Mare de Déu del Roser a Catalunya
.
Al barri de la Ribera de la ciutat de Barcelona on fins l’any 1835 hi havia edificat el cèlebre convent dominic de Santa Caterina, se celebrava la festa del Roser de maig (amb benedicció de roses) i, també, el primer diumenge d’octubre la festa del Roser de tot lo món, hi havia aquesta commemoració litúrgica instituïda pel papa Pius V en acció de gràcies per la victòria de les tropes cristianes a Lepant, esdevinguda el dia 7 d’octubre de 1571.
Les diverses celebracions populars de la Mare de Déu del Roser a Catalunya són explicades, amb una gran quantitat de detalls i notícies, pel prestigiós folklorista Valeri Serra i Boldú (†1938) en el Llibre d’Or del Rosari que prologà el caputxí Miquel d’Esplugues l’any 1925. En aquest llibre es fa esment de la tradició del “Rosari de foc” que celebraven els confrares del Roser de la ciutat de Manresa, que comportava una solemne processó que, segons la descripció aportada per Joaquim Sarret i Arbós, hi sortien quinze estendards amb els quinze misteris del Rosari, acabant amb una tronada, o traca, tot “distribuint sobre la ratlla de pólvora els quinze misteris això és, quinze desenes de petards petits i un de més gros a cada deu d’aquells, que se’n diu “el glòria del rosari de foc” (Ethologia de Manresa, 122-124).
Justament a la ciutat de Manresa l’any 1752 el religiós dominic Fra Jaume Baron féu estampar el Llibre del Rosari de Nostra Senyora, on recull miracles i prodigis obrats a benefici del poble cristià per intercessió de la Mare de Déu del Roser com, per exemple, aquell fet miraculós que l’any 1718 experimentà el nen manresà Joan Comellas:
“En lo any 1718 en la Ciutat de Manresa en lo carrer dit Portal de Lleyda, Estásia Comellas criava un fill seu anomenat Joan Comellas de edat de quatre mesos y mig, poch més o menos, el qual lo dia onze de febrer a la nit, sobrevingué repentinament un desassociego e inquietud tan gran que’l posà en contínuo llanto sens tenir un punt de quietut […] quan advertint Joan Casasayas (pare de dita Estásia i avi del minyonet) que de ninguna manera trobava repòs, ni posat en los pits de sa mare, ni tampoch en lo braçol, ni ab altres carinyosos remeys que tenen las mares quant vehuen patir a sos fills, digué alashoras (ab una gran fe y confiança en Maria Santíssima per medi del sagrat Rosari del qual era molt devot) que li posassen uns Rosaris al coll, quan al mateix instant que tingué al coll los Rosaris luego estigué assossegat y ab tota quietud. Lo que piament atribuïen a prodigi de Maria Santíssima a la qual donaren humils repetidas gràcias” (Llibre del Rosari, 282-284).
Fins poc abans de l’ impacte dels corrents secularitzadors en la cultura i pietat tradicional del nostre poble, arreu de Catalunya hi havia una gran devoció al Sant Rosari, tant, que l’ influx de la pregària del Rosari marcà, àdhuc, les expressions i adagis de la nostra parla quotidiana: “desgranar el rosari de la vida”, “passar un rosari de penes”, “petit com grans de rosari” i, en llenguatge jocós el fet de menjar raïm, gra per gra, se’n deia “passar el rosari” ja que, tal com escriví el folklorista i estudiós de les tradicions religioses de Catalunya, Joan Moreira, “En totes les calamitats i tribulacions religioses, lo poble acudia a la Mare de Déu, resant-li lo Sant Rosari”.
Fra Valentí Serra de Manresa,
és religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus
