L’hortet del frare

Sembrar, plantar i esporgar en lluna nova

Agricultura i floricultura fraresca

                                          

Sortosament, a força arxius monàstics, conventuals i pairals de casa nostra s’han conservat notes, regles  i ”secrets” pràctics d’agricultura escrits en fulls dispersos i, àdhuc, transcrits també en quaderns. Per exemple, en una d’aquestes regles hi llegim com l’hortolà caputxí s’ha de fixar, de manera constant i molt atenta, en les diverses fases de la lluna a l’hora de plantar les sements i d’esporgar els arbres:

“Que totas las plantas y així mateix los arbres que en tot lo any no perden la fulla, com són los clavells de pom, clavellinas y altres semblants, se han de sembrar, plantar y esporgar en lluna nova, y las que perdan la fulla en lluna vella. Per los que no saben de llegir, per a conèixer [si] la lluna és vella o nova, és necessari mirar a dita lluna, y si té las puntas a orient denota que és nova, y si las puntas [són] al contrari denota que és vella. Atendrer bé est vers que diu: lluna creixent puntas a orient, lluna minvant puntas avant” (Regles, s. d.).

En el text manuscrit que us transcric hi ha descrits els avantatges que oferia el fet de conrear les flors més usuals i les plantes més belles i delicades dins de testos, especialment l’alfàbrega. Els brots d’aquesta planta tan olorosa són encara distribuïts arreu de les cases franciscanes, una volta beneïts, per la festa de la Mare de Déu dels Àngels (dita també de la Porciúncula) el dia 2 d’agost:

“Las avantatges de las plantas dels testos. No té altre avantatge la planta dels testos que el de poder-la re[s]guardar de las incomodidats del temps per ser éstos [testos] transportables o movibles. En temps de frets excessius, [en] especial de glassadas fortas, de plujas o neus contínuas és molt del cas retirar-los en puesto cómodo, [y] que sian guardats de totas estas inclemèncias del temps, perq[ue] del contrari patirian molt las plantas que, o se pudririan, o moririan” (Formulari, s. d.)

La borratja a l’hort i a la cuina

S’ha d’assenyalar que en les hortes conventuals els frares hi conreaven plantes que no eren pròpiament hortícoles, com ara la xicoira, la verdolaga, l’agreta i, sobretot, la borratja una planta que, a més d’usos mèdics, era molt apreciada en la cuina popular i caputxina. En efecte, la borratja o borraina (llat. Borrago officinalis) fou molt estimada com a verdura, i els frares caputxins —que també en deien borratxes— la conreaven en llurs hortes conventuals com a verdura refrescant amb destinació a la dieta dels religiosos delicats de salut. Els frares i monjos també la cultivaven pel fet de ser una planta mel·lífera ja que aportava un bon nodriment de les abelles dels ruscos conventuals i, sobretot, la plantaven pel fet que la borratja entrava en molts dels preparats farmacèutics en ser una de les plantes oficinals més apreciades i més antigues.

Anys enrere assolí un gran renom la “coca de borratges” dels frares que solien fer-la així:

“Cocerás las borrajas, luego échalas en un colador y exprímelas muy bien del agua. Luego pícalas, ahógalas con un poco de manteca fresca, mételes huevos hasta que esté bien batido. Después sazona con pimienta, jengibre, nuez y canela, échale media libra de azúcar” (Arte de cocina, 116).

Amb les fulles de la borratja, una volta arrebossades amb farina i ou, també es preparen els anomenats crespells de Barbastre, mentre que a Mallorca amb la fulla de borratja se’n feien els bunyols de vent, i a Gènova la borratja és emprada per a farcir les crestes o raviolis dels temps de quaresma i, sobretot, forma part del preboggion o prebugio, una de les menges més populars de la Ligúria.

Fra Valentí Serra de Manresa,

és religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus