Santoral      

Sant Ferriol, protector de les oques

.

Segons els estudiosos de l’hagiografia sant  Ferriol fou militar i formà part de la legió romana i que, en no voler abjurar de la seva fe cristiana i resistir-se adorar els ídols, sofrí martiri l’any 304 a la població francesa de Vienne del Delfinat. La seva festa litúrgica se celebra el dia 18 de setembre. Les dades sobre el martiri de sant Ferriol les podem trobar en el llibre sobre els miracles que escriví sant Gregori de Tours unes dades, que d’alguna manera, les trobem referides en la lletra dels goigs que es canten per la festa del sant quan s’esmenta que sant Ferriol “cura coixos i febrosos, adolorits, mancs i leprosos”.

Les seves relíquies foren venerades a l’abadia de Sant Pere de Moissac  i, a Catalunya, sant Ferriol ha estat un dels sants de més notable veneració popular car compta amb un santuari propi a Ceret (Vallespir) i té una població  sota el seu patronatge –Sant Ferriol, a la Garrotxa– i, sobretot, Sant Ferriol té força capelles dedicades a  les comarques gironines, com ara a les poblacions de Sarrià de Ter, Pont Major, al veïnat de Fornells de la parròquia de Besalú, Figueres, Falgons, Vilabertran, Santa Pau i Olot,  entre d’altres.

El framenor català fra Ferriol Isern, que fou mestre de filosofia i teologia, escriví una vida popular de sant Ferriol que durant els segles XVIII i XIX comptà amb algunes edicions, assolint una gran divulgació la que estampà l’any 1882 l’impressor Tomàs Carreras, que tenia la impremta situada a la pujada de Sant Martí, davant mateix del Seminari de Girona (vegeu la Vida del gloriosíssim màrtir Sant Ferriol composta per fra Ferriol Isern, Girona 1882); text hagiogràfic on el pare Isern hi esmenta que “En Barcelona, en lo Convent dels PP. Trinitaris Descalsos, també hi habia una Capella molt curiosa dedicada al Sant [Ferriol]. En la muntanya de Montjuich, en Barcelona, també hi habia altre Capella sua molt antigua, que per las guerras fou arruïnada” (p. 14). Recentment, el periodista catòlic Àngel Rodríguez Vilagran ha publicat una nova semblança titulada: Sant Ferriol, soldat de Déu (Centre de Pastoral Litúrgica, 2016).

Segons una narració llegendària, s’explica com Sant Ferriol hauria estat capità d’un escamot de lladres i que, després d’una confessió amb l’abat del monestir de Sant Pere, decidí comunicar als seus companys, reunits en una taverna de Besalú, que havia optat per deixar la mala vida, i que aquests, en no voler acceptar la decisió del seu capitost, el mataren i llençaren dins d’una gran bóta; i després d’aquest fet, el vi de la bóta no s’acabava mai i cada vegada era més gustós, fins que el taverner hi descobrí el cos sense vida de Sant Ferriol. A partir d’aquesta narració popular, els enòlegs i amants  del vi de la Garrotxa i de l’Empordà invoquen a Sant Ferriol com a patró de la “Venerable Confraria de la Bóta de Sant Ferriol” i també se’l té, alhora, com a protector de les oques i un especial protector de les malalties reumàtiques i mal de malucs i de genolls.

          Entre els nombrosos miracles atribuïts a Sant Ferriol, el pare Isern en la ja esmentada Vida de Sant Ferriol, hi recollí a les pàgines 14-15 una especial gràcia de curació atorgada a un beneficiat de la catedral de Girona, el reverend Vives, l’estiu de 1544:

“Lo Reverent Vives, sacerdot y beneficiat de la Catedral de Gerona, estigué tres anys atormentat de un gravíssim dolor en las caderas, que después se li estengué per tot son cos, y com se vegés casi ja desauciat de metges, invocá devotament al gloriós Sant Ferriol, y dins tres dias se sentí aliviat, y en breu temps del tot curat. Enviá una presentalla a la capella del sant à Besalú], en acció de grácias y en memòria y protecció del miracle, al primer de agost del any 1544”.

En ocasió de la popular festa de sant Ferriol, el 18 de setembre, se solia ballar una dansa entorn del seu santuari amb una forca de fusta penjada al coll; d’ací la corranda gironina que diu:

“Irem a Sant Ferriol,

irem, amb la forca al coll.

Irem a Sant Ferriol,

i ballarem, si Déu ho vol”.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins