CENTENARIS 2026

PRINCIPALS CENTENARIS QUE SE CELEBRARAN DURANT L’ANY 2026

per Jaume Nolla

.

PRIMER CENTENARI (1926)

.

MÓN

  • Hoja Del LunesDe la publicació, per ordre ministerial de la Hoja del Lunes l’únic diari que es podia publicar els dilluns a Espanya a causa que el govern de Primo de Rivera va obligar tots els periodistes a fer festa els diumenges. En temps de la Segona República Espanyola es publicaria en català amb el nom de: Full Oficial del Dilluns de Barcelona. A posteriori, la capçalera va ser propietat de l’Associació de la Premsa de Barcelona des del 1955, entitat que va donar lloc al Col·legi de Periodistes de Catalunya (4/1/1926).
  • De la primera demostració pública d’imatges de televisió reals feta per l’enginyer escocès John Logie Baird per als membres de la Royal Institution i un periodista del Times al seu laboratori de Frith Street, al districte de Soho de Londres, on ara es troba el Bar Italia. Tot i que l’octubre de l’any anterior ja va aconseguir al seu laboratori la primera retransmissió d’imatges per televisió, el mes de març de l’any següent, havent perfeccionat la tècnica va fer les retransmissions en un grans magatzems de Londres. La primera retransmissió en color la va aconseguir fer el 1928. A partir dels anys trenta les millores en aquest camp, gràcies als seus estudis, van ser considerables, per a la qual cosa es pot considerar Baird com el pare de la televisió. (26/01/1926).
  • Francisco Franco Del nomenament com a general del fins aleshores coronel d’infanteria Francisco Franco, tot esdevenint el general més jove de l’exèrcit espanyol i de tot Europa. Aquesta notícia va ser eclipsada l’endemà mateix per la gesta del seu germà Ramon en arribar a Rio de Janeiro amb l’hidroavió Plus Ultra. Una altra de les fetes que el futur dictador no va perdonar mai a son germà (3/02/1926).
  • De la gesta del Plus Ultra, un hidroavió de l’aeronàutica militar espanyola que va realitzar, per primera vegada a la història, un vol entre Europa i Amèrica. Es va enlairar per primera cop el 22 de gener del 1926 davant La Rábida, a Palos de la Frontera (Huelva). Després de diverses etapes arriben a Pernambuco el 31 de gener fins que al 4 de febrer fan una entrada triomfal a Rio de Janeiro. La notícia va fer la volta al món. Els quatre tripulants de l’hidroavió foren el capità Julio Ruiz de Alda, el tinent de navili Juan Manuel Durán, el mecànic Pablo Rada i el comandant Ramón Franco que la premsa va qualificar del “Cristòfol Colom de l’aire”, germà del futur dictador espanyol, Francisco Franco, un germà del tot diferent al “Caudillo”: doner, francmaçó i diputat d’ERC al Congrés de Madrid durant la Segona República Espanyola. Malgrat tot, al començament de la guerra civil va abraçar el bàndol de son germà i s’hi va unir, tot i que va morir misteriosament el 1938 quan, sortint de Pollença, anava amb un hidroavió a bombardejar Barcelona, ciutat que l’havia triat diputat per ERC (22/01-4-02/1926).
  • Incendi Shakespeare Memorial TeatherDe la destrucció per un incendi del Shakespeare Memorial Theatre a la localitat natal del bard, Stratford-upon-Avon (Anglaterra). S’havia inaugurat el 1879 per a commemorar el tri centenari del seu naixement (1864) i era un edifici del gòtic victorià de gran bellesa. Posteriorment se n’hi va construir un altre a tocar (1932) dissenyat per una dona arquitecte, Elisabeth Scott, de dubtós bon gust estètic i amb capacitat per 1400 persones (6/03/1926).
  • De la fundació a Irlanda del partit polític de centre dreta de Éamon de Valera, Fianna Fáil (Soldats o Guerrers del Destí, o Soldats del Fál, dolmen situat al centre d’Irlanda amb la tradició de tenir poders místics i que duu l’antic nom de l’illa Inisfáil, de significat obscur). Fou fundat com un partit de caire republicà arran d’una escissió de membres del Sinn Féin (23/03/1926).
  • Poster_turandot 1926De la primera representació a la Scala de Milà de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini composició inacabada a causa de la mort del compositor per un càncer de gola. Finalment, el també compositor Franco Alfano, a petició expressa de la família de Puccini, va ser l’encarregat de refer les peces mig dibuixades pel músic de Lucca i de fer un final seguint les pistes indicades. Tanmateix, malgrat ser l’òpera famosa per l’ària “Nessun dorma”, en realitat el final sempre ha dut controvèrsia fins al punt que actualment es representa amb propostes de finals diversos ja que existeix una manca de consens sobre com la volia acabar Puccini (25/04/1926) .
  • De l’establiment per primera vegada de les 40 hores de feina setmanals repartides en 8 hores en 5 dies a la setmana, tot plegat ideat per l’industrial i home de negocis nord-americà Henry Ford. Primer ho foren els obrers de la seva fàbrica d’automòbils i a partir del mes d’agost, la resta d’oficials i treballadors. Aquesta idea fou seguida a poc a poc per la resta de fàbriques als EEUU i al món i finalment va influir fins i tot les idees dels governs d’arreu, pràcticament fins als nostres dies.(1/05/1926).
  • Del primer viatge verificat d’una aeronau per damunt del Pol Nord, el Norge, un dirigible de construcció italiana que, a més, fou la primera nau en sobrevolar la capa de gel polar entre Europa i Amèrica. L’expedició va ser una idea de l’explorador polar i líder de l’expedició Roald Amundsen, el dissenyador i pilot del dirigible Umberto Nobile i el ric aventurer i explorador nord-americà Lincoln Ellsworth que fou un dels que va finançar el viatge (12/05/1926).
  • Manuel BlancafortDe l’estrena a París de l’obra El parc d’atraccions del compositor de la Garriga, Manuel Blancafort, que va tenir un gran ressò mundial. Al respecte hi ha una confusió en les dates del fet. Mentre en alguns llocs exposa que l’hi va estrenar Ricard Viñas el 1924 (no pas a París, puix no n’hi ha registres, i sí que en canvi fou la data de finalització de la suite de sis peces). D’altra banda se sap que Ricard Viñas li va estrenar diverses obres a París el 15 d’abril del 1926 a l’Association des Concerts de la Revue Musicale, i encara aquell mateix any, el 9 de juny a la Sale Erard, també amb un progrma variat. Específicament se cita El parc d’atraccions interpretada per Viñas a la Salle Erard el 26 de febrer del 1927. Tot i ser un dels nostres compositors catalans de més renom internacional, la deixadesa pel que fa a trobar dades i dates específiques que puguin garantir no cometre errades, és una operació arriscada en el nostre país si no volem cometre espifiades històriques. Per tant, davant la incomprensible i dificilíssima recerca de notícies veritables al respecte, ens decantem per ficar les fonts més fiables que ens han arribat. És del tot lamentable la deixadesa cultural que viu el nostre país i la dificultat per trobar informació justa. És molt probable que Viñas li estrenés a París la suite en un dels dos dies esmentats (15/04-9/06/1926).
