Santoral

Sant Ponç, els baladrers i les herbes remeieres

.

Durant els anys de la Segona República el folklorista Aureli Capmany oferí un estudi molt detallat sobre la venda ambulant efectuada pels “baladrers” o “xerraires” a la Catalunya de l’Antic Règim. Inicialment aquest estudi fou publicat en el Calendari dels Magatzems Jorba de l’any 1934 i, posteriorment, Aureli Campmany ho publicà de manera més completa, l’any 1947,  amb una monografia titulada Baladrers de Barcelona. S’ha pogut documentar dins d’aquesta venda ambulant la presència de petits comerciants d’herbes remeieres, hortalisses, mel i ungüents a través del pas dels herbolaris, hortolans i trementinaires pels carrers de les principals ciutats.

En èpoques pretèrites fou força freqüent veure en els carrers de la Barcelona dels segles XVIII i XIX  la presència habitual de baladrers que oferien a les mestresses barcelonines, una selecció de productes de la terra, com ara mel i maduixes per a postres; créixens, lletugues i espinacs tendres per a les amanides refrescants. Aureli Capmany, en un exercici d’història oral, compilà algunes de les invitacions que feien els baladrers:

“Dones, enciams tendres!”;

“Dones! ¿qui compra maduixes?”;

“Dones! Cuiteu, cuiteu! Bona mel!”.

Pels carrers de la Ciutat Comtal, àdhuc durant les primeres dècades del segle XX, comptaren amb una presència força notable d’herbolaris que oferien manats d’herbes oloroses i remeieres a les mestresses:

“Dones! Romaní i mata!”;

“Dones, espígol i farigola”;

“Dones” sajulida, farigola i borratxes!”;

“Dones! Per les sangs, compreu les bones herbes!”;

“Dones! Herbes per curar brians, per inflamacions i per enfortir la boca”;

“Dones! Herbes pel mal de queixal, per la melsa i el fetge!”;

“Dones! Herbes per rebaixar les sangs i per curar les morenes!”;

Dones! Compreu herbes de Montserrat!”.

Els baladrers i trementinarires  són avui uns oficis perduts que, en la Barcelona vella, havien donat una particular animació als carrers de la ciutat, especialment entorn de la fira de Sant Ponç, on es ven mel, fruita confitada, herbes remeieres i aromàtiques.

Sant Ponç és un dels sants que ha gaudit de més veneració en els estaments rurals i populars de casa nostra car, des de molt antic, és el sant patró dels herbolaris i dels apicultors i, alhora, és invocat com a especial advocat contra les plagues de puces i xinxes. Tot i que el Martirologi Romà registra la seva festa el dia 14 de maig, popularment se celebra el dia 11 de maig, tal com ho registra també el tradicional Calendari de l’Ermità que, en aquest cas, excepcionalment, no segueix el martirologi sinó la tradició religiosa popular de casa nostra.

Els experts en hagiografia situen el martiri de Sant Ponç vers l’any 258, durant la persecució efectuada durant el temps de Valerià i Gal·liè a la població de Cimiez, hi fou bastida l’abadia de Saint Pons de Cimiez, edificada relativament a prop de la població Niça. En el segle XIV el papa Joan XXII (†Avinyó 1334) ordenà que les  relíquies del sant patró dels herbolaris i apicultors fossin traslladades a la nova catedral de Sant Ponç de Tomeres, al Llenguadoc, on el Sant Pare hi féu bastir una nova població, dita de Saint Pons de Tomiéras,  situada a prop del Monestir de Tomiéras (o Tomeres), on l’any 937 ja hi foren acollides les relíquies del sant màrtir.

En efecte, fou a partir del 937 que el culte a Sant Ponç màrtir s’estengué de manera particular a les poblacions de Montpeller, Fréjus i Digna. A no trigar, la devoció a Sant Ponç (o Sant Poní) també es propagà arreu de Catalunya, i amb tanta força, que, àdhuc, els pagesos i els frares a una de les herbes qualificades de “Santes” (atesa la seva eficàcia guaridora) li donaren el nom de Ramell de Sant Ponç,i a una altra el nom de Poní-ol (herba de Sant Poní) o, també, herba de Sant Ponç (llat., Menta pulegium; cast., Poleo). A força indrets de Catalunya la celebració de Sant Ponç ha estat molt viva fins no fa massa anys. Pel que fa a la ciutat de Barcelona la imatge de Sant Ponç es venerà inicialment a la capella de l’Hospital de la Santa Creu que, en ser secularitzada, fou trasllada a la veïna església de Sant Agustí.

A més de la tradicional fira de la mel i de les herbes remeieres, amb les parades situades a l’entorn de la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, del carrer Blai del Poble Sec i de la plaça de Sant Vicenç, a Sarrià, el màrtir Sant Ponç ha estat venerat, de manera molt particular, a la població de Sant Ponç de Talaià, Sant Ponç de Clariana,  Sant Ponç d’Aulina, a Sant Ponç (prop de Palafrugell), a Sant Ponç (poblat agregat  a la vila de Sallent), a l’església de Sant Ponç de Cervelló, de Tordera, de Corbera, del Papiol, de l’Arboç, de Sant Celoni i a l’antiga capella de Molés de Maçaners i, també, Sant Ponç fou venerat a la capella de Sant Marc (edificada  a extramurs de la ciutat de Manresa) on, antigament, es per la festa del sant se solia cantar, en una de les estrofes dels goigs, que:

“Tota herba que és benehida en lo dia de vostra mort, lleva a las xinxas la vida, las quals nos molestan fort”.

Una creença popular afirmava que si hom neteja bé la casa el dia de Sant Pons s’allunyen les xinxes i puces per tot l’any.

.

Una tradició relativament recent, sense massa fonamentació històrica, explica que Sant Ponç, fugint dels seus perseguidors, arribà a la Barcelona del segle III on, en veure tanta misèria i malalties entre la població, es posà a preparar pocions amb herbes remeieres que coneixia molt bé,  per tal d’alleugerir els seus mals. Això provocà l’admiració dels barcelonins que, en honor seu, començaren a celebrar la tradicional fira dels herbolaris i apicultors que el tenen com a patró.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins