El serpoll i el timó són excel·lents protectors bronquials
.
Els antics frares tingueren en gran estima el timó negre o serpoll (llat., Thymus serpyllum) així com també apreciaren l’ús terapèutic del timó (llat., Thymus vulgaris); unes plantes remeieres molt populars que foren conreades en indrets escollits de llurs hortes conventuals, ja que durant el temps tardoral i hivernal empraven freqüentment les infusions de serpoll -o xerpoll– com a protector bronquial, i també prenien serpoll com a remei per a la tos convulsiva i, àdhuc, el feien servir per temperar el mal de cap: “lo serpoll picat y cuit ab vinagre, posat al cap treu lo dolor”; (cf. Terapèutica Antiga, s. f.).
Serpoll
Pel que fa a la gastronomia, en força plats de la cuina conventual i monàstica els religiosos acostumaven a posar-hi brots assecats de timó o bé de serpoll per a perfumar les sopes escaldades de pa torrat. Encara en els nostres dies el timó -o farigola- s’empra en la cuina caputxina d’estil tradicional per a l’adob de les carns i, també, per a perfumar el peix, els brous i la pasta eixuta. En els plats més exquisits de la cuina fraresca se solia combinar l’ús del timó amb la sajulida i l’orenga i, a voltes, també amb el marduix i l’alfàbrega. La farigola i el serpoll formen part del conjunt d’herbes remeieres més apreciades per fra Ramon, l’ermità dels Pirineus.
En els darrers anys s’han descobert en el timó un conjunt de substàncies molt enèrgiques, car és una herba remeiera que des de molt antic (egipcis, grecs i romans) s’ha aplicat amb gran eficàcia com desinfectant de les ferides externes i, alhora, si es pren en infusió és un magnífic antibiòtic natural, molt eficaç per a les infeccions dels budells i àdhuc com a vermicida. També el timó i el serpoll, macerats en alcohol i aplicats, després, a contrapell a través de fregues efectuades amb draps calents, ajuden a temperar els dolors reumàtics i articulars.
Fra Valentí Serra de Manresa
Arxiver dels caputxins i autor de Tornar als remeis de sempre