  • De la fundació/fusió de la casa automobilística Mercedes-Benz per Karl Benz i Gottlieb Daimler. Les dues companyies rivals alemanyes de fabricació d’automòbils i camions, Daimler Motorengesellschaft i Benz & Cie. van començar a treballar plegats a començaments dels anys vint del segle passat a causa de la crisis econòmica després de la primera guerra mundial. Finalment es van fusionar per a crear Daimler-Benz AG, que ben aviat es diria Mercedes-Benz, a causa que el cònsol general d’Àustria-Hongria Emil Jellinek, que havia participat en la Setmana Automobilística de Niça feia uns anys amb automòbils Daimler, inscrivia els seus cotxes Daimler amb el nom de “Mercedes” pintat a la coberta del motor en honor de la seva filla. A començament de segle Jellinek tenia l’exclusiva de distribuir tot un seguit de models Daimler amb el nom de Mercedes al seu país, als EEUU i a Bèlgica. El pas al canvi de nom de tota la companyia va ser cosa de pocs anys (22/06/1926).
  • De la primera celebració a l’estat espanyol del Dia del Llibre, però al mes d’octubre, no pas per sant Jordi, barreja de dues festivitats que fins al 1930 no es va produir. El rei Alfons XIII signava un Reial Decret el 6 de febrer del 1926 a través del qual s’instaurava oficialment la “fiesta del libro espanyol”, anomenada: “Día del Libro”. Es va acordar que la data de celebració seria el 7 d’octubre data de naixement de Cervantes, la qual cosa poc després ja es va demostrar que era errònia. La idea original fou de l’editor i escriptor ocasional valencià, majoritàriament en llengua castellana Vicente Clavel Andrés, que la va proposar a la Cámara Oficial del Libro de Barcelona, L’any 1930 es va considerar que pel fet que es desconeixia la data del naixement de Cervantes i potser a l’octubre feia ja massa fred, se cerqués una data a la primavera. Es va triar el 23 d’abril per la Fira de Roses i antiguitats que es feia a Barcelona per sant Jordi (qui sap si també per mirar d’aigualir la festa, massa catalanista) i perquè coincidia amb la data de la mort de Cervantes i de Shakespeare. Tanmateix, aquí es va produir de nou un altre error, puix després s’ha sabut que Cervantes va morir el dia 22 i que el 23 fou el dia del seu enterrament (7/10/1926).
  • Gertrude ElerteDe la gesta de la nedadora nord-americana d’origen alemany, Gertrude Ederle, en ser la primera dona en creuar el Canal de la Mànega nedant. Ederle, que dos anys abans ja havia participat en els Jocs Olímpics de París, va fer 56 km (la distància és de 33 km, però no va poder anar en línia recta a causa dels corrents) en 14 hores i 31 minuts. Tot i així, va batre el rècord masculí de la travessa (6/08/1926).
  • De la fundació del club de futbol Nàpols, amb el nom oficial de Associazione Calcio Napoli (tot i que la data tradicionalment estigui marcada com a 1 d’agost, és un error). Es tracta d’una iniciativa de l’industrial napolità Giorgio Ascarelli, el qual n’esdevé el primer president. És campiona per 6 vegades del campionat italià (25/08/1926).
  • Del naixement del Club de futbol italià La Fiorentina. Nasqué de la fusió de dos clubs de futbol de Florència: Club Sportivo Firenze i la Palestra Gimnastica Fiorentina Libertas. És un club emblemàtic italià, dos cops campiona de la Lliga italiana (sèrie A) i actualment en mans d’un financer nord-americà (26/08/1926).
  • Del Gran Huracà de Miami que va devastar pràcticament tot l’estat i en el qual hi van morir més de 100 persones (per la quantitat de població a l’època, fou una veritable catàstrofe) més la gran destrucció material que es calcula que equivaldria a aproximadament cent mil milions de dòlars en els nostres dies (18/09/1926).
  • De la inauguració de l’Estadi Giuseppe Meazza, també conegut com a Estadi de Futbol San Siro de Milà on hi juguen els dos equips rivals esportius de la ciutat: A. C. Milan i l’Inter de Milà (19/09/1926).
  • Del primer atemptat contra Mussolini a Itàlia de la mà de l’anarquista Gino Lucetti que va llençar una bomba contra el cotxe del Duce i va relliscar pel parabrisa, acabant ferint vuit vianants. El dictador va sortir-ne indemne i Lucetti va ser condemnat a 30 anys de presó, però el 1943 se’n va escapar durant la guerra, morint poc després a causa d’un bombardeig nazi (11/09/1926).
  • Al CaponeDe l’intent d’assassinat d’Al Capone, en aquell moment de la llei seca en el punt àlgid del seu poder per part de la banda irlandesa The North Side Gang/Mob tot disparant milers de trets amb metralladores al seu quarter general del barri de Ciceró de Chicago. Al Capone en sortí indemne (20/09/1926).
  • De la signatura per a l’abolició total i sense excepcions de l’esclavatge al món decidida a partir de la Convenció sobre l’Esclavatge i el comerç de persones que va fer la Lliga de les Nacions, l’organisme internacional creat després de la Primera Guerra Mundial. L’acord no va entrar en vigor fins al 9 de març del 1927. La convenció es va fer a Ginebra i va ser signada per 99 països (25/09/1926).
  • Del segon atemptat contra Mussolini per part d’un estudiant de 15 anys, Anteo Zamboni, provinent d’una família anarquista, que va disparar al Duce sense tocar-lo. La gernació que rebia amb honors al Duce pels carrers de Bolonya, va linxar l’estudiant que va morir immediatament. A causa dels diversos atemptats, el feixisme del Duce fa un gir cap a un extremisme més dur, tot iniciant un seguit de persecucions als opositors polítics (31/10/1926).
  • D’un segon huracà molt destructiu que afectà de nou la zona del Carib, concretament fou especialment violent a l’illa de Cuba, on hi moriren més de 650 persones (20/10/1926).
  • De la destitució de Lev Trotski i Lev Kàmenev del Politburó del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, acusats per Stalin de cometre serioses violacions de la disciplina del partit. Quatre anys més tard foren expulsats de la Unió Soviètica, i els seus noms esborrats dels textos i les seves imatges també esborrades de les fotografies (23/10/1926).
  • De la detenció del polític, escriptor, periodista, lingüista i filòsof italià Antonio Gramsci, malgrat tenir immunitat parlamentària, a causa de l’enduriment de les lleis feixistes de Mussolini. Gramsci fou el fundador del Partit Comunista Italià. A la presó se li va deteriorar molt la salut i moria el 1937 en una clínica de Roma (8/11/1926).
  • De l’aparició d’unes misterioses esferes de llum brillant a Humboldt County, al nord de Califòrnia, que seguien al capvespre els camions de tala d’arbres per desaparèixer al cap de pocs quilòmetres sense deixar rastre. També les van veure algunes persones que vivien en alguns dels petits pobles de la zona, la majoria encara sense electricitat ni telèfon, i van explicar que eren una mena d’objectes que, silenciosos, anaven canviant de llum; del blanc al daurat i poca cosa més se’n sap. És difícil parlar d’avions en una època primitiva d’aquests mitjans i encara menys d’helicòpters. Hi va haver un seguit d’observacions tot al llarg de l’any i no duraven gaire més de cinc minuts. És considerat un dels primers albiraments massius d’objectes voladors no identificats als EEUU de l’era moderna, molt abans de la segona guerra mundial (??/??/1926).

