y menos del bacallà”, un cant que manifesta el rebuig popular a la dieta quaresmal, marcada per la ingesta quotidiana de naps, patates i bacallà!

El gravat que acompanya aquesta nota forma part de d’unes antigues cobles “d’ais i gemecs a l’hora de la mort” on es veu un jove vestit a la divuitesca davant d’un esquelet tot meditant les paraules de la imposició de la cendra:

“Recorda, oh home que ets pols, i a la pols tornaràs”,

mots que són glossats d’aquesta faisó en el gravat: “Hombre que viéndome estás, nunca te olvides de mi, que como te ves me vi, y como estoy te verás”, una expressiva síntesi de l’espiritualitat barroca de la vanitas i del memento mori.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins

.