El pebrot és molt generós en vitamines
La pebrera o pebrotera (llat. Capsicum annuum; cast., pimiento ) i la bitxera (llat., Capsicum frutescens; cast., guindilla, chile) procedeixen del centre i sud d’Amèrica. Ambdues són plantes anuals que comencen a fruitar el mes de juny i al llarg de tot l’estiu. El pebrot sol ser de gust dolç (i amb notables propietats estimulants i digestives) mentre que el bitxo és enormement coent puix que conté capsaicina i, aquesta substància, aplicada a la pell, promou la circulació de la sang, especialment en els casos de dolors reumàtics tal com es recull en aquesta antiga recepta pairalesca, coneguda com l’untura de les bruixes:
“Tomarás un porrón de vino rancio fuerte y tres o cuatro guindillas de las más picantes y secas. Estas guindillas, junto con un buen cigarro toscano, se desmenuzan bien y se echan en el vino. Luego se hierve hasta que se reduzca a la mitad. Después se cuela y se guarda en frasco bien tapado para cuando tengas que combatir dolor reumático, friccionando la parte dolorida con un paño caliente mojado con dicho vino, llamado untura de les bruixes” (APCC, Recetario, s. d.).
Tanmateix, el pebrot i el bitxo se solen usar com a condiment (especialment en la salsa anomenada Tabasco) i formen part de les amanides, més que no pas usats com a planta remeiera. Pel que fa a les sements del bitxo, quan són ben seques, i una vegada mòltes, ens proporcionen el “pebre de Caiena”.
Sobre la manera de conrear la pebrotera en les hortes de casa nostra, els antics caputxins escriviren que:
“Los pebrots, sembrats als últims de janer venen primerencs. Volen fer-se en llit calent de fems nous, y sobre de això s’hi posa un poch de terra bona, y llavors se cobreixen ab fem desmenussat, y si fa fred se tapa ab un canyís o ab palla. Los pebrots se plantan a la una cara del solch, a dos pams y mitg de planta a planta. Los pebroters vells se poden segar entre dos terras, guardant-los del fret, y lo any següent fan pebrots primerencs. La pebrotera borda, antigament, era tinguda per un contraverí general y en decocció té propietats sudorífiques y dioréticas” (BHC, Lo jardiner hortolá, III-9).
Fra Valentí Serra de Manresa
arxiver dels caputxins i autor del llibre “Tornar als remeis de sempre”
.
👉🏼 Podeu escoltar a l’autor aquí