.

.

CATALUNYA

.

  • De la primera publicació oficial de la llista d’automòbils i camions registrats a Barcelona l’any anterior, el 1925: un total de 3.471 cotxes, dels quals, 517 eren de la marca Citroën, 289 eren Ford, 208 eren Buick, 206 Studebaker, 119 Fiat, 109 Renault, 77 Peugeot, 55 de la marca Rugby, 54 Opel i 1001 vehicles de marques diverses. A més, hi havia 836 camions matriculats.(1/01/1926).
  • Sopar Homenatge A Santiago RusiñolDels grans homenatges en vida del dramaturg i escriptor Santiago Rossinyol (mal escrit, encara, Rusiñol) que es van fer arreu de Catalunya. El 10 de gener del 1926 se celebrà a Sitges un gran homenatge a Santiago Rossinyol. El 14 gener del 1926 es va fer un segon sopar d’homenatge al dramaturg a Barcelona, en un restaurant que hi havia al parc de la Ciutadella (no sabem si a l’antic Casino, edifici desaparegut, o al Castell dels Tres Dragons). El 7 de febrer del 1926, l’homenatge es fa a Girona, a la Devesa; hi ha imatges de l’acte enregistrades en pel·lícula que es poden trobar a internet; s’hi van ballar sardanes i es va fer una funció extraordinària al Teatre Albèniz no especificada. El 19 de març de 1926, Rossinyol és homenatjat per La Unió Santcugatenca, amb la participació d’una gran munió de ciutadans que omplien de gom a gom la sala d’actes. L’escriptor i la seva dona presidien l’acte en una llotja guarnida especialment per aquella ocasió. Després de la cerimònia es va fer la representació de l’obra de teatre L’auca del senyor Esteve, interpretada per l’Agrupació Artística (gener-març/2026).
  • Del fitxatge del primer entrenador jueu i austríac del F. C. Barcelona de la història: Richard Kohn, anomenat popularment “Little Dombi” (Petita eminència). Gàmper el va veure jugar i un cop ja era entrenador, va pensar que realment era el que li faltava al Barça. Aquella temporada el Barcelona va guanyar el Campionat de Catalunya i la copa del Rei (que per primera vegada es deia així, ja que en les 23 edicions anteriors era un campionat conegut com a Campionat d’Espanya). Després, quan ja estava refugiat a Suïssa a causa de la persecució nazi, va venir per segon cop al Barça a la temporada 1933-1934, però ja no era el del començament, ni ell ni la majoria de jugadors que aleshores hi havia a l’equip, i va ser una temporada més aviat galdosa. A més d’entrenador, Kohn era fisioterapeuta i d’ell deien que tenia una mena de pocions màgiques que ajudaven a guarir tota mena de lesions dels jugadors (26/01/1926).
  • De la publicació de la novel·la Els tres al·lucinats de Joan Puig i Ferrater en tres quaderns separats de la col·lecció La novel·la d’ara. Al cap de dos anys sortiria en un sol volum a l’editorial Proa. L’obra tracta de la història del protagonista, Joan Antoni Margalef, que vol abandonar la vida materialista que havia dut son pare i superar-la. Per a fer-ho es planteja dues opcions de vida: viure al marge de la realitat amb l’ajut d’estimulants o optar per l’altruisme (9, 16 i 23/01/1926).
  • De la prohibició governamental a les escoles de l’ensenyament del catecisme en català (5/02/1926).
  • Del primer gran fitxatge d’una estrella internacional del futbol per part del F. C. Barcelona: l’interior uruguaià (el 1924 havia guanyat la medalla d’or als Jocs Olímpics) Hèctor Pedro Scarone, considerat el millor jugador de futbol de l’època. Només va jugar nou partits no oficials i va resultar ser un fracàs. Ell mateix va declarar que la resta de jugadors el van menystenir i deixar de racó, tot i que anys després negués haver dit aquestes paraules.(15/02/1926).
  • De la sortida del Diari de Granollers en vigència fins al 1930. Duia el subtítol de “Defensors dels Interessos de Granollers i sa comarca” (1/03/1926).
  • De la Reial Ordre del rei Alfons XIII cessant tots els membres de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona per haver publicat la seva Guia Judicial en català i negar-se a fer-ho en castellà. De fet, la versió catalana no va arribar a impremta perquè el governador civil de Barcelona Carlos de Losada, en assabentar-se que ho publicaven com cada any en català (i tot i que es publicaven llibres i diaris en aquesta llengua) va ordenar que ho fessin en castellà. La Junta va decidir que la feina ja estava feta i que no ho traduirien i que si no els deixaven publicar-ho com estava, aquell any no sortiria imprès. Davant aquella “insurrecció”, va intervenir el rei i no només va cessar la Junta sinó que la majora d’advocats van ser desterrats fora de Catalunya a altres racons de l’estat espanyol (6/03/1926).
  • De la publicació del Reial Decret d’Alfons XIII pel qual podien tenir penes de presó menor a presó correccional totes les persones que es resistissin passivament a fer servir el castellà a les autoritats en qualsevol lloc oficial (17/03/1926).
  • De la publicació de la novel·la Servitud (Memòries d’un periodista) de Joan Puig i Ferrater basada en la seva experiència a La Vanguardia del 1911 al 1920 com a traductor i adaptador dels telegrames i cables que arribaven de l’estranger. És una crítica aspre a l’ofici de periodista, al diari i al seu propietari i treballadors. De fet, La Vanguardia amb prou feines encara avui esmenta l’obra i figura de Puig i Ferrater (probablement un dels millors literats de casa nostra) i, en canvi, el diari ha perdonat a Gaziel, el qual va ser molt més cruel contra el diari amb la seva crítica a Història de La Vanguardia, publicada pòstumament (??/03/1926).
  • Del rebuig d’una oferta publicitària per part del F. C. Barcelona. La directiva rebutja l’oferta d’una empresa que volia comercialitzar uns mocadors de seda amb els colors i l’escut del club. Encara faltava molt perquè el màrqueting i la visió de poder tenir ingressos extres de venda de producte blaugrana fos rellevant el món del futbol. Quelcom de tot inversemblant vist cent anys després (13/04!926).
  • Rafael Martinez I VallsDe l’estrena de la “sarsuela” Cançó d’Amor i de Guerra del compositor valencià Rafael Martínez i Valls amb text dels escriptors i dramaturgs Víctor Mora i Lluís Capdevila al Teatre Nou del Paral·lel. En nom original era Els Soldats de l’Ideal, però va ser canviat a causa de la prohibició de l’estrena pel governador civil Joaquin Milans del Bosch. La història es desenvolupa en un poble del Vallespir, l’any 1793, en plena Revolució Francesa. L’argument de l’obra se centra en la història d’amor de l’Eloi i la Francina, la qual té com a pretendent el fill del batlle i s’interposa entre els dos joves (16/04/1926).
  • De l’aparició per tota Barcelona, en plena dictadura de Primo de Rivera, d’un full volant que demanava a Sant Jordi que vetllés per la nostra Pàtria i la seva Llibertat. El mateix full reclamava de presos polítics, exiliats i per tots aquells que d’una manera o altra pateixen persecució per Catalunya. El document té un record pels “pobres processats del Complot del Garraf”, víctimes de cruels tortures i exposa que “cada any que torna el Sant Cavaller troba Catalunya més engrillonada.” Finalment recomanava que tothom anés a l’altar de sant Jordi de la Catedral per encendre-hi ciris i dipositar-hi roses, costum que tímidament ja havia començat dos anys abans (23/04/1926).
  • De l’obertura al públic com a parc municipal del Parc Güell de Barcelona construït entre el 1900 i el 1914 i dissenyat com a ciutat-jardí per l’arquitecte Antoni Gaudí. El seu mecenes, l’industrial Eusebi Güell hi va morir a la casa del mateix Parc l’any 1918 i els seus hereus poc després van oferir la venda del parc a l’Ajuntament de Barcelona, que va acordar-ne la compra en el plenari municipal que es va dur a terme el 26 de maig del 1922. Quatre anys més tard, es va obrir com a parc municipal i la casa de la família Güell va passar a ser una escola pública, l’Escola Baldiri Reixac (26/04/1926).
  • GaudíDe la mort del gran arquitecte Antoni Gaudí i Cornet. El dilluns 7 de juny del 1926, Antoni Gaudi després de treballar acompanyat d’un operari en uns llums d’alabastre per a la cripta de la Sagrada Família, vora les sis de la tarda, surt a peu del recinte en direcció a l’oratori de sant Felip Neri com tenia per costum diàriament. Allà hi feia una llarga visita al Santíssim, assistia a la missa vespertina i, o bé es confessava o conversava amb el seu guia espiritual, Lluís Maria de Vall i, posteriorment, Agustí Mas.

           Aquell 7 de juny, quan es disposava a creuar la Gran Via de les Corts Catalanes a l’altura del carrer de Bailén, no s’adona que vénen dos tramvies es sentit contrari i cau atropellat per un dels dos –dos combois de la línia que duia el número trenta–, concretament el colpeja el que venia de la Plaça de Tetuan en direcció al Passeig de Gràcia. Sembla que Gaudí va veure el que venia del Passeig de Gràcia i va pensar que tenia temps de travessar la Gran Via, però no es va adonar que per l’esquerra venia el de Tetuan que el va atropellar per l’esquerra, quan Gaudí es va aturar per deixar passar el que venia del Passeig de Gràcia, ja que havia calculat malament la velocitat amb la qual arribava. Eren les sis i cinc minuts de la tarda. Antoni Gaudí va quedar estès a terra, mig conscient, però, ferit de mort i és conduït cap a l’Hospital de la Santa Creu, l’hospital dit dels pobres, que curiosament, és el lloc on ell havia dit que li agradaria morir, cosa que es va esdevenir el dijous 10 de juny. El Guàrdia Civil Ramon Pérez Vázquez es va fer càrrec de dur Gaudí a l’Hospital fent aturar un seguit de taxis, quatre dels quals van refusar prestar el servei, fins al cinquè. Hi havia també dos vianants testimonis del fet que van ajudar el Guàrdia Civil i que posteriorment farien declaració dels fets, Antoni Roig i Antoni Nòria. Se’l van endur primer a la Casa de Socors de la Ronda de Sant Pere, on es va inscriure amb un nom equivocat i sense cap més dada, ja que ell, que era qui havia de dir el nom, amb prou feines podia parlar i el metge va entendre un altre nom. De fet, a causa de la seva llarga barba blanca i vestit pobrament, pensaren que era un rodamón. El metge que el va atendre va escriure “Commoció general, pronòstic reservat” i es va decidir dur-lo a l’Hospital Clínic, tanmateix, els de l’ambulància els informen que no hi ha prou llits, i per això el porten a l’Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital acompanyat sempre pel Guàrdia Civil. Allà tampoc no va ser reconegut. No duia cap mena d’identificació, tan sols un llibre en català de comentaris de diversos textos dels Evangelis. Va ser ficat a la Sala de Traumes, dita sala de sant Tomàs.

A quarts d’onze de la nit, veient que no tornava, el porter aleshores de la Sagrada Família, Jaume Martínez, va avisar mossèn Gil Parés, capellà de la Basílica, de l’absència inusual de l’arquitecte. Van enviar el porter a la Casa de Socors, lloc de pas habitual de Gaudí, tement el pitjor, i allà els van informar que un senyor gran amb una barba blanca va ser dut a l’Hospital Clínic. Informat, mossèn Gil, acompanyat de Domènec Sugranyes, arquitecte ajudant s’hi van dirigir. Al Clínic els van dir que tenien un cadàver al dipòsit, però un cop comprovat que no era Gaudí, els van dir que potser l’havien dut a l’Hospital de la Santa Creu, ja que ells ho tenien tot ple. A mitjanit arribaven al carrer Hospital, i allà no els deixaven entrar tot al·legant que si hi haguessin ingressat Gaudí, tothom ho sabria; tanmateix van demanar fer un reconeixement, sala per sala, fins que el van trobar en un estat tan greu, que l’arquitecte no els va reconèixer. Els van dir que fins a les 9 del matí següent no passarien els metges.

L’endemà, Gil Parés, Domènec Sugranyes, el canonge Josep de Dalmases i el president de la Junta de la Sagrada Família, Francesc de Paula Parés, quan van arribar a l’Hospital de la Santa Creu a les vuit del matí ja hi havia tot de metges i directius del centre al voltant del ferit. Tenia commoció cerebral, costelles trencades, contusions diverses i erosions a la pell de la cara. Van pensar en traslladar-lo a la clínica privada del doctor Joaquim Riba, però el seu estat de salut era tan greu, que per prudència, es va decidir deixar-lo allà. Li van fer radiografies, li van enguixar el tòrax i desinfectar les ferides. El van traslladar a una habitació única amb un llit de ferro, amb uns rosaris penjats al capçal del llit i un quadre de sant Josep amb el nen Jesús als braços. Durant un moment de lucidesa, va rebre els sagraments i poc després va tornar a perdre el coneixement. La notícia va commocionar la ciutat i tota Catalunya. Els periodistes feien cua a l’entrada de l’Hospital. Les edicions de la tarda dels diaris, tots duien la notícia en portada. L’ajuntament i la Diputació s’hi van interessar i sempre hi tenien algú a la vora pel que fos necessitat.

El dia 9 de juny, la situació de gravetat continuava mentre arribaven telegrames d’arreu. Malgrat les atencions mèdiques, cap a la nit, el cor li començà a fallar mentre se li sent dir: “Déu meu, Déu meu”. Gaudí entra en agonia. Els presents, entre ells l’infermer, Josep Riu, que en tenia cura, inicien les pregàries del moribund. Gaudí agonitzant, respon “Amén, amén” a la fi de cada pregària i diu de tant, en tant, “Més, més” i “Bé, bé”. Els assistents afirmen veure’l somriure cada cop que es deien les paraules de Jesús, Maria i Josep. La respiració es va anar espaiant i poc més de les cinc de la tarda Antoni Gaudí moria als setanta-tres anys.

L’autòpsia explica que fou una fallada multiorgànica a causa de les ferides internes rebudes en l’atropellament. L’infermer el va vestir amb l’hàbit negre de la Mare de Déu dels Dolors i li va ficar a les mans uns rosaris. Els marmessors van comunicar a la Junta de la Sagrada Família que Gaudí havia deixat escrit al Testament que volia un enterrament senzill, sense pompes oficials ni honors de cap mena, ni música, ni corones de flors. Tanmateix, la Junta de l’Hospital de la Santa Creu, van demanar que donada la commoció ciutadana, es deixés que en una sala que tenia accés directe al carrer, es fes una capella ardent per tota aquella persona que volgués retre un darrer homenatge al gran arquitecte. Tothom hi va accedir i s’hi va traslladar el cadàver; un cop tot va estar disposat amb un petit túmul revestit amb draps negres on hi van col·locar al damunt el gos de Gaudí. Poc abans d’obrir les portes, l’escultor Joan Matamala li va fer la màscara mortuòria.

Enterrament Gudí Durant tot la nit el cos del Mestre va ser vetllat per infermers, amics (com Ricard Opisso) familiars (com el seu nebot Francesc Bonet) i alumnes de l’Escola d’Arquitectura. Durant tot el dia 11 van desfilar milers de ciutadans davant les despulles de Gaudí. Es conserven un plec de més de 750 signatures de persones que van voler dir-hi unes paraules. Es va organitzar un seguici per dur el cos de l’Hospital a la Catedral on es faria el funeral, amb guàrdia urbana a cavall, però sense el vestit de gala, tot de persones de diverses entitats relacionades amb la construcció de la Sagrada Família amb atxes enceses i un cotxe funerari amb dos cavalls que duia el fèretre de manera humil. Es calcula que més de 30.000 persones en silenci absolut es van reunir pels carrers on passava la comitiva. De tots els balcons penjaven robes negres en senyal de dol. Des de l’enterrament de Mossèn Cinto Verdaguer, just 24 anys abans, no hi havia hagut a Barcelona un sentiment de dol d’aquelles característiques. Després de la cerimònia a la Catedral, el cos va ser dut a la Sagrada Família on se sentia tocar la campana de la torre de Sant Bernabé que Gaudí feia servir en les seves proves acústiques dels campanars. Tot sempre en un gran silenci. On ara hi ha l’altar, van fer un cadafal i els treballadors de la Sagrada Família hi van dur el fèretre. L’Orfeó Català va cantar les absoltes de l’ofici de difunts de Tomás Luis de Victoria. El cos embalsamat va ser enterrat a la Capella de la Mare de Déu del Carme, a la cripta de la Sagrada Família amb el permís corresponent del Govern de Madrid i de la Santa Seu, el dissabte 12 de juny, vigília de sant Antoni de Pàdua patró dels paletes i constructors. Gaudí no va dir mai on volia ser enterrat. A les 9 del vespre els treballadors del Temple van acabar de tancar la llosa del Sepulcre d’Antoni Gaudí. (7-10/06/1926).

  • De la inauguració oficial del primer tram (Bordeta-Catalunya) del que aleshores va ser batejat com a Metro Transversal de Barcelona (posteriorment la línia 1) per diferenciar-lo del Gran Metro (que eren les línies 3 i 4 unides en forma de Y). Tenia 4.063 metres de longitud i nou estacions: Bordeta (estació avui inexistent, molt a prop de l’actual Santa Eulàlia), Mercat Nou, Sants (ara Plaça de Sants), Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell, Universitat i Catalunya. L’estació d’Espanya en aquell moment va ser l’estació amb la volta més gran del món que feia un total de 27 metres. (10/06/1926).
  • De la persecució cada cop més dura del català a l’escola. L’onze de juny del 1926, a través d’una Reial Ordre, tots els mestres que abandonessin o entorpissin l’ensenyament en castellà a la seva escola, serien suspesos de sou i feina durant tres mesos, i si reincidien, podien ser traslladats a qualsevol província on només es parlés castellà. Hi ha molts casos d’aquest fet com ara el d’un capellà de Girona que va ser destituït per ideologia “separatista”. Josep Cendra, un mestre de Constantí, com a càstig per fer classes en català, va ser traslladat a Santander. Josep Fuster, del CADCI, va ser multat per haver ensenyat un mapa de la península ibèrica amb Catalunya pintada d’un color diferent. La Reial ordre també indicava que en les escoles de primera ensenyança, si no es feia en castellà, també podien ser clausurades temporalment o definitivament. Tot el curs ja havia estat programat perquè només s’ensenyés en castellà, només la literatura en aquesta llengua (contradictòriament, es deixaven publicar llibres d’autors catalans en català) i a la geografia i història no es feia cap referència a llengües o literatures no castellanes (11/06/1926).
  • Del terrible temporal d’aiguats al Vallès i a pràcticament tot el litoral i prelitoral de Catalunya conegut com a Aiguats de sant Ramon, a causa de començar el dia 31 d’agost i que van provocar greus inundacions, esfondraments i quantiosos desastres materials i de vides humanes. Van caure en 24 hores, entre el Baix Camp i l’Alt Empordà, valors superiors de 100 mm. en els llocs on es va poder comptar: 175,7 mm a Vandellòs, 162,0 mm a la Garriga i 154,4 mm a Terrassa. Els rius Francolí, el Gaià, el Foix, el Llobregat, el Besòs i el Ter (entre d’altres) van sortir de mare. Barrancs, rieres i torrents també van causar estralls. Les pluges torrencials, en alguns llocs van durar fins a l’endemà 1 de setembre. Un tren va descarrilar entre l’Ametlla i l’Ampolla morint vint passatges, una família de 9 persones moriren en un vehicle arrossegat per les aigües de la riera de Ripollet i a Barcelona, diverses cases es van ensorrar tot matant sis persones més (31/8-01/09/1926).
  • De l’estrena per primera vegada de gespa a l’estadi del F. C. Barcelona al Camp de les Corts. Aprofitant les festes de la Mercè, s’estrena una gespa de qualitat sembrada el 13 de juliol. El dia de l’estrena de la gespa, el Barça va guanyar l’austríac Wiener Sport Club 4 a 2. El jugador que va fer el primer gol barcelonista sobre un camp de gespa fou Josep Sastre (24/09/1926).
  • De la inauguració dels magatzems Can Jorba de Barcelona al Portal de l’Àngel i el carrer de santa Anna. Projectat per l’arquitecte Arnald Calvet i Peyronill amb una estètica art decó inspirada en les galeries Lafayette de París, era propietat de l’empresa manresana Pere Jorba i Gassó, posteriorment Indústries Magatzems Jorb”. Miraculosament, malgrat els canvis de propietat i els reformes, l’edifici roman pràcticament intacte. El nom oficial el dia de la inauguració era Palacio Comercia”. L’artista Lluís Faulí va fer el grup escultòric de la façana principal, on s’hi pot llegir el lema de l’empresa Labor omnia vincit (El treball tot ho venç) (25/10/1926).
  • Dels Fets de Prats de Molló, l’intent d’invasió militar des de la Catalunya Nord amb Francesc Macià al capdavant, per intentar independitzar Catalunya de l’estat espanyol. Planificada pel futur president de la Generalitat i altres militants d’Estat Català, la temptativa va ser avortada per la gendarmeria francesa alertada per un grup de voluntaris presumptament antifeixistes italians que s’havien unit al projecte, capitanejats per Ricciotti Garibaldi, militar i nét de Giuseppe Garibaldi, que en realitat era un agent secret infiltrat de Mussolini. Les autoritats espanyoles també n’estaven informades i el pla que va començar la matinada per Tots Sants amb intenció d’iniciar la invasió per la Garrotxa i esperant que tothom s’uniria a l’empresa, va ser avortat el dia 4 amb diversos detinguts, alguns dels quals foren duts a París per a ser jutjats. Els fets, divulgats per diversos diaris europeus, van despertar una simpatia internacional per la causa catalana. De tot plegat hi ha abundosa bibliografia d’accés fàcil per al lector (4/11/1926).
  • De la inauguració de la segona línia de Metro de Barcelona que anava des de l’estació Aragó (actual Passeig de Gràcia) fins a Jaume I a Via Laietana, amb una estació entremig que era Urquinaona. La futura Linia 4, primerament formava part de la primera línia (posteriorment Línia 3) i tenia forma d’Y grega. Fins a l’any 1934 no es va allargar la línia fina a l’estació de Correus, actualment tancada (19/12/1926).
  • De la publicació del primer fascicle del Diccionari Català-Valencià-Balear de Mossèn Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. L’obra, també anomenada Diccionari Alcover-Moll en honor dels seus creadors, és un diccionari descriptiu i etimològic que vol recollir tot el cabal lèxic del català, inclòs el dialectal tot exposant el primer cop que es troba escrit en la nostra literatura. L’any anterior es va publicar una facsímil exposant com seria l’obra. A causa de les moltes dificultats econòmiques per aconseguir finançament, Mossèn Alcover es va endeutar i va morir el 1932 arruïnat. Tanmateix el diccionari és encara una obra de referència que es va enllestir a empentes i rodolons el 1963 (??/12/1926).
  • De la publicació a París del llibre Conteurs Catalans. Choix de nouvelles et contes des écrivains modernes de la Catalogne, una selecció de la literatura catalana contemporània que es feia al país sense cap mena de ressò a causa de la situació política de la dictadura de Primo de Rivera.(??/??/1926).

