.
Recordant la mort d’Antoni Gaudí (1852-1926)
Aquest any 2026 es commemora el centenari de la mort del gran arquitecte català Antoni Gaudí, un dels màxims exponents del modernisme i un dels arquitectes més influents i reconeguts de la història de l’arquitectura moderna mundial. Va ser el 7 de juny de 1926, quan un tramvia atropellava Gaudí a la Gran Via de Barcelona. Tres dies després moria a l’edat de 74 anys. La notícia va commocionar la ciutat, que va acomiadar el geni del modernisme amb una multitudinària cerimònia a la Sagrada Família, on avui reposen les seves restes.
La mort del gran arquitecte és una de les efemèrides destacades recollides a l’apartat de Centenaris del Calendari de l’Ermità 2026, on comptem amb la col·laboració del periodista Jaume Nolla, que en el cas d’una figura tan rellevant com la de Gaudí ha volgut relatar la succesió dels fets posteriors al fatídic atropellament i el sentit comiat que la ciutat de Barcelona li va dedicar.
Crònica de la mort d’Antoni Gaudí
Retrat d’Antoni Gaudí (1878).
El dilluns 7 de juny del 1926, Antoni Gaudi després de treballar acompanyat d’un operari en uns llums d’alabastre per a la cripta de la Sagrada Família, vora les sis de la tarda, surt a peu del recinte en direcció a l’oratori de sant Felip Neri com tenia per costum diàriament. Allà hi feia una llarga visita al Santíssim, assistia a la missa vespertina i, o bé es confessava o conversava amb el seu guia espiritual, Lluís Maria de Vall i, posteriorment, Agustí Mas.
Aquell 7 de juny, quan es disposava a creuar la Gran Via de les Corts Catalanes a l’altura del carrer de Bailén, no s’adona que vénen dos tramvies es sentit contrari i cau atropellat per un dels dos –dos combois de la línia que duia el número trenta–, concretament el colpeja el que venia de la Plaça de Tetuan en direcció al Passeig de Gràcia. Sembla que Gaudí va veure el que venia del Passeig de Gràcia i va pensar que tenia temps de travessar la Gran Via, però no es va adonar que per l’esquerra venia el de Tetuan que el va atropellar per l’esquerra, quan Gaudí es va aturar per deixar passar el que venia del Passeig de Gràcia, ja que havia calculat malament la velocitat amb la qual arribava. Eren les sis i cinc minuts de la tarda. Antoni Gaudí va quedar estès a terra, mig conscient, però, ferit de mort i és conduït cap a l’Hospital de la Santa Creu, l’hospital dit dels pobres, que curiosament, és el lloc on ell havia dit que li agradaria morir, cosa que es va esdevenir el dijous 10 de juny. El Guàrdia Civil Ramon Pérez Vázquez es va fer càrrec de dur Gaudí a l’Hospital fent aturar un seguit de taxis, quatre dels quals van refusar prestar el servei, fins al cinquè. Hi havia també dos vianants testimonis del fet que van ajudar el Guàrdia Civil i que posteriorment farien declaració dels fets, Antoni Roig i Antoni Nòria. Se’l van endur primer a la Casa de Socors de la Ronda de Sant Pere, on es va inscriure amb un nom equivocat i sense cap més dada, ja que ell, que era qui havia de dir el nom, amb prou feines podia parlar i el metge va entendre un altre nom. De fet, a causa de la seva llarga barba blanca i vestit pobrament, pensaren que era un rodamón. El metge que el va atendre va escriure “Commoció general, pronòstic reservat” i es va decidir dur-lo a l’Hospital Clínic, tanmateix, els de l’ambulància els informen que no hi ha prou llits, i per això el porten a l’Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital acompanyat sempre pel Guàrdia Civil. Allà tampoc no va ser reconegut. No duia cap mena d’identificació, tan sols un llibre en català de comentaris de diversos textos dels Evangelis. Va ser ficat a la Sala de Traumes, dita sala de sant Tomàs.
A quarts d’onze de la nit, veient que no tornava, el porter aleshores de la Sagrada Família, Jaume Martínez, va avisar mossèn Gil Parés, capellà de la Basílica, de l’absència inusual de l’arquitecte. Van enviar el porter a la Casa de Socors, lloc de pas habitual de Gaudí, tement el pitjor, i allà els van informar que un senyor gran amb una barba blanca va ser dut a l’Hospital Clínic. Informat, mossèn Gil, acompanyat de Domènec Sugranyes, arquitecte ajudant s’hi van dirigir. Al Clínic els van dir que tenien un cadàver al dipòsit, però un cop comprovat que no era Gaudí, els van dir que potser l’havien dut a l’Hospital de la Santa Creu, ja que ells ho tenien tot ple. A mitjanit arribaven al carrer Hospital, i allà no els deixaven entrar tot al·legant que si hi haguessin ingressat Gaudí, tothom ho sabria; tanmateix van demanar fer un reconeixement, sala per sala, fins que el van trobar en un estat tan greu, que l’arquitecte no els va reconèixer. Els van dir que fins a les 9 del matí següent no passarien els metges.
Antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.
L’endemà, Gil Parés, Domènec Sugranyes, el canonge Josep de Dalmases i el president de la Junta de la Sagrada Família, Francesc de Paula Parés, quan van arribar a l’Hospital de la Santa Creu a les vuit del matí ja hi havia tot de metges i directius del centre al voltant del ferit. Tenia commoció cerebral, costelles trencades, contusions diverses i erosions a la pell de la cara. Van pensar en traslladar-lo a la clínica privada del doctor Joaquim Riba, però el seu estat de salut era tan greu, que per prudència, es va decidir deixar-lo allà. Li van fer radiografies, li van enguixar el tòrax i desinfectar les ferides. El van traslladar a una habitació única amb un llit de ferro, amb uns rosaris penjats al capçal del llit i un quadre de sant Josep amb el nen Jesús als braços. Durant un moment de lucidesa, va rebre els sagraments i poc després va tornar a perdre el coneixement. La notícia va commocionar la ciutat i tota Catalunya. Els periodistes feien cua a l’entrada de l’Hospital. Les edicions de la tarda dels diaris, tots duien la notícia en portada. L’ajuntament i la Diputació s’hi van interessar i sempre hi tenien algú a la vora pel que fos necessitat.
El dia 9 de juny, la situació de gravetat continuava mentre arribaven telegrames d’arreu. Malgrat les atencions mèdiques, cap a la nit, el cor li començà a fallar mentre se li sent dir: “Déu meu, Déu meu”. Gaudí entra en agonia. Els presents, entre ells l’infermer, Josep Riu, que en tenia cura, inicien les pregàries del moribund. Gaudí agonitzant, respon “Amén, amén” a la fi de cada pregària i diu de tant, en tant, “Més, més” i “Bé, bé”. Els assistents afirmen veure’l somriure cada cop que es deien les paraules de Jesús, Maria i Josep. La respiració es va anar espaiant i poc més de les cinc de la tarda Antoni Gaudí moria als setanta-tres anys.
L’autòpsia explica que fou una fallada multiorgànica a causa de les ferides internes rebudes en l’atropellament. L’infermer el va vestir amb l’hàbit negre de la Mare de Déu dels Dolors i li va ficar a les mans uns rosaris. Els marmessors van comunicar a la Junta de la Sagrada Família que Gaudí havia deixat escrit al Testament que volia un enterrament senzill, sense pompes oficials ni honors de cap mena, ni música, ni corones de flors. Tanmateix, la Junta de l’Hospital de la Santa Creu, van demanar que donada la commoció ciutadana, es deixés que en una sala que tenia accés directe al carrer, es fes una capella ardent per tota aquella persona que volgués retre un darrer homenatge al gran arquitecte. Tothom hi va accedir i s’hi va traslladar el cadàver; un cop tot va estar disposat amb un petit túmul revestit amb draps negres on hi van col·locar al damunt el gos de Gaudí. Poc abans d’obrir les portes, l’escultor Joan Matamala li va fer la màscara mortuòria.
Esquela comunicant la mort de Gaudí i convidant la ciutat a l’enterrament.
Durant tot la nit el cos del Mestre va ser vetllat per infermers, amics (com Ricard Opisso) familiars (com el seu nebot Francesc Bonet) i alumnes de l’Escola d’Arquitectura. Durant tot el dia 11 van desfilar milers de ciutadans davant les despulles de Gaudí. Es conserven un plec de més de 750 signatures de persones que van voler dir-hi unes paraules. Es va organitzar un seguici per dur el cos de l’Hospital a la Catedral on es faria el funeral, amb guàrdia urbana a cavall, però sense el vestit de gala, tot de persones de diverses entitats relacionades amb la construcció de la Sagrada Família amb atxes enceses i un cotxe funerari amb dos cavalls que duia el fèretre de manera humil. Es calcula que més de 30.000 persones en silenci absolut es van reunir pels carrers on passava la comitiva. De tots els balcons penjaven robes negres en senyal de dol. Des de l’enterrament de Mossèn Cinto Verdaguer, just 24 anys abans, no hi havia hagut a Barcelona un sentiment de dol d’aquelles característiques.
Seguici funerari de camí a la Sagrada Família.
Després de la cerimònia a la Catedral, el cos va ser dut a la Sagrada Família on se sentia tocar la campana de la torre de Sant Bernabé que Gaudí feia servir en les seves proves acústiques dels campanars. Tot sempre en un gran silenci. On ara hi ha l’altar, van fer un cadafal i els treballadors de la Sagrada Família hi van dur el fèretre. L’Orfeó Català va cantar les absoltes de l’ofici de difunts de Tomás Luis de Victoria. El cos embalsamat va ser enterrat a la Capella de la Mare de Déu del Carme, a la cripta de la Sagrada Família amb el permís corresponent del Govern de Madrid i de la Santa Seu, el dissabte 12 de juny, vigília de sant Antoni de Pàdua patró dels paletes i constructors. Gaudí no va dir mai on volia ser enterrat. A les 9 del vespre els treballadors del Temple van acabar de tancar la llosa del Sepulcre d’Antoni Gaudí.
Jaume Nolla
Periodista
El ferétre de Gaudí a la Sagrada Família.