.

SEGON CENTENARI (1826)

MÓN

.

  • De l’aparició a París del periòdic Le Figaro essent de bon començament un setmana satíric. El nom es deu al personatge creat per Caron de Beaumarchais i fet famós per les òperes que es van crear a partir de les seves obres teatrals. A partir del 1866 es publicà diàriament. La seva és una tendència de centre dreta conservadora molt allunyat del pensament polític del dramaturg que va inspirar el nom.(15/01/1826).
  • De la creació de l’American Temperance Society (ATS) (Societat Americna de la Temprança), també coneguda com a American Society for the Promotion of Temperance, va ser una entitat fundada a Boston, Massachusetts, de caire purità contra l’alcohol i l’alcoholisme. En cosa de cinc anys hi havia 2.220 comunitats locals als Estats Units amb 170.000 socis que s’havien compromès a abstenir-se de beure begudes destil·lades, tot i que no hi estava inclòs el vi a les menjades ni la cervesa; a més, també permetien l’ús medicinal de l’alcohol. En deu anys, hi va haver més de 8.000 grups locals i més d’1.250.000 membres inscrits. A poc a poc, la Societat va incloure altres valors socials per a reivindicar, com ara l’abolició dels esclaus o els drets de les dones (13/02/1826).
  • De la primera patent d’un enginy molt semblant als motors de combustió interns tal i com els coneixem avui en els nostres vehicles de motors de combustió amb dos cilindres, un carburador, i una disposició semblant de vàlvules i lleves. Va ser obra de l’inventor nord-americà Samuel Morey el qual també fou un pioner en vaixells de vapor, dels quals també en va patentar uns quants motors (1/04/1826).
  • De la composició de l’obertura Somni d’una nit de sant Joan (o de Solstici d’estiu) de Felix Mendelsohn, amb només 17 anys. (6/08/1826)

De l’estrena a Moscou del ballet Hercule et Omphale del compositor català Ferran Sors arran de la coronació del tsar Nicolau I. Els musicòlegs consideren que es tracta de la seva millor composició. Va ser protagonitzat per la ballarina Felicité Hullin, que tot i ser molt més jove que el compositor, sembla que tenien alguna relació i li estrenava totes les obres. Sors ja va inaugurar a Rússia el gener del 1825 el Teatre Bolshoi amb la seva peça també de Ballet Cendrillon i encara va composar una Marxa Fúnebre molt ben acollida a la mort del tsar Alexandre I. Malgrat el canvi de Tsar, amb una revolució pel mig d’una part de l’exèrcit que no volia el nou tsar, Sors es va mantenir a la cort protegit per la tsarina Mare Elisabet. Finalment, a la mort de la seva mecenes, a principis del 1827 va tornar a París, sense l’amant. És curiós observar com el compositor barceloní, tot i tenir idees liberals, i favorables a la Revolució Francesa, va treballar durant anys per a la família imperial russa, que políticament eren a l’altra banda del seu pensament (3/09/1826).

.

CATALUNYA

.

  • De l’arribada per primera vegada de les aigües potables de Montcada (Vallès Oriental) a Barcelona. Les obres de canalització havien començat un any abans i van acabar amb moltes dificultats. Aquesta canalització captava les aigües freàtiques de la conca subterrània del riu Besòs per sumar-les a les que conduïa l’Aqüeducte Baix fins a Barcelona. Aquest aqüeducte, amb origen a la Mina de Montcada, arribava fins a la ciutat emmurallada i al barri de la Barceloneta. La primera connexió es va fer a la font de l’Obelisc de santa Eulàlia a la Plaça del Pedró. En el dia de l’arribada de les aigües, moltes persones van fer cua per tastar-la, ja que s’havia anunciat com una aigua molt bona i que a més, resolia el problema d’abastiment d’aigua que aleshores tenia la ciutat (12/02/1826).
  • De la Fundació de La Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna, conegudes habitualment com a vedrunes (fins i tot la congregació ha pres com a “nom breu” el de Vedruna); congregació religiosa adscrita a la família carmelitana fundada per santa Joaquima de Vedruna a Vic i dedicada a tenir cura dels malalts i a l’educació de les nenes d’extracció humil (26/02/1826).
  • De la inauguració del primer enllumenat de gas a Barcelona. De fet va ser una mena d’assaig durant la nit de Sant Joan del 1826 quan Josep Roure i Estrada, professor de química de la Junta de Comerç i que havia viatjat a París per aprendre la tècnica de l’enllumenat de gas a través de la destil·lació del carbó va il·luminar diverses sales de l’edifici de la Llotja de Mar, lloc que després va albergar l’escola de la Junta de Comerç, de la qual Roure també en va ser professor. A la primera planta de l’edifici, l’actual seu de la Cambra de Comerç, encara s’hi conserva una d’aquestes primeres llanternes de gas, amb una placa que recorda l’efemèride. El rei Ferran VII, que aquell dia hi era present, va quedar meravellat per la feta i va demanar a Roure poder instal·lar aquest sistema a la Puerta del Sol de Madrid. En realitat, Madrid va trigar encara 14 anys a instal·lar l’enllumenat de gas. Fins llavors, la ciutat de nit era molt fosca, els edificis s’il·luminaven amb torxes i a partir del s. xviii es va establir una mena d’enllumenat d’oli, que s’apagava tot sovint. Gràcies a Josep Roure la ciutat es va il·luminar i va permetre l’activitat industrial nocturna i, per tant, més hores de productivitat. I així es va iniciar un ofici fins aleshores desconegut: la figura del fanaler. Fins al 1843 l’Ajuntament de Barcelona no va donar la primera concessió de l’enllumenat de gas i es va constituir la Societat Catalana del Gas amb una gran fàbrica del gas a la Barceloneta. N’hi havia tres més, una a Gràcia, una altra a Sant Andreu i una tercera al Poblenou (23/06/1826).
  • De la darrera persona executada per heretgia per la Inquisició al País Valencià: el mestre català de Solsona, Gaietà Ripoll i Pla que, essent professor en una escola a Russafa va morir condemnat a la forca per promoure l’ensenyament laic i negar-se a ensenyar la doctrina cristiana a l’escola. Els fets van ocórrer durant l’anomenada Dècada Ominosa. el període que comprèn des de la fi del trienni liberal (1823) fins a la mort de Ferran VII el 1833, ultracatòlic, intransigent i monarca absolutista. En l’acusació també se’l va acusar de francmaçó, que fou també una de les obsessions persecutòria del rei Ferran VII. Gaietà Ripoll havia lluitat contra els francesos en la guerra de la independència i el 1810 va ser fet presoner i traslladat a França; allà va entrar en contacte amb corrents de lliurepensadors francesos. (31/07/1826)

.

TERCER CENTENARI (1726)

.

MÓN

.

  • De la publicació de la novel·la satírica i plena de crítica social Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift. La novel·la es va publicar en principi de manera anònima per evitar problemes. En una setmana es va exhaurir la primera edició (8/11/1726).
  • De l’aparició d’una gran aurora boreal visible a gairebé tot Europa (19/10/1726).
  • De la publicació El discurso en defensa de las mujeres del pare Benito Jerónimo Feijoo, un dels textos fundacionals del feminisme (1726).

.

CATALUNYA

.

  • De l’estrena de l’oratori Betulia libertada de la esclavitud de los asirios del compositor vallenc Jaume de Caselles (1690-1764). Es va estrenar a Santa Maria del Mar d’on era Mestre de Capella. La majoria de les seves composicions conservades, poc més de 300 d’un total de 700, són custodiades a l’arxiu de la Catedral de Toledo (??/??/1726).

.

QUART CENTENARI (1626)

.

MÓN

.

  • De la coronació del rei Carles I d’Anglaterra, Escòcia, Irlanda i Gal·les, sense la presència de la seva dona, la reina d’origen francès Enriqueta Maria que era catòlica. Per tal que no hi hagués mals entesos entre el poble i el Parlament anglès, la reina no hi assistí. A causa de la seva política tirànica i absolutista, de la dissolució del Parlament en diverses ocasions, de la seva mala administració impositiva, religiosa i d’organitzar guerres innecessàries com la que va fer contra Escòcia, se’l considera el responsable de la guerra civil anglesa (1642-1688) per a les quals coses el 1649 va ser escapçat enmig d’una revolució i d’un llarg període d’incerteses a les Illes Britàniques (2/02/1626).
  • De la compra de l’illa de Manhattan, que fou batejada com a New Amsterdam (actualment un dels cinc barris de Nova Iork), per part de Peter Minuit, als indígenes de la tribu Lenape per 60 guldens (el florí neerlandès), que són al voltant de 1149 dòlars actuals. Peter o Pierre Minuit o Peter Minnewit era el director general de la colònia holandesa d’aquella part dels futurs EEUU entre 1626 i 1633, un territori que era anomenat Nous Països Baixos. Tot i que sovint es parla que això de la compra als indígenes és una tradició oral, la realitat és que existeix una carta escrita pel comerciant holandès Peter Schaghen als directors de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, en la qual afirmava que l’operació es va fer i que Manhattan va ser comprada per 60 florins del valor de l’època. L’única cosa dubtosa és si eren Lenapes (també dits Delaware) o alguna altra tribu indígena nord-americana (24/05/1626) .
  • De la instauració per decret de la Unió d’Armes un organisme militar que pretenia que tots els regnes de la monarquia hispànica, aportessin homes i diners per crear una mena d’exèrcit comú sota ordres del rei Felip IV. El Principat de Catalunya s’hi va mostrar en contra abans fins i tot de l’aprovació del decret, ja que era una ingerència a les lleis i constitucions pròpies del Principat. Tot plegat acabaria amb una invasió de facto de tropes castellanes a Catalunya, la qual cosa, a part de ser il·legal, va causar tota mena de problemes polítics i socials; a causa dels abusos de les tropes entre la població, acabaría tot abocant-se la coneguda com a Guerra dels Segadors (25/07/1926).
  • De la Consagració de la nova Basílica de Sant Pere del Vaticà (Basilica Sancti Petri) durant el pontificat d’Urbà VIII un cop acabades les seves obres de construcció. És una basílica i no pas la Catedral de Roma, puix aquesta és la ArxiBasílica de sant Joan de Laterà. És considerat el Temple amb l’espai interior més gran referent a una església cristiana a tot el món. Des del segle iiii (s’acabà el l’any 360 i hi fou coronat, entre d’altres, Carlemany) hi ha un temple en el mateix lloc de la Basílica actual, construïda sobre la tomba on hi ha enterrat sant Pere, apòstol de Jesús. La Basílica actual, davant la mala situació del temple de feia set segles, es decideix fer un nou edifici solemne, tot començant les obres el 18 d’abril del 1506, per ordre del papa Juli II, i va acabar el novembre del 1626 amb la col·locació de les estàtues de la façana i amb la dedicació i consagració pel papa Urbà VIII. En la seva construcció hi van treballar noms destacats del renaixement italià com Bramante, Miquel Àngel o Bernini (18/11/1626).

.

CATALUNYA

.

  • De la celebració de les espinoses i quasi violentes Corts Catalanes de Barcelona de 1626 a Barcelona amb el rei Felip IV (III d’Aragó) amb un final abrupte, anunciador del futur Corpus de Sang del 1640. Era des del 1599 que no s’obrien Corts. Finalment, a desgrat, el rei Felip IV vingué a jurar les Constitucions Catalanes com era la seva obligació, però sota la influència del seu “valido”, el Comte-Duc d’Olivares, que també hi assistia, en realitat tot fou una maniobra per sotmetre el Principat a les lleis de Castella i convertir-la en una simple província d’aquest regne. Al cap de poc del jurament reial, apareix de nou la qüestió per a la qual havia vingut en realitat el rei: que el Principat s’unís al decret que volia fer Unió d’Armes, un organisme militar pel qual cada regne de les Espanyes havia d’aportar homes i diners a un exèrcit reial. Era una qüestió del tot impossible, ja que les Constitucions que ell mateix havia jurat, prohibien expressament que un regne foraster, Castella, pogués cobrar diners al Principat. En les discussions apareix de nou la Qüestió dels Quints (de la què ja se’n parlava des del 1620), a partir de la qual, després de l’aprovació de les Corts, calia fer pagar una cinquena part de les rendes dels municipis catalans, dels delmes i de les cases (una mena d’IBI) a la corona castellana. Això va provocar raons i baralles molt dures a totes les sessions, fins al punt que a la sessió del 3 d e maig del 1626, el duc de Cardona i el Comte de Santa Coloma van arribar a empunyar les espases davant del rei a punt per al combat, cosa del tot impensable. L’endemà, el 4 de maig, el rei Felip IV, sense dir res, fuig de Barcelona, fent una gran ofensa a Catalunya i deixant les Corts empantanegades. Part del Consell de Cent de la Ciutat, va córrer al seu darrere, regalant-li 50.000 escuts en senyal de desgreuge pel comportament dels diputats dels tres braços. El rei va acceptar el donatiu, però se’n va anar igualment. El fracàs d’aquelles Corts es considera l’anticipació i l’inici dels fets tràgics del 1640. Precisament el juliol del 1626 el rei aprovava la Unió d’Armes, iniciant el conflicte a través del qual Catalunya es va omplir de soldats reials, els quals durant 14 anys van fer tota mena de malvestats al Principat. Es consideren les Corts del 1632 la continuació de les Corts del 1626, ja que el rei va tornar, però la situació ja era molt pitjor que a les primeres, arribant sense acords, ni en aquestes segones, ni a les que es van fer el 1635 ni a les del mateix 1640. La situació contra el rei i Castella i França cada vegada va ser més dramàtica fins al Corpus de Sang (28/03/1626).

.

CINQUÈ CENTENARI (1526)

.

MÓN

.

  • De la concessió de la primera llicència que fa el Regne de les Espanyes per a introduir esclaus africans a l’illa de Cubagua (Veneçuela); Aquests esclaus van ser fets servir com a mà d’obra en l’explotació dels jaciments de perles de l’illa esmentada. (12/01/1526)
  • Del casament a Sevilla del rei i emperador Carles I / Carles V amb la seva cosina Isabel de Portugal, filla del rei Manuel I de Portugal i Maria d’Aragó, filla dels Reis Catòlics (11/3/1526).
  • De la batalla de Mohàcs, per la qual tota Hongria cau sota la dominació otomana. Les forces hongareses, liderades pel rei Lluís II d’Hongria van ser derrotades per les forces de l’Imperi Otomà liderades per Solimà el Magnífic. Tot i les peticions d’ajuda, només van respondre Anglaterra amb ajuda militar i els regnes Pontificis amb 50.000 peces d’or. De fet, això duria un greu malestar a tot Europa. El rei hongarès va morir en aquesta batalla.(29/08/1526).

.

CATALUNYA

.

  • De l’expulsió o les conversions forçades de musulmans al Principat de Catalunya i les Illes Mallorques, al Regne de València i al Regne d’Aragó per un edicte reial de Carles V de l’any anterior, com ja s’havia fet amb anterioritat al Regne de Portugal, la Corona de Castella i la de Navarra. El 26 de gener era la data límit per a sortir d’aquests regnes o haver fet la conversió al catolicisme (26/01/1526).
  • De la coneguda com a Revolta de l’Espadà, una insurrecció dels moriscos a la serra d’Espadà al nord oest del País Valencià, a causa de la crisi econòmica i del bateig forçat de la població musulmana en el marc de la Revolta de les Germanies (??/03-09/1926).

.

SETÈ CENTENARI (1326)

.

MÓN

..

• De la coronació d’Alfons IV com a rei de Portugal.

.

CATALUNYA

.

  • Del començament de la redacció de la Crònica de Ramon Muntaner. La Crònica, escrita exquisidament a la seva alqueria de l’Horta de València és un dels cims de la literatura catalana medieval. Abasta l’època que va des del 1208 fins al 1328, és a dir, els regnats de Jaume I (amb la descripció del seu naixement), Pere el Gran, Alfons el Benigne.

.

VUITÈ CENTENARI (1226)

.

MÓN

.

  • De l’inici de la construcció de la Catedral de Santa Maria de Toledo. La Catedral es va construir sobre una mesquita, la qual, a la vegada, s’havia construït sobre un Temple cristià visigòtic del segle VI. La cerimònia oficial de col·locació de la primera pedra es va endarrerir fins a l’any següent, un cop ja començades les obres, tot esperant que hi pogués fer cap el rei Fernando III “el santo” (??/??/1226).Catedral De Toledo 2

.

CATALUNYA

.

  • De l’aparició de nous nuclis de catarisme al Priorat i les muntanyes de Prades. Concretament apareixen tres establiments a la Morera de Montsant d’occitans que escapaven de la persecució al seu país. Se’n coneixen els noms dels caps de les famílies que miraven d’establir la creença: Arnau Guillem, Ramon Guillem i Domènec de Fonollosa. Malgrat tot, aquí també es persegueix aquesta forma de cristianisme des del 1198, i fins i tot a partir del 1220 es demana per part del rei Jaume I i del bisbe de Tarragona, que els cartoixans d’Scala Dei facin prèdiques contra els càtars (??/??/1226).

.

NOVÈ CENTENARI (1126)

.

MÓN

.

  • De l’expulsió dels mossàrabs del Al-Àndalus amb una deportació massiva al nord d’Àfrica de la població cristiana autòctona de l’Al-Àndalus (1126).

.

PRIMER MIL·LENARI (1026)

.

MÓN

.

  • De la tria per l’Assemblea dels Nobles, del vint-i-vuitè Dux de Venècia: Pietro Centranico, dit Pietro Barbolano per la nissaga familiar. Es feu conegut per haver dut fins a Venècia el cos de sant Saba de Mutalasca, ermità a la Mar Morta que tenia molta consideració a l’època per les seves guaricions miraculoses (??/??/1026).
  • Guido D'arezzoDe l’aparició del Micrologus o Micrologus de disciplina artis musicae, un rellevant tractat medieval de teoria de la música escrit pel monjo toscà especialista en música per Guido d’Arezzo, ideòleg i creador de la notació musical moderna, per a la qual cosa se’l considera el pare de la música occidental moderna (??/??/1026).

.

.

CATALUNYA

.

  • De la Carta de Poblament de Cervera donada per la comtessa Ermessenda de Carcassona, comtessa de Barcelona. La donació de terres i altres privilegis també duu la signatura del seu fill Berenguer Ramon I, comte de Barcelona i la seva jove Sança de Castella, comtessa de Barcelona, a favor de Guinedilda, nom principal de la noblesa que aconsegueix les terres, els seus fills i altres pobladors i pobladores que els van acompanyar (1/02/1026).